reactivitat

La necessària concentració i els factors de proximitat per a assolir bones taxes de polimerització portaren a Bernal a proposar l’adsorció sobre argiles com una possible via d’afavoriment de la reactivitat dels materials orgànics prebiòtics.

Per tal d’aplicar el model, cal conèixer les dades de reactivitat de l’HCB; hom estima que aquest contaminant pateix una certa degradació per fotòlisi i oxidació en l’atmosfera, per biodegradació i fotòlisi en el medi aquós i per biodegradació en el sòl i en el sediment.

La justificació de la manca de reactivitat en condicions usuals pot començar a intuir-se si tenim en compte que el procés (1), en realitat, no té lloc en un sol pas.

En canvi, certs complexos de metalls de transició són capaços d’activar aquests enllaços per tal que donin lloc a una reactivitat apreciable a T i P ambient.

Rafael Suau (Universitat de Màlaga) ho va fer sobre el control de la reactivitat en processos fotoquímics.