reactiu

Aquesta mena de representacions, on passat un temps els reactius i els productes acaben assolint unes concentracions estacionàries, són utilitzades en molts llibres de química elemental per introduir i tractar l’equilibri químic.

No hi ha res de dolent a introduir l’equació de Kc tal com fan els altres textos consultats, és a dir, considerant que és una expressió a la qual s’ajusten les concentracions experimentals (o, en el seu cas, les pressions parcials) de productes i reactius en les reaccions homogènies reversibles, un cop s’assoleix la situació d’equilibri químic (figures 1 i 2).

Ben al contrari, si el quocient de reacció és més gran que la constant d’equilibri Kc, el sistema evoluciona cap a la formació de reactius.

Un cop assolit l’equilibri químic, de naturalesa dinàmica, mentre la temperatura sigui constant, les concentracions de reactius i de productes es mantindran invariables en el temps sional de K_p i K_c és conseqüència del fet que, en l’expressió d’aquestes constants, la pressió parcial d’un gas o la concentració en l’equilibri (p_{i eq} o c_{i eq}) es refereix a la pressió o a la concentració de la substància en l’estat estàndard (p^θ o c^θ).

Si es fes així en el cas de l’exemple considerat anteriorment, atès que les pressions parcials dels reactius i dels productes en equilibri expressades en Pa són: Aquesta gran diferència és deguda a la circumstància que, si les pressions parcials dels gasos s’expressen en pascals, de fet s’estaria considerant de manera implícita que la pressió d’un gas en el seu estat estàndard seria 1 Pa.

FIGURA 1. Evolució de la concentració del reactiu H₂ i del producte H₂O amb el temps, en unitats arbitràries.

Com es veu, es treballa amb mescla de suports, però cada gra d’aquest suport només contindrà un producte (del qual sempre es coneixerà l’última font de diversitat acoblada) i sempre hi haurà hagut un reactiu per reactor (figura 2).

Una altra manera de resoldre un racèmic és per reacció amb un reactiu o catalitzador quiral, enantiomèricament pur, que consumeix un enantiòmer més ràpidament que l’altre.

Tot i que s’han preparat molts compostos diferents mitjançant síntesis força més complexes, la seqüència bàsica de reacció consisteix a preparar l’epoxialcohol enriquit enantiomèricament mitjançant una epoxidació de Sharpless, obrir-lo regioselectivament amb un equivalent sintètic d’amoníac (un reactiu que es puguit convertir en un grup amino o en un grup amino protegit) i després oxidar el fragment de diol a àcid (figura 11).