velocitat

Es tracta d’El shock del futuro, obra de 1970 del nord-americà Alvin Toffler, qui reflexionava sobre la velocitat de canvi en una cultura com la nostra, dominada pels efectes de la tecnociència i, per tant, sotmesa a la seva excepcional capacitat transformadora.

Aquesta tecnologia, que permet connectar l’ordinador portàtil via ràdio a una velocitat que va d’11 Mbit/s a 54 Mbit/s, s’està estenent ràpidament pels EUA i l’Àsia, i inexorablement s’implantarà a Europa.

Per tal de respondre aquestes preguntes, en la taula 6 s’ha analitzat l’evolució d’algunes variables rellevants com ara la velocitat d’accés domiciliari, la capacitat de commutació dels encaminadors, la capacitat de transmissió de la fibra òptica, la capacitat de transmissió de dades de les xarxes mòbils i la capacitat dels enllaços de la xarxa Internet troncal per veure a quina velocitat evolucionen, i deduir, tenint en compte a més a més els estudis actuals, quina serà l’evolució i els colls d’ampolla futurs.

La velocitat d’accés domiciliari no evoluciona prou bé i la d’accés via mòbils, tampoc, tot i que és millor.

Els models de radar més moderns tenen capacitat per a registrar el desplaçament de la precipitació oferint dades sobre la direcció i velocitat del fenomen.

En el primer cas, el de l’estimulació elèctrica funcional, l’obstacle a superar és el de la dosificació de l’excitació que ha de permetre controlar els moviments de forma precisa en força i en velocitat.

Les aplicacions industrials de les radiacions ionitzants són també significatives: assajos no destructius, mesures de gruixos de paper, pintures, recobriments, mesures de nivells de líquids, mesures de densitats en enginyeria civil, construccions d’autopistes, construccions de trens d’alta velocitat.

Quant a la velocitat lineal a la qual es refereix, hom suposa que és la d’un punt a la perifèria de l’induït, però és difícil lligar-la conceptualment a les resistències mecàniques i al fet originari d’aquestes.

La formació sobre novetats tècniques i científiques es plasmà en diverses conferències, cursos, jornades i exposicions sobre temes tan diversos com: el panorama de la física i de l’energia nuclear a França (març de 1958), les qualitats del cotó i la maquinària tèxtil (març de 1959), la distribució quàntica natural (març de 1961), la regulació de velocitat, l’electrònica, matemàtiques modernes, lectura ràpida, àlgebra lineal i la fiabilitat (tots el 1972), prospecció i investigació geològica (abril de 1973), energia i ambient (el 1974) i xarxes de baixa tensió (juny de 1975).

Per la descripció dels instruments existents, suposem que es mesuraven temperatures, pressió, humitat, velocitat del vent i precipitació.

Per exemple, les magnetites, grans blocs de pedra imant, es fabriquen amb un disseny molt similar durant 300 anys o més, o el microscopi de Leewenhoek, que és copiat àmpliament en un primer estadi, per després ser millorat a tota velocitat.

L’índex de refracció d’un medi es defineix com la relació entre la velocitat de la llum en el buit i la velocitat de la llum en el medi.

La velocitat no és una magnitud relativa a un sistema de referència, sinó que és com una propietat del cos «actiu» que es mou.

D’aquesta manera, el primer que es proposa Planck és determinar les funcions termodinàmiques característiques de la radiació del cos negre (entropia, energia interna, pressió i quantitat de moviment en funció de la velocitat, volum i temperatura), a partir del primer i segon principi de termodinàmica i de les expressions que, prèviament, un estudiant seu, Kurt von Mosengeil, havia deduït.

Cada estat del sistema termodinàmic en moviment vindrà caracteritzat per les tres components de la velocitat, el volum i una altra variable independent.

Llavors, d’una combinació del primer i segon principi de termodinàmica, Planck escriu: en què Q és la calor transferida al sistema termodinàmic, dE és la variació d’energia de la radiació i A és el treball mecànic exercit, des de fora, sobre la radiació, en què intervenen dos tipus treball, el de compressió i també el de translació, en adaptació del primer principi de la termodinàmica als sistemes en moviment: A = qdG – pdV (q és la velocitat del sistema termodinàmic —la radiació, en aquest cas—, p la pressió, dG l’increment en la quantitat de moviment, i dV, del volum).

A partir d’aquí, només substituint tots els elements de la relació anterior de l’entropia per les expressions termodinàmiques adequades que derivà Mosengeil, Planck obté: En aquesta última expressió per l’entropia, que Planck farà servir posteriorment, a és la constant de la llei de Stefan-Boltzmann (E = aT4) i c, la velocitat de la llum.