secretina

Es demostrà més tard que l'efecte es consegueix encara que s'extirpin les vies de relació nerviosa duodenopancreàtiques (Wertheimer, 1899, i Popielski, 1900), i, també, que la injecció venosa de macerats àcids de duodè, secretina, provoca una intensíssima estimulació del pàncreas (Bayliss i Starling, 1902).

Es paral·lela i coincident la influencia de la secretina substancia, amb la influencia secretora de la sensibilitat específica duodenal.

Recordem, d'altra banda, la multiplicitat del fenomen de la secreció pancreàtica, com dels altres ferments digestius, i l'acció de secretina de les grasses, de certes albumoses, etc.

Efectivament, les notables recerques d'ambdós fisiòlegs els han portat a concluore que la secreció del suc pancreàtic es verifica pel mitjà de la substancia que ells coneixen amb el nom de secretina.

Aquesta substancia, segons ells, es troba en la mucosa duodenal en estat de zimògen (presecretina) i en arribar-hi el CIH gàstric es transforma en secretina, la qual, un cop absorbida, és portada per la sang fins al pàncreas, on excita el treball de les cèl·lules secretores.

Si la secretina de Bayliss i Starling i l'acció secretora són dues coses sinònimes, podem assegurar, com a resultant de les nostres experiencies, que hi ha secretina, no tan sols en el duodèn, sinó que se la pot comprovar de manera intensíssima en la mucosa gàstrica (tant en la part cardíaca com en l'antri pilòric), en el jejúnum, en l'íleon i fins en el recte.

La secretina es troba doncs estesa des del càrdias fins al final del tub intestinal i no és específica per a cap especie ni exclusiva de cap regió.