renal

S'empalmen amb ambdós extrems dues cànules, una al cap vesical, en direcció a la bufeta, en conexió amb un irrigador que pugui pujar o baixar fins a una altura d'uns dos metres, i l'altra al cap renal, en direcció cap al ronyó, i en conexió amb un tubus de vidre ple de orina del mateix gos (recullida abans de l'experiment) i amb el comptagotes inscriptor de Marey.

En general una pressió intravesical moderada (fins a 150 centímetres d'aigua) afavoreix la diuresi; una pressió major (fins a 2 metres d'aigua) inhibeix la secreció renal i, constantment, el buidament de la bufeta fa aumentar molt la quantitat d'orina segregada.

Si diguessim que en el cas presentat pel Sr. Bellido, la secrecció renal s'inhibeix per a no agravar la replexió vesical, com si, en un ordre distint, afirmessim l'especificitat previa de les sensacions de fam respecte l'utilitat dels aliments a l'organisme, incorreríem en la precipitació de transportar al plànol moral lo que apertany al plànol de la natura.

Posada al descobert la vesícula urinaria d'un gos preparat tal com es descriu en la nota abans esmentada, i disposat l'aparell inscriptor de la despesa renal, s'excita la superficie de la bufeta amb la corrent procedent del secundari d'un aparell d'inducció.

Intentant la faradisació de la bufeta (com la distensió) en gossos als quals s'ha extirpat el plexe renal d'un costat, no es determina poliuria, oliguria, ni anuria en el ronyó enervat.

Si operem en gossos als quals hagi estat extirpat el gangli mesentèric inferior, havent comprovat abans de la operació el ritme normal de la secreció de cada gos, les excitacions de la bufeta no determinen efecte ni modificació en la quantitat d'orina segregada, o provoquen secreció periòdica renal, com demostren algunes de les nostres gràfiques.

Per això les manipulacions fetes sobre'l peritoneu es trasllueixen en una inhibició forta sobre la secreció renal, cosa que s'ha pogut comprovar perfectament, recollint les gotes que surten de l'urèter, per mitjà del comptagotes de Marey.

Sota el punt de vista clínic, coneixem tots, els diversos reflexes, reno-renal, reno-vesical, etc., que hi ha dintre de l'aparell urinari, que fan a voltes, que el malalt es queixi no precisament del ronyó que sofreix, sinó de l'altre o de la bufeta, i un exemple d'això el tenim en la litiasi i tubercuiosi renal; en la primera el malalt acusa moltes vegades dolor en l'altre costat, i en el principi de la segona és una lleugera polaquiuria d'origen reflexe la que marca el principi de la mateixa.

Per mitjà de la faradisació de la bufeta també s'altera la secreció renal.