urani

Hom pot distingir quatre grups de tècniques de datació fisicoquímica: — Tècniques basades en la mesura del contingut d’elements o compostos estables o virtualment estables: datació d’ossos basada en el contingut de fluor, nitrogen o urani, o bé basada en la mesura del grau de racemització dels aminoàcids.

La figura 15 resumeix els carrers que tenen noms d’elements químics —especialment metalls: de l’or al plom, del mercuri a l’urani—, a la Zona Franca; de diversos compostos químics o minerals —robí, marbre, vidriol, bronze—, dispersos per tot Barcelona; de tècniques o aparells químics —alts forns, foneria, metal·lúrgia—, o fins i tot de símbols químics (C, B, K, ...).

Pel mateix temps, el descobriment de la radioactivitat de l’urani per part de Becquerel el 1896 i l’aïllament del poloni i el radi per Marie i Pierre Curie dos anys més tard permeteren ampliar encara més la taula periòdica.

Més important encara, quedava clar que a la taula periòdica restaven tan sols uns pocs forats per a elements amb un nombre atòmic menor que el de l’urani, que s’anirien descobrint al llarg del segle XX: Tc, Pm, Hf, Re, At i Fr.

Ur. Símbol de Mendeléiev per a l’urani (U).

brevi (Bv). Nom de Fajans i Göhring (1913) per a l’urani X₂ —vegeu la taula 5—, després anomenat protactini (Pa).

Nom que Boltwood (1908) donà a l’isòtop ²³⁰Th identificat en minerals d’urani (U).