timina

L’emparellament de les bases nitrogenades presents a la seua estructura (adenina, timina, citosina i guanina al DNA; la timina és substituïda per uracil a l’RNA), mitjançant enllaços específics d’hidrogen, és la base estructural del reconeixement molecular que opera durant l’autoreplicació.

Erwin Chargaff (1950) havia aportat uns resultats misteriosos: en examinar l’ADN de diferents éssers, va comprovar que les quantitats de les bases nitrogenades variaven d’un organisme a l’altre, però la quantitat de timina (T) sempre era, sorprenentment, igual a la d’adenina (A), i la de citosina (C) a la de guanina (G).

Aquest model (ADN = llenguatge o text) es fonamenta en la seqüència de bases nitrogenades en les cadenes de la molècula, l’autèntic secret de la vida, que es representen amb només quatre lletres —A (adenina), C (citosina), G (guanina) i T (timina).

En la biosíntesi dels àcids nucleics, I'uracil ha d'ésser metilat a la posició C-5 per donar lloc a la timina, que n'és un dels elements bàsics.

Això va conduir al disseny racional de diversos compostos anàlegs a la timina, entre els quals destaca el 5-fluorouracil (Heidelberg, 1973), que és un dels fàrmacs més usats avui dia, en especial contra càncer de còlon.

En la cariologia gamma s'aconsegueixen patrons de bandes per mitjà de tractaments específics, com són els del bandeig G, que detecta regions riques en nucleòtids d'A-T (adenina-timina), o els de bandeig C emprats per localitzar regions d'heterocromatina constitutiva, regions que estan permanentment condensades al llarg del cicle cel·lular i que estan formades principalment per seqüències de DNA altament repetitiu dispostes en tàndem, el DNA satèl·lit.

Els individus amb l'al·lel A presenten un pic corresponent a la base citosina a la posició central del cromatograma, i els individus amb l'al·lel B presenten un pic corresponent a la timina.

Els individus heterozigots mostren els dos pics superposats, encara que el detector n'identifiqui un (timina) de manera preferent.