taquiscop

Els primers constitueixen la gran majoria dels taquiscops coneguts.

Els segons, genetalment usats únicament per a la mesura dels temps de reacció, són els anomenats taquiscops de senyals lluminosos.

Els taquiscops d'estímuls movibles poden, a son torn, dividir-se en tres classes: de disc, de pèndol, de corredora: dins d'aquests són també els de disc els més usats i nombrosos.

En els taquiscops de disc, aquests es troben en la perifèria d'un disc de fusta, l'escletxa, com és natural, es troba també en la perifèria d'un radi del disc, i aquest es mou a batzegades mercès a l'acció d'una roda dentada que, moguda per un mecanisme de rellotgeria, o un motor elèctric, engrana amb l'eix del disc.

En els taquiscops de corredora els estímuls cauen amb velocitats graduables per medi d'un senzill mecanisme.

Els taquiscops descrits s'usen amb dos objectes; la mesura de la concentració de l'atenció visual i la mesura de l'aprehensió visual.

Aquest defecte sols podia ésser evitat fent ús dels taquiscops d'estímuls fixos que per força havien d'ésser lluminosos i usar-se en cambra fosca, puix altrament es necessita cobrir el camp d'exposició i ens tornem a trobar amb les mateixes dificultats que hem dit.

Aquests taquiscops han estat vivament discutits per donar tots ells lloc a la formació de post-imatges i creure, en més, que el focus lluminós col·locat darrera l'estímul dificultava sa percepció.

Aquesta classe de taquiscops pressuposava, per altra banda, la multiplicitat dels camps d'exposició, i això, a judici dels psicòlegs, era un gran defecte.

Aquest, en efecte, porta anexos dos defectes quan s'utilitza per a exposar sèries d'estímuls: el primer resulta de la ràpida fadiga que els muscles oculars de molts subjectes experimenten en virtut de l'intens i persistent esforç que han de fer per a mantenir fix el camp de la visió directa sobre un punt tan precís com és l'escletxa de la majoria dels taquiscops.