raquitisme

Existeix una malaltía de la creixença, el raquitisme, que s'accepta avui dia que pot atacar a la criatura durant la seva vida intrauterina; els fetus poden, a conseqüencia de la mateixa, oferir alguns punts de analogía amb els acondroplàsics; en alguns casos hi ha micromelia (extrems curts), cosa que també pot observar-se en una altra afecció coneguda amb el nom de displasia periòstica.

Les més cuidades recerques anatomopatològiques en el beriberi, l'escorbut i la pel·lagra, com el lleuger disturbi en l'ossificació, i particularment la disminució de calcificació dels cartílegs (com succeeix en el raquitisme humà i en el raquitisme experimental), són així perfectament explicables, amb tot i que, en ambdues formes de raquitisme, la mateixa lesió pot ésser produïda per causes diferents.

La base d'aquestes discussions la formen les observacions experimentals d'E. i M. Mellanby (1), qui, alimentant gossos joves amb matèries en què no entrava la vitamina A soluble en els greixos, comprovaren pertorbacions en els ossos, que recorden en gran manera les del raquitisme típic.

S'ha entrevist així una pertorbació essencial en el raquitisme, o sia que els cartílags i tots altres teixits de sosteniment perdrien la facultat de fixar el calci, que els és ofert a bastament; i avui es manifesta la sospita de que aquest poder de fixació els seria conferit per les vitamines.

No és aquest el lloc d'inquirir si la patogènia del raquitisme queda d'aquesta manera en sa totalitat explicada.

Així mateix, Hamburger i Stransky (3) observaren que l'administració de pols de llegums a nens de pit amb raquitisme incipient portava una millora en la retenció del calci; resultat inequívoc, no obtingut, però, en cap més de les seves recerques.