La formació de la col·lecció
Antoni Amatller Costa, a més d’industrial xocolater, es considerà a si mateix fotògraf afeccionat i col·leccionista d’antiguitats. Així va voler presentar-se a la façana de la casa que, després d’una reforma radical dirigida per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) entre el 1898 i el 1900, esdevingué la seva residència: la Casa Amatller, actualment seu de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic (IAAH). A la façana, al voltant de les portes de la gran balcona del pis principal hi ha al·legories de la Indústria, la Fotografia i el Col·leccionisme, que són diverses de les disciplines que defineixen la seva personalitat. Aquesta darrera està conformada per un escut amb una àmfora i uns objectes de vidre damunt la llinda de la porta i uns animals que duen a terme accions humanes a les seves impostes: unes granotes bufant vidre, a l’esquerra, i uns garrins ceramistes, a la dreta. Ja dins el domicili, emmarcant la porta del seu dormitori, trobem una declaració de principis de les virtuts que han de guiar el col·leccionista: l’estalvi i la intel·ligència, personificades en una garsa amb una bossa dels diners i en dues òlibes, l’ocell que simbolitza Pal·les Atena, deessa de la saviesa i de les arts. Completen el discurs, al capdamunt de la porta, un gran vas de ceràmica, flanquejat per una parella de patges d’aire florentí.
Net, fill i nebot de xocolaters, Antoni Amatller va fer-se càrrec de la direcció de l’empresa familiar el 1877, coincidint amb la posada en marxa de la nova fàbrica construïda al passeig del Cementiri (posteriorment, avinguda d’Icària) de Sant Martí de Provençals. Els llibres de comptabilitat de la seva fàbrica xocolatera que han arribat fins a nosaltres són incomplets, però, a més dels aspectes purament empresarials, inclouen partides de caràcter particular, per la qual cosa ens proporcionen també informacions relatives a aspectes personals.
Això ens ha permès saber que, abans d’instal·lar-se a la Casa Amatller, havia viscut de lloguer, des de l’abril del 1886 fins al gener del 1895, en una de les cases de la vídua Galofré, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer del Consell de Cent, i que, des del febrer del 1895 fins a finals del 1900, va tenir el domicili al principal segona del número 344 del carrer del Consell de Cent. Abans, el mes de febrer del 1881, quan la seva filla, Teresa Amatller Cros, estava a punt de fer vuit anys, llogà una torre a Sarrià, que utilitzà fins al setembre del 1890. A partir de llavors, acabades unes obres de reforma a la casa que havia heretat a Ripoll, aquesta esdevindria la seva residència d’estiueig.
En aquests llibres de comptabilitat, també hi ha moltes dades de compres de productes alimentaris, vins, tabacs i bitllets de loteria, així com nombrosos assentaments de factures de sastres, modistes, sabaters, barretaires, joiers i perfumistes; més esporàdiques són les partides referents a honoraris de metges, advocats, procuradors, notaris i registradors. També hi ha registrades les subscripcions a diverses revistes, com ara La Ilustración (des del 1881, sense especificar, però, a quina d’elles), Vida Militar (1888-1889) o Biblioteca Militar (1888-1889), així com a la Biblioteca Simón (des del 1890). Són igual d’habituals les referències a adquisicions de llibres, tot i que indefinides, excepte els fascicles de la Historia de Gil Blas de Santillana (1883-1884) i un Don Quijote (octubre del 1887).
Antoni Amatller anava sovint al teatre: tenia abonaments al Teatre Principal, al Teatro Novedades i llotja al Teatro Español. Des de l’octubre del 1884, hi consten les quotes del Cercle del Liceu i, a partir del març del 1886 —data en què comprà vint accions del Cercle i una entrada per a una funció de la soprano Adelina Patti—, el trobarem abonat i amb llotja al Teatre del Liceu. Freqüentà l’hipòdrom i, com a mínim en una ocasió, anà als toros i una altra al circ. Més entreteniments foren la columbofília (1883-1886) i, el 1884, la caça, com es dedueix de diverses partides de despeses de gossos, obtenció de la llicència pertinent (agost), reparació d’una carabina (octubre) i adquisició d’uns «gemelos o anteojos larga-vista» (desembre). També va fer algun intent amb la pintura, com ho indiquen alguns quadres signats amb les seves inicials (Fundació Amatller), així com els assentaments de la compra d’«1 tubo de Teixidó» i del pagament d’una quota del Cercle Artístic (16 i 22 de maig de 1891). Més constant fou la seva dedicació a la fotografia, amb repetides adquisicions de material i de càmeres fotogràfiques des del 1888.
I sembla que també cap a finals dels anys vuitanta, quan tenia uns trenta-cinc anys, s’inicià en el col·leccionisme —potser influït pel canvi de domicili a una de les cases de la vídua Galofré del passeig de Gràcia de Barcelona l’abril del 1886. La primera referència documental que coneixem de la compra d’un quadre correspon al 22 d’octubre de 1887, amb una despesa de 400 rals. Dos dies després adquirí dos quadres més per la mateixa quantitat i, al cap de dues setmanes, va pagar 567 rals pels marcs.
La següent adquisició documentada correspon a una partida de 1.187 rals, del 29 de novembre de 1888, per a diverses despeses, entre les quals hi ha un «cuadro Parera caricaturista», una obra conservada a la Fundació Amatller (IAAH-548), en el qual es veu Amatller remenant una gran xocolatera d’aram i una desena de personatges destacats del moment, just l’any de l’Exposició Universal de Barcelona.
La faceta d’Amatller com a col·leccionista va agafar volada l’estiu del 1889 sota el guiatge de Pompeu Gener i Babot, Peius (1846-1920), periodista, assagista i marxant d’art integrat a la bohèmia cosmopolita centrada a París, a qui l’empresari coneixia prou bé. Quan va fer-se càrrec del negoci familiar, a principis del 1877, un dels comptes heretats del seu pare i del seu oncle fou el de Pompeu Gener, instal·lat a Barcelona, que subministrava sucres als xocolaters almenys des del 1873 i va continuar fent-ho fins a finals del 1879. Deu anys més tard, el 5 d’agost de 1889, el singular personatge torna a aparèixer en els llibres de la fàbrica, aquest cop per «20 piezas armas antiguas para colección compradas por Gener», amb un cost de 7.574,60 rals. Les peces procedirien de França, o potser de Suïssa, ja que el transitari Vincentius, de Marsella (França), s’encarregà de l’enviament a Barcelona dels objectes adquirits i l’agent Monfort de liquidar els drets de duana corresponents. En aquest context, cal recordar que un parell d’anys més tard, entre l’agost i el setembre del 1891, Gener, que actuà com a reconegut expert en la matèria, va gestionar la venda de dos centenars d’armes i armadures antigues de la col·lecció d’un coronel suïs a l’Ajuntament de Barcelona.
Un mes després, Antoni Amatller viatjà a París i hi passà bona part del mes setembre del 1889, tal com es dedueix dels successius lliuraments en mà de moneda francesa efectuats pel banquer, col·leccionista i mecenes Pau Gil i Serra (Barcelona, 1816 - París, 1896). El xocolater aprofità la seva estada a la capital francesa per visitar antiquaris i adquirir per 3.057 rals un rellotge de bronze, una espasa i dos quadres a l’oli que li serien enviats a Barcelona també per mediació de Vincentius. Possiblement, es reuní també amb Pompeu Gener per tractar de la compra d’altres antiguitats, ja que el mes de novembre es consignaren a la comptabilitat de l’empresari sengles lletres del polifacètic individu —la primera, el dia 2, per un import de 4.501,20 rals corresponent a tapissos i més armes antigues, i la segona, el dia 15, per un llum de bronze valorat en 566,60 rals—; l’encarregat de fer arribar les peces al domicili del col·leccionista fou novament l’esmentat transitari marsellès i Monfort fou el responsable de liquidar els drets de duana. Seguidament, el fuster Roviralta s’ocupà de la confecció dels marcs per als quadres, un encàrrec que se li pagaria el 9 de desembre.
A partir d’aquest moment apareixeran periòdicament en els esmentats llibres partides referents a noves peces per a la col·lecció. El 1890 trobem un parell més d’entrades relatives a Pompeu Gener. La primera, datada el 31 de març de 1890, correspon a una factura de 108 rals per a més antiguitats. La segona, del 12 de maig, consigna el préstec de 600 rals a Gener, una operació que potser no va acabar del tot bé, ja que el seu nom no tornarà a aparèixer. El 30 d’octubre següent s’anota la despesa de 1.000 rals per a la compra de mobles antics a Calaf (Anoia). Tal com va assenyalar Francesc Fontbona, cal tenir en compte que Alexandre de Riquer i Ynglada (1856-1920) havia nascut a Calaf i que la família, malgrat tenir nombroses propietats, va passar per moments de serioses dificultats econòmiques. Si a aquestes circumstàncies afegim que Riquer formava part d’un grup d’intel·lectuals en el qual també participava Pompeu Gener i que, dos anys abans havia realitzat diversos originals de cromos i calendaris per a Chocolate Amatller, no és arriscat suposar que els mobles antics comprats per Amatller procedissin del patrimoni dels Riquer. Abans d’acabar l’any, el 6 de novembre, va aconseguir un quadre antic per 400 rals, i el 5 de març de 1891, una miniatura d’ivori amb marc de bronze per 500 rals.
Un parell de setmanes després, Antoni Amatller marxava en tren amb la seva filla cap a Sevilla, on havien reservat fonda i balcó per poder veure les processons de Setmana Santa, que aquell any va caure entre els dies 22 i 29 de març. Amatller també havia gestionat una carta de crèdit per la qual va disposar d’uns 20.000 rals durant el mes d’abril, és a dir que també van anar a la Feria d’Abril. Durant el viatge, Antoni Amattler i la seva filla van fer un recorregut per diverses ciutats i també es van dedicar a la compra d’antiguitats. Gràcies a una llista conservada als arxius de la Fundació Amatller, sabem que a Sevilla adquiriren dos bodegons, un «Belén», un retrat i un esmalt; a Jerez —on, de segur, visitaren el celler de González Byass, un dels vins predilectes del xocolater—, un ventall; a Màlaga, un rellotge, dos pergamins, un puny de bastó, un segell, una caixa «Isabel la Catòlica», una moneda romana, una placa de coure gravada i dues miniatures; a Granada, una xocolatera i un reliquiari, i a Còrdova, dos rellotges. A aquestes peces cal afegir-ne d’altres, de les quals no es va especificar el lloc de compra: una figura d’ivori, un crist bizantí de metall, un altre rellotge antic, cinc llibres antics i un de gòtic, un àlbum de gravats a l’aiguafort, tres arquilles, diverses monedes, dos morters, dos ventalls, vint-i-quatre fotografies, un retrat d’Hernán Cortés, dos candelers, una taula gòtica, una vitrina i una taula per a l’arquilla. Era un conjunt de 39 lots per als quals va pagar un total de 4.385 pessetes, equivalents a 17.540 rals, quantitat que va ser imputada al compte d’aixovar el 29 de maig següent. Per completar la llista de peces encara cal esmentar un quadre i dos ventalls més que J. Fernández Teruel comprà a Màlaga, potser tancant una operació iniciada per l’empresari, amb un cost de 5.018,72 rals, carregats en el compte el 26 de maig, a més de 180,80 rals per a les despeses de tramesa a Barcelona.
El retorn a casa no va suposar pas un alentiment per al creixement de la col·lecció d’Antoni Amatller i, durant la resta de l’any 1891, s’hi afegiren mitja dotzena d’obres: el 2 de juny, dos quadres a l’oli sobre coure per 1.052 rals (Anunciació —IAAH-516— i Epifania —IAAH-517—); el dia 11 del mateix mes, una testa a l’oli atribuïda a Padró per 260 rals; el 21 de juliol, dues cèdules de la Inquisició (una del 1579 —IAAH-563— i una altra del 1669 —IAAH-562—) per 207 rals, que foren enviades per Juan Bautista Moreno, el seu representant a Sevilla; l’1 de desembre, un plat de ceràmica i una «caja para polvo» per 208 rals, i el dia 11 següent, una peça de tela per 306 rals. Com a afegitó a les despeses per a la compra d’aquestes peces es consignaren, el 25 i el 27 de juny, una factura de Parés per 1.432,80 rals i una de Gustavo Martí per 1.150 rals, per marcs de quadres, i també, el 18 de juliol, l’import de la restauració d’una pintura a càrrec de Campos, amb un cost de 300 rals.
El 1892, Amatller va seguir la mateixa tònica compradora. El 8 de febrer adquirí, per 486 rals, diverses antiguitats no especificades. És altament probable que fossin les pertanyents a un assentament fet al cap de tres dies corresponent a les despeses d’enviament d’«una caja vidrios antiguos», és a dir, la primera notícia de l’adquisició d’objectes d’un gènere que esdevindria el més representatiu de la col·lecció del xocolater. Que aquest material tan fràgil havia atret la seva atenció ho demostra la compra, en el decurs d’aquell mateix any, d’uns altres vint-i-dos exemplars d’idèntica naturalesa, alguns dels quals obtinguts des de diversos punts geogràfics gràcies a la intervenció d’intermediaris: el 21 de març Domingo Tomàs, d’Alacant, n’hi va facilitar un per 629 rals; el 23 de maig en van arribar dinou més, embalats juntament amb tres quadres, per un valor total de 1.874 rals; el 28 de novembre aconseguí «un vidrio antiguo forma joyero» per 280 rals, el mateix preu que pagà per una altra peça el 15 de desembre. Qui sap si aquest sobtat interès pel nou gènere d’objectes va néixer, durant la seva estada a Andalusia, la primavera de l’any anterior, de resultes d’una hipotètica visita a la sevillana col·lecció de Francisco Caballero-Infante y Zuazo (1847-1906), de la qual aviat tornarem a parlar. Malgrat tot, el senyor Amatller no deixà de cercar peces de tipologies ja presents a casa seva i hi incorporà tres quadres —un d’adquirit a la «subasta Pérez»—, un «ropage antiguo», una caixeta d’almoines «antigua», tres monedes també «antiguas» i una àmfora que també li enviaren des d’Alacant.
Tampoc faltà, el juny del 1892, una nova sortida a París, tot i que ara no hi ha constància de cap compra per a la col·lecció. Sí que ho va fer l’any següent en un viatge amb destinació desconeguda, del maig al juny, durant el qual adquirí «varios objetos Artísticos Antiguos comprados durante el viage», sense que els llibres de comptabilitat ofereixin més detalls que el preu global (2.980 rals). De fet, l’única notícia concreta que tenim de tot el 1893 és la del càrrec, l’1 d’agost, de 822 rals, amb despeses d’enviament incloses, per un bust que li proporcionà Juan B. Moreno, el seu representant comercial a Sevilla.
Seria justament Moreno l’encarregat de negociar l’operació més transcendental d’Antoni Amatller com a col·leccionista: la compra, el 22 de gener de 1894, de 211 peces de vidre arqueològic propietat de Francisco Caballero-Infante, de Sevilla. Aquest catedràtic, arqueòleg, arabista i historiador havia estat, des del 1886, un dels promotors de les excavacions, primer a Itàlica (Sevilla) i després a les necròpolis de Mérida (Badajoz) i Carmona (Sevilla), per la qual cosa havia reunit un importantíssim conjunt d’objectes i monedes trobades en aquells jaciments. L’empresari xocolater molt possiblement coneixia la col·lecció de l’erudit des de la seva visita a Andalusia el 1891, i donà instruccions al seu col·laborador d’oferir fins a 20.000 rals, però aquest aconseguí tancar el tracte per 13.000 rals, als quals calgué afegir els 859,30 rals de les despeses d’embalatge i uns altres 62,60 rals per al cost de l’assegurança marítima. Per adequar les noves adquisicions, Amatller encarregà dues vitrines a C. González per un preu de 4.972 rals.
A partir d’aquell moment, les compres d’Amatller començaren a ser més selectives, potser a conseqüència d’un nou canvi de domicili, el febrer del 1895, al principal segona del número 344 del carrer del Consell de Cent. La primavera següent va fer un viatge per Itàlia, des de finals de maig i durant tot el juny, durant el qual va fer parades, entre altres ciutats, a Florència, Roma, Nàpols i Venècia. Les adquisicions d’aquest viatge es limitaren a 1.800 rals, quantitat relativament petita comparada amb les d’altres ocasions, però que podrien haver estat prou significatives. Segons el catàleg de vidres de la col·lecció Amatller redactat per mossèn Josep Gudiol Cunill (1872-1931), dos dels exemplars havien estat comprats a Roma: un rhiton (IAAH-1131), un vas en forma de banya de producció siriana o egípcia del segle iii que pertanyé a Attilio Simonetti (1843-1925), el pintor col·leccionista deixeble i amic de Marià Fortuny (1838-1874), i un fons de copa de vidre verd i pa d’or amb la representació del sacrifici d’Isaac (IAAH-981), de producció romana del segle iv o v. Resulta, per tant, molt raonable suposar que fossin peces pertanyents a l’esmentat assentament de 1.800 rals.
En els anys immediatament següents, les referències documentals a noves incorporacions a la col·lecció d’Antoni Amatller es limiten a dos tapissos antics, per als quals va pagar 2.800 rals el 17 de novembre de 1896. A aquesta quantitat cal afegir-hi els 1.600 rals que va costar la restauració d’un d’ells, nou mesos més tard. Hem de suposar que la compra, el 12 de març de 1898, d’una casa al número 101 del passeig de Gràcia (després, núm. 41) per a convertir-la en la seva residència definitiva, també va tenir conseqüències per a la política d’adquisicions d’Antoni Amatller. En va pagar 1.960.000 rals (unes quatre-centes noranta mil pessetes) i va emprendre unes obres de reforma radical que s’allargarien fins a principis del 1901 i representarien una inversió del doble del preu de compra. Tot i aquest nou i intens focus d’interès per al xocolater, el 1899 tornem a trobar una revifada en les seves adquisicions i, a finals de maig, es consignaren 19.880 rals per a la compra de «tapices, muebles y otros objetos», obtinguts durant una nova visita a Sevilla, tot i que alguns possiblement els comprà a Madrid. En una nota no datada manuscrita de l’empresari sobre paper amb capçalera del Gran Hotel Madrid, de Sevilla, es detallen diverses ofertes i s’especifiquen les compres d’una «tablita gótica» i d’un «cofre italiano» per 200 duros (4.000 rals) a Rafael García, i d’un tapís i una altra tauleta gòtica, per 700 duros (14.000 rals) a la vídua Fidelia. Dues setmanes després, el 12 de juny, Juan B. Moreno, el representant andalús, aconseguí una moneda d’or per a l’empresari barceloní per 320 rals.
A partir d’aquest moment, com que no s’han trobat els llibres de comptabilitat d’Antoni Amatller, les informacions relatives a la seva activitat com a col·leccionista resulten més escadusseres. Malgrat això, gràcies a les fotografies que va fer a l’Exposició Universal de París de l’any 1900 i també per la factura del reputat joier René Lalique, datada l’1 d’octubre de l’any esmentat, per un penjoll en forma de sirena d’or amb dues perles barroques i esmalt translúcid (IAAH-138) i una agulla de corbata, tot per la quantitat de 1.200 francs (uns 5.000 rals), sabem que a la tardor visità de nou la capital francesa. Així mateix, un rebut de principis del 1901 del taller de fusteria de Francisco Llorens, dels números 9-11 del carrer del Bou de la Plaça Nova, de Barcelona, ens informa de la compra d’un «bagul de cuir antic» per 125 pessetes (500 rals), una peça per a la qual, el 31 de maig d’aquell mateix any, l’ebenista i fuster Maurici Roviralta va tallar uns peus, que costaren 31,50 pessetes (126 rals).
Arribat a la cinquantena, l’industrial xocolater va prendre consciència de la necessitat de comptar amb un assessor competent que l’orientés a l’hora de seguir enriquint la seva col·lecció. L’any 1902, mossèn Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic, guanyà un accèssit del prestigiós Premi Martorell per la seva obra Nocions d’arqueologia sagrada catalana, fet que va convèncer Amatller que el guardonat era la persona adient. En un primer moment, la proposta va fer dubtar l’eminent savi vigatà, però, en assabentar-se que l’empresari acabava d’adquirir una singularíssima peça romànica, l’acceptà ràpidament. La peça era l’altar d’Angostrina, de finals del segle xii o principis del segle xiii, integrat per un retaule pictòric, amb les figures de Jesucrist entronitzat i els dotze apòstols (IAAH-155), i una creu policromada amb el Crist en majestat de talla (IAAH-535). Es tracta de l’exemplar més antic conegut en terres peninsulars d’aquesta nova tipologia de mobiliari litúrgic, que evolucionaria fins a convertir-se en les grans estructures dels segles posteriors. Dos centres de taula en forma de grans copes de vidre del segle xviii (IAAH-899 i IAAH-907) d’idèntica procedència podrien haver ingressat a la col·lecció Amatller al mateix temps.
El nou segle tot just encetat despertà en Amatller i la seva filla Teresa el desig de viatjar a destinacions més exòtiques. La primavera del 1903, aprofitant una nova excursió per terres andaluses, van arribar al Marroc, però donada la inseguretat generada per la revolta d’Ahmed al-Raisuli contra el sultà Abd al-Aziz ben al-Hasan, la visita es limità a la ciutat de Tànger. Dos anys més tard s’embarcaren en el mític Orient Express amb destinació a Constantinoble, on, per recomanació de mossèn Gudiol, visitaren el flamant Museu Arqueològic d’Istanbul, on foren rebuts pel director i promotor del museu, el carismàtic Osman Hamdi Bey, pioner en la promulgació de lleis de protecció del patrimoni arqueològic. Tampoc no desaprofitaren l’ocasió per contactar amb antiquaris, de manera que van aconseguir tres petites, però exquisides, peces de vidre per enriquir la seva col·lecció: un pixis amb tapa cònica (IAAH-1122), una balsamera hexagonal (IAAH-1119) i una altra de bifacial (IAAH-1121). En el viatge de tornada van fer una gran volta, que els va fer arribar fins a Berlín, on molt probablement compraren una confitera veneciana del segle xvi (IAAH-911) que, segons mossèn Gudiol, va ser adquirida a la capital alemanya.
De nou a Barcelona, Amatller tingué notícia de la propera subhasta, els dies 20, 21 i 23 de novembre de 1905 a Colònia (Alemanya), de la col·lecció de Franz Merkens (1823-1905), banquer alemany recentment traspassat, promotor de les excavacions arqueològiques a la regió del Rin a la recerca de vidres romans. Va enviar-hi mossèn Gudiol per pujar en nom seu i li concedí facultats discrecionals il·limitades, que, degudament administrades, van resultar en la incorporació de 33 exemplars representatius de la producció dels tallers de la Renània romana. Mig any més tard, entre els dies 31 de maig i 2 juny de 1906, Amatller aconseguí tres noves peces en la subhasta Hakky-Bey, un antiquari i col·leccionista turc establert a París. Eren tres balsameres produïdes en tallers de la Mediterrània oriental: una balsamera de bifacial del segle i (IAAH-1120), semblant a la que havia adquirit a Turquia però més ben conservada; una d’ictiforme del segle iii (IAAH-979), i una d’excepcional per les seves dimensions —gairebé dos pams d’alçada— i per la seva tipologia —en forma d’espasa embeinada— (IAAH-1179), unes característiques que l’assenyalen com una peça veritablement única en la història del vidre.
Seguint amb les seves afeccions viatgeres, la primavera del 1908 l’empresari i la seva filla recorregueren mitja península Ibèrica. Ho sabem per les postals que reberen i les fotografies realitzades: el dia 11 d’abril ja eren a Sevilla, a temps per la Feria, i s’hi estigueren fins al 24; després, visitaren Còrdova i Granada, abans d’anar fins a Lisboa i Porto, i acabaren el periple passant per Salamanca, Madrid, Toledo i Saragossa, poc abans de finals de maig. A més de fer múltiples fotografies, Antoni Amatller aprofità l’ocasió per visitar antiquaris i ampliar la seva col·lecció. A Còrdova veuria una base i dos capitells califals (IAAH-150, IAAH-151 i IAAH-153), una operació que tancaria unes setmanes després, el 20 de maig, Juan B. Moreno, per la qual va pagar 625 pessetes al cordovès Cosme García i, després, feu enviar les peces a Barcelona. El 17 de maig l’antiquari Demetrio Gómez García, de Salamanca, els va vendre una arquimesa (IAAH-597) per 650 pessetes i, quatre dies més tard, Antoni Amatller adquirí cinc marcs antics tallats i daurats per 425 pessetes a Rafael García Palencia, de Madrid. Finalment, el dia 27 de maig, va tancar tractes amb dos marxants de Saragossa: per 1.600 pessetes va comprar a Evaristo Sanz una capa pluvial amb delicadíssims brodats del segle xv (IAAH-1267) i per 200 pessetes va obtenir de Tomás Lorente dos vidres antics, un dels quals és una petita llàntia esmaltada del segle xvi amb l’escut de Montserrat (IAAH-1008).
Ja a Barcelona, el 27 de juny, adquirí per 100 pessetes una fotografia en color —pel procediment de tintes grasses— amb el bust d’una gitana (IAAH-718), obra de Wenceslao Miralles, a l’exposició que li dedicà la Sala Parés. Seria també pels volts del 1908 quan, coincidint amb la represa de les excavacions a Empúries per iniciativa de Josep Puig i Cadafalch, Antoni Amatller aconseguiria sis balsameres de pasta de vidre (un aríbal, dos alabastres, dos amforiscs i una en forma d’enòcoa) procedents de la dita colònia grecoromana i representatives de la producció dels tallers de la Mediterrània oriental entre els segles vi-iv aC.
Atrets per les antigues civilitzacions, el 5 de febrer de 1909, els Amatller, pare i filla, emprengueren un viatge d’un mes i mig a Egipte, durant el qual remuntaren el Nil fins a Khartum, la capital del Sudan. Evidentment, a la maleta de tornada duien diversos objectes antics, que els van suposar una inversió d’11.278,50 rals. Entre ells hi havia un parell dels obligats amulets, un ushabti i alguns escarabeus (IAAH-986, IAAH-987 i IAAH-989), així com un collaret de pasta de vidre de producció romanobizantina (IAAH-965) i una balsamera de la segona meitat del segle i aC. Però sobretot hi havia quatre peces de vidre veritablement excepcionals, adquirides a la ciutat egípcia d’Assuan, el 28 de febrer o l’1 de març. Eren dos penjolls (IAAH-972 i IAAH-973), una dena (IAAH-974) de collaret i un aríbal lenticular (IAAH-1165) modelats, els tres primers al voltant d’una vareta i el darrer sobre un nucli, amb una base de vidre blau decorada amb ondulacions de fils de vidre blanc, groc i blau clar. Aquesta arcaica tècnica d’origen mesopotami, la primera que va permetre l’elaboració de vasos de vidre, s’utilitzà a Egipte durant els segles xiv i xiii aC, en temps de la XVIII dinastia —és a dir, la dels faraons Akhenaton (ca. 1353-1336 aC), Tutankamon (1334-1325 aC) i la reina Nefertiti—; l’exemplar conegut més sobresortint d’aquest procediment és un recipient en forma de peix trobat a el-Amarna i conservat al Museu Britànic, de Londres. Així doncs, els objectes adquirits pel xocolater a Assuan, amb una antiguitat de més de 3.200 anys, eren, de llarg, les peces més antigues de la seva col·lecció i, molt possiblement, també van ser les darreres que comprà, ja que deu mesos després del seu retorn a Barcelona, Antoni Amatller va morir d’una broncopneumònia nou setmanes abans de fer cinquanta-nou anys.
La col·lecció d’Antoni Amatller
Per tenir una imatge completa de l’activitat d’Antoni Amatller com a col·leccionista ens caldrà intentar conjugar les informacions documentals referides fins al moment, amb les obres actualment conservades a la Fundació Amatller, moltes de les quals no consten en la dita documentació o, si ho fan, no hem estat capaços d’identificar-les. Per acabar de presentar les peces del trencaclosques hem de tenir en compte també aquells objectes que no han arribat fins a nosaltres, però que sí que apareixen en antigues fotografies dels domicilis del xocolater.
Armes
En va reunir un parell de dotzenes, entre plastrons, espases i pedrenyals, que va disposar en forma de panòplia en el seu estudi fotogràfic. A la Fundació no se’n conserva cap; únicament les coneixem a través de fotografies.
Escultures
Afortunadament, no ha passat el mateix amb les peces escultòriques, de les quals la Fundació en conserva mitja dotzena. Tenim, primer de tot, el retrat d’Antoni Amatller Ràfols (1812-1878) (IAAH-145), pare del col·leccionista, un marbre picat el 1877 per Rossend Nobas i Ballbé (1841-1891), que fou un encàrrec familiar. De les diferents figures, estàtues o altres obres similars que apareixen citades en la documentació del xocolater, únicament hi ha dos lots que podem identificar sense cap tipus de dubte amb obres conservades a la casa. Un és el format pels dos capitells (IAAH-150 i IAAH-151) i la base de columna (IAAH-152) nassarites que l’empresari adquirí a Cosme García, de Còrdova, el 1908. El segon lot és el format per un parell d’amulets (IAAH-986 i IAAH-987), un ushabti (IAAH-988) i alguns escarabeus, que, evidentment foren comprats durant l’estada a Egipte i al Sudan el 1909. El seu cost seria una petita part dels 11.278,50 rals gastats en l’adquisició d’objectes antics, segons detalla una nota de les despeses del viatge; la part principal de la despesa seria la corresponent a l’aríbal lenticular aconseguit a Assuan.
Més problemàtic és el cas del bust comprat l’estiu del 1893 per mediació de Juan B. Moreno, de Sevilla, per 822 rals, preu que inclou les despeses d’enviament. A tall d’hipòtesi, no podem descartar que la peça sigui un exquisit i minúscul bust d’emperador romà (IAAH-982) tallat en quars marró, de 4,5 cm d’alçada. En canvi, no tenim cap indici que ens permeti identificar la figura d’ivori, el crist de metall bizantí, el «Belén» i l’estàtua romana de bronze que figuren a la llista dels objectes comprats durant el viatge a Andalusia de la primavera del 1891.
A més de les escultures anteriors, a la casa n’hi ha algunes altres, l’adquisició de les quals podem adjudicar a Antoni Amatller. Són tres imatges de la Mare de Déu: una del segle xiv, amb reminiscències romàniques (IAAH-148), en marbre policromat; una de la segona meitat del segle xv (IAAH-149), en alabastre, i una talla en fusta de boix del segle xvii amb la representació de la Verge de Montserrat (IAAH-154), que el 1902 era dins d’una vitrina a l’estudi fotogràfic del xocolater (fotografia Mas B-15).
Deu models de guix originals d’Eusebi Arnau per a alguns dels grups escultòrics de la Casa Amatller, que l’empresari conservava al seu estudi fotogràfic, van ser donats el 1964 per la Fundació Amatller al Museu d’Art de Catalunya (posteriorment, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]; es tracta de les peces de MNAC-071001 a MNAC-071010).
Mobles antics
De mobles antics se n’han conservat una dotzena, que són difícils identificar amb els que consten en la documentació. N’hi ha dos que els podem relacionar, amb tota seguretat, amb els rebuts que ens n’indiquen la procedència: el bagul de cuir (IAAH-598) que adquirí per 125 pessetes el 1901 a Francisco Llorens, de Barcelona, i una arquimesa (IAAH-597) comprada per 650 pessetes el 17 de maig de 1908 a Demetrio Gómez García, comerciant de teixits de Salamanca, durant un viatge que va fer aquella primavera per la Península. També està documentada fotogràficament des del 1901 a la Casa Amatller una tauleta de centre octogonal (IAAH-613), de la segona meitat del segle xix.
Dels mobles antics adquirits a Calaf el 1890, podem suggerir temptativament una calaixera barroca (IAAH-650) i potser dues caixes de núvia —una del segle xvi amb la representació de l’Anunciació a la tapa (IAAH-602), i l’altra gòtica (IAAH-603), més senzilla. Un delicat mòdul de calaixets renaixentista català (IAAH-596) i que havia estat considerat tradicionalment una obra italiana, podria ser el «cofre italiano» que comprà a Rafael García, de Madrid, el maig del 1899. A aquestes peces cal afegir una caixa de núvia amb decoració incrustada de marqueteria «de pinyonet» (IAAH-601), una arquilla amb la seva taula (IAAH-604), també amb marqueteria de pinyonet, que duu la marca al foc de l’ebenista i restaurador de mobles barceloní M. Sastre. Finalment, hi ha un delicat moble de calaixets del segle xvii (IAAH-594), amb plaques d’os, gravades amb les lletanies de la Mare de Déu a la cara de cada una de les caselles.
Per completar l’apartat de mobles, en fotografies del 1901, a la saleta de música hi ha tres caixetes, dues de les quals no han arribat fins a nosaltres, però la tercera, recoberta de mirallets pintats, sí (IAAH-600). També es conserven una deliciosa arqueta gòtica, de fusta, cuir i ferro (IAAH-595) i una intrigant caixeta d’almoines decorada amb relleus de pasta de guix que representen escenes de la vida de Maria Magdalena (IAAH-599), difícil d’identificar amb el «cepillo limosnero antiguo» adquirit per 1.600 rals el 7 d’abril de 1892. No s’han pogut associar amb cap obra conservada les notícies dels dos «cofrecitos», l’arquilla —amb la seva taula— i la vitrina (si no és que és la que es veu en una fotografia de l’estudi fotogràfic feta per Adolf Mas el 1902) que consta que es van adquirir a Andalusia el 1891, o la «caja para polvo» comprada aquell mateix any.
Rellotges
Un dels rellotges conservats —de paret, amb una elegant caixa de fosa d’estil rococó i amb la seva peanya (IAAH-580), en la qual hi ha pintada la faula de la guineu i la cigonya— està firmat per Balthazar Martinot (1636-1714), prestigiós rellotger de la cort de Lluís XIV. Sembla perfectament justificat identificar-lo amb el rellotge de bronze que el xocolater obtingué a París el 1899. No hi ha detalls de la procedència d’un rellotge de paret, de factura holandesa (frisona), de la segona meitat del segle xviii (IAAH-581), ni d’un sofisticat rellotge de sobretaula d’Eugène Bourdon (1808-1884), amb tres esferes amb cronòmetre, calendari perpetu, situació dels astres, a més d’un termòmetre i un baròmetre (IAAH-584).
Pintures
Les dificultats per relacionar les obres conservades o conegudes fotogràficament amb les que apareixen a la documentació comptable es repeteixen amb les pintures. Hi ha només cinc casos en què podem establir aquesta relació. La primera és la caricatura en la qual apareix el nostre xocolater i altres personatges i empresaris del moment, firmada per Josep Parera (IAAH-548), la compra de la qual està registrada a Barcelona el 1888, una de les primeres incorporacions a la col·lecció. Dues més són una parella de pintures de l’entorn de Peter Rubens, amb les representacions de l’Anunciació (IAAH-516) i l’Adoració dels Reis (IAAH-517), que són, amb tota seguretat, els dos quadres sobre coure adquirits el 1891 per 1.052 rals. El mateix passa amb dues cèdules de la Inquisició, una del 1579 a favor de Fernando Osorn (IAAH-563) i l’altra del 1669 a favor de Juan de Igualada (IAAH-562), manuscrites i il·luminades sobre pergamí, que consta que les hi va enviar el seu representant a Sevilla, Juan B. Moreno, el 21 de juliol de 1891, amb un valor de 207 rals. Potser es podrien afegir a aquest petit grup un parell de peces més: un pergamí dels segles xvii-xviii, dedicat al martiri de sant Esteve (IAAH-559) i que tal vegada és el que consta a les adquisicions fetes durant el viatge a Andalusia del 1891 (comprat a Màlaga per 175 rals), i un compartiment de la predel·la d’un retaule d’escola castellana de cap al 1500 amb la figura del rei David (IAAH-536), que potser és la «tablita gótica» comprada a Madrid el maig del 1899.
Hi ha també una sèrie de pintures fotodocumentades com a existents a la Casa Amatller en vida del xocolater. Algunes de les que podem veure a la saleta de música o a l’estudi fotogràfic no han arribat fins a nosaltres i, a més, donada la poca qualitat de les imatges, és del tot impossible reconèixer-les. L’única que podem identificar és un retrat masculí en miniatura, amb un elaborat marc de talla, obra d’A. Sánchez, que continua a les col·leccions de la Fundació. Segons m’informà oralment Josep Gudiol Ricart, el conjunt d’altar d’Angostrina, format pel retaule (IAAH-535) i el crucifix en majestat (IAAH-155), que va adquirir Antoni Amatller, va ser traslladat en matxo des de la Cerdanya fins a Ripoll, on fou lliurat al xocolater. Del retaule, el col·leccionista en va fer un clixé al seu nou estudi fotogràfic i, sabent que la peça ja era a la Casa Amatller quan el 1902 mossèn Josep Gudiol Cunill acceptà assessorar l’empresari en assumptes artístics, podem deduir que la compra tingué lloc entre els anys 1900 i 1902.
Hi ha dues altres pintures sobre fusta d’època medieval. En diverses fotografies d’entre els anys 1911 i 1921 del despatx de l’empresari a la casa del passeig de Gràcia, podem veure quatre compartiments que conformen la part superior d’un retaule dedicat a sant Nicolau (IAAH-543), obra del valencià Joan Rexac (fl. 1431 i 1482), ubicats damunt de les prestatgeries que flanquegen el lloc de treball. Entre aquestes prestatgeries, darrere la cadira, hi ha un compartiment de predel·la de l’aragonès Martín de Soria (fl. 1449-1487) amb la representació del cap de sant Mateu (IAAH-538).
Més incerta és la data de compra de la parella de quadres d’Andrés Deleito, pintor barroc actiu Madrid i a Segòvia, amb una activitat documentada entre els anys 1656 i 1663 i que es dedicà al gènere de la pintura religiosa i també a les natures mortes. Són dues grans composicions amb representacions de taules de cuina, o de rebost, farcides d’aliments que s’estan començant a preparar, respectivament, per un home i per una dona. El primer (IAAH-515) manipula embotits, grans peces de pernil, un gall i una gallina encara vius, així com diverses aus mortes i altres viandes. La segona (IAAH-514) està escatant un dels molts peixos que té a l’abast; un gran bol i una safata plens de marisc i alguns talls de formatge completen l’escena. Es tracta, evidentment, de dues composicions al·legòriques a la batalla entre «en Carnal» i a «na Quaresma» que cantà Juan Ruiz, l’arxipreste d’Hita, al seu Libro de buen amor, entre els anys 1330 i 1343. Malauradament, no tenim la més mínima informació relativa a la seva procedència; resulta força qüestionable identificar-los amb la parella de «bodegones» comprats a Sevilla el 1891, donat que el preu pagat fou de 1.275 rals, quantitat que sembla excessivament modesta en vista de la importància de les dues obres i més si tenim en compte que formaven part d’un lot en el qual també hi havia un «Belén» i un retrat.
Diverses pintures anònimes i d’interès relatiu podrien formar part de les obres adquirides per Amatller abans de l’assessorament de mossèn Gudiol. D’una banda, hi ha tres obres flamenquitzants del segle xvi amb el Calvari (IAAH-537), la Mare de Déu i el Nen (IAAH-539) i les Lamentacions damunt el cos de Crist (IAAH-540). Ja dels segles xvii i xviii són l’obra Sant Carles Borromeu repartint la comunió als empestats de Milà (IAAH-504), que és una còpia d’una obra de Pierre Mignard (1612-1695), pintada sobre coure; una tela del gènere animalista de les anomenades bambotxades amb una baralla de mones (IAAH-507); un sant Sebastià (IAAH-510); una santa Rosa (IAAH-513); una creu de fusta amb Crist crucificat (IAAH-553); un retrat femení francès (IAAH-547), i una còpia d’una de les diverses composicions de Bartolomé E. Murillo (1617-1682), amb la representació del Nen Jesús i sant Joanet (IAAH-556). Finalment, hi ha tres miniatures, una del segle xvi amb una escena cortesana (IAAH-552), un retrat del segle xviii del comte Lampinet (IAAH-624) i un retrat masculí del segle xix (IAAH-531).
No hem sabut relacionar cap de les pintures esmentades fins ara amb les múltiples referències a adquisicions de quadres que apareixen en la documentació comptable de l’empresari:
- 22 de gener de 1887: un quadre a l’oli, per 400 rals.
- 24 de gener de 1887: dos quadres a l’oli, per 400 rals.
- 28 d’octubre de 1889: dos quadres a l’oli, comprats a París, juntament amb un rellotge de bronze i una espasa, per 3.057 rals.
- 6 de novembre de 1890: un quadre antic, per 400 rals.
- 5 de març de 1891: una miniatura sobre ivori amb marc de bronze, per 500 rals.
- Març-abril del 1891: dues miniatures, un retrat d’Hernán Cortés, un altre retrat i una taula gòtica, comprats, entre altres objectes, durant un viatge a Andalusia.
- 11 de juny de 1891: «una testa al óleo atribuïda a Padró», per 260 rals.
- 27 de febrer de 1892: un quadre comprat a la «subasta Pérez», per 800 rals.
- 5 d’abril de 1892: un quadret, per 1.000 rals.
- 23 de maig de 1892: tres quadres, juntament amb dinou vidres, per 1.874 rals.
Completen la llista de quadres adquirits, molt probablement, pel xocolater diverses pintures d’artistes contemporanis seus entre les quals trobem una rotllana de treballadors (IAAH-508) pintada a Roma entre el 1865 i el 1870 per Josep Lluís Pellicer i Feñer; un cap masculí barbat (IAAH-528), obra de Josep Miralles Darmanin, del 1871; unes mares en un parc (IAAH-506), de Ramir Lorenzale i Rogent (1859-1917), amic de la família que també realitzà originals per a calendaris de Chocolate Amatller; quatre paisatges a l’aquarel·la de Lluís Rigalt, un d’Arbúcies datat el 1882 (IAAH-509) i els altres tres el 1885 (IAAH-525, IAAH-526 i IAAH-529); un frare franciscà de Lluís Graner i Arrufí (IAAH-524); un bust femení firmat l’any 1893 per Romà Ribera i Cirera (IAAH-512), amb el seu marc original de la casa Esteva Figueras y Sucesores de Hoyos, i una aquarel·la datada el 1906 per Joan Baixas Carreter amb un paisatge (IAAH-532). Mereix una menció especial un oli de Ramon Casas Carbó d’època parisenca, sumptuosament emmarcat, que tradicionalment s’ha anomenat Ansietat (IAAH-523) i que hom pot identificar amb el que figurà amb el títol Aux Aguets (‘a l’aguait’) en l’exposició del 1891. No resulta arriscat suposar que fos aquest el quadre que, segons la comptabilitat de l’empresari, fou adquirit el 1892 a la subhasta Pérez per 800 rals.
Tèxtils
La sumptuositat dels tapissos i les teles també va atreure Amatller. El 2 de novembre compra, per mediació de Pompeu Gener, «tapices y armas antiguas». El maig del 1891, durant el viatge a Andalusia, va aconseguir un vestit de Nen Jesús per 15 rals, i mig any després, l’11 de desembre, pagà 306 rals per una peça de tela antiga. El 17 de novembre de 1896 incorporà a la col·lecció dos tapissos antics per un preu de 2.800 rals i el mes d’agost de l’any següent abonà 1.600 rals per la restauració d’un dels tapissos. En un nou viatge a Sevilla el maig del 1899 adquirí diversos «tapices, muebles y otros objetos» per un total de 19.880 rals. Finalment, el 27 de maig de 1908, a Saragossa, pagà 1.600 pessetes a Evaristo Sanz per una capa brodada.
De totes aquestes peces, només la darrera pot ser identificada amb seguretat com una de les que es conserven a la Fundació. És una capa pluvial recomposta (IAAH-1267). Damunt un domàs de seda antic s’apliquen l’escapulari i el caperó brodats d’una rica capa de mitjans del segle xv, tècnicament i estilística molt propera al frontal de Sant Jordi de la capella del Palau de la Generalitat, d’Antoni Sadurní. Està dedicada als Set Goigs de la Verge, amb les escenes de l’Anunciació, la Nativitat, l’Epifania, la Resurrecció de Crist, l’Ascensió i una reina Santa del segle xvi —en substitució de la Pentecosta original, que es va perdre. El darrer goig —la Coronació de la Verge— ocupava el caperó, però malauradament fou sostret durant la Guerra Civil espanyola. A finals del 1973, al cap de trenta-cinc anys del robatori i quan el dret de reclamació ja havia prescrit, aquest element brodat, que havia passat per la Col·lecció Esclasans de Barcelona i per Mayorcas Ltd., antiquari londinenc especialitzat en obres tèxtils, reaparegué a l’exposició de la col·lecció de Mr. i Mrs. Fielding Lewis Marshall, organitzada a Londres per Sotheby’s & Co., empresa que s’encarregà de la subsegüent venda en subhasta pública. Malgrat les gestions efectuades per Josep Gudiol Ricart, aleshores director de la Fundació, fou impossible recuperar-la.
La Fundació Amatller conserva quinze peces tèxtils més que hom pot vincular amb el xocolater. Són dues casulles brodades, una del darrer quart del segle xv (IAAH-1269) i l’altra de la primera meitat del segle xvi (IAAH-1268); tres tapissos del segle xvi (IAAH-1360, IAAH-1361 i IAAH-1362), cap dels quals és, però, algun dels que apareixen en les fotografies antigues de la Casa Amatller o en les d’una residència anterior dels Amatller; sis catifes que s’usaren a la casa del passeig de Gràcia (d’IAAH-1354 a IAAH-1359); dos fragments de teles (IAAH-1307 i IAAH-1381), i dues armilles de seda blanca amb detalls brodats, de principis del segle xix (IAAH-1380 i IAAH-1382), que probablement havien format part del vestuari de Gabriel Amatller, avi del nostre empresari.
Fotografies
Mereixen ser esmentades també les fotografies de tercers que col·leccionà el nostre xocolater i fotògraf afeccionat. Ja hem vist que, en el viatge que va fer a Andalusia, la primavera del 1891, a Sevilla va comprar vint-i-quatre fotografies. La documentació de l’empresari no en dona més detalls, tot i que podem pensar que serien còpies sobre paper de vistes i monuments de la capital bètica. No es pot descartar, però, que fossin positius estereoscòpics en plaques de vidre per projectar o visualitzar individualment en aparells domèstics, format que Amatller usà habitualment. Cap d’aquestes vint-i-quatre fotografies sevillanes ha estat identificada. Anys més tard, el 1905, en un viatge, a Istanbul, comprà un nombre important de còpies positives sobre paper a l’albúmina, que s’han conservat i que havien estat fetes pel prestigiós estudi Sebah & Joaillier, empresa orientada a proporcionar souvenirs gràfics per als turistes. En el cas del senyor Amatller, les que l’atragueren foren imatges de caràcter costumista popular, però sobretot d’interiors de mesquites, en els quals no podia utilitzar la seva pròpia càmera fotogràfica, i d’objectes del Museu Arqueològic d’Istanbul.
En els fons de la Fundació Amatller hi ha també quatre daguerreotips (d’IAAH-628 a IAAH-631), dels quals no es té constància que estiguin vinculats amb la família Amatller. Només un d’ells (IAAH-630) aporta informació del retratat —José López y Vega— i de la data —1850—; no sabem quina relació tenia López amb els xocolaters si és que n’hi tenia cap. El més rellevant d’aquests daguerreotips és, sens dubte, el retrat d’un dandi d’uns trenta anys, assegut en una cadira de braços, amb barret de copa a la tauleta auxiliar i un cigar a la mà (IAAH-628). En el revers hi ha dues inscripcions manuscrites a tinta. La primera, a la vora superior, especifica que «está sacado en diciembre del año 1851». La segona, que ocupa pràcticament la totalitat del paper de tancament diu «Hecho por Fernando. Rambla frente, Sta. Mónica N° 15, nuebo 17 y no 20». És, doncs, una obra d’Antonio Fernández Soriano, àlies Napoleón (1827-1916) —fou identificada per la doctora Marisantos García Felguera—, i és la fotografia més antiga que es coneix de Férnandez. Complementa la sèrie un ambrotip d’un retrat masculí d’autor desconegut (IAAH-632).
El desenvolupament del negatiu fotogràfic i el tiratge de còpies positives sobre paper va despertar les inquietuds creatives de professionals i afeccionats a la recerca d’efectes artístics per potenciar els resultats finals dels seus treballs. Així sorgí, cap al 1880, el corrent pictorialista que buscava emular sobre el paper fotogràfic qualitats pictòriques. Amatller s’interessà per aquests assaigs i incorporà alguns exemplars a les seves col·leccions. Dues obres del pictorialista Miquel Renom i Presseguer (1875-1950) continuen penjades al passadís principal del domicili del xocolater, molt possiblement en la seva ubicació original. Ambdues conserven el marc i el passe-partout, signat i titulat de la casa Esteva, Figueras y Sucesores de Hoyos, fet que en podria situar l’adquisició en una data posterior a la mort de Claudi Hoyos (1905), cap als anys 1906 o 1908. Una d’elles, amb el títol De bon matí (IAAH-756), capta l’ambient de les boires matutines entre els troncs prims i llargs d’un bosquet. El segon duu per títol Una virgen (IAAH-757), evocant la pintura simbolista de finals del segle xix. Un caràcter semblant el trobem en un treball fotogràfic amb la representació de la Verge Maria (IAAH-717), realitzat pel col·laborador de la fàbrica de xocolata i amic de la família, Ramir Lorenzale i Rogent. Altres fotògrafs exploraren diferents tècniques per a la realització de les còpies positives buscant la durabilitat de les ampliacions i també l’obtenció del màxim de valors i matisos. Un dels procediments que dona més bons resultats és el que usa el carbó, un pigment molt estable, en substitució de les sals de plata. Pau Audouard, fotògraf professional i amic del xocolater, li regalà dedicada una còpia sobre paper al carbó de l’Església de Queralbs (IAAH-720) el 1908. Altres fotògrafs s’interessaren per la realització de còpies en color, com Wenceslao Miralles, que treballà amb el procediment de les tintes grasses i exposà obres realitzades amb aquesta tècnica a la Sala Parés de Barcelona el juny del 1908. El 27 d’aquell mateix mes, Antoni Amatller adquiriria per 100 pessetes una de les obres exposades: Bust de gitana (IAAH-718).
Vidres
El vidre antic, i més especialment l’arqueològic, és el gènere artístic que defineix millor l’Amatller col·leccionista. Tant és així que fou aquesta la modalitat seleccionada per representar la seva afecció per les obres d’art en el triple retrat al·legòric que hi ha al voltant de les portes balconeres de la façana de la Casa Amatller. No tenim constància documental de com s’inicià el seu interès per uns objectes tan fràgils i que requereixen una sensibilitat especial. Ja he presentat la hipòtesi que fos en el decurs de la seva estada a Sevilla el 1891, de resultes d’una més que probable visita a la col·lecció de Francisco Caballero Infante. Aquest erudit, catedràtic de la Universitat de Sevilla, acadèmic, arqueòleg, arabista i historiador, promotor de les excavacions a Itàlica i Carmona, va formar una gran col·lecció de material arqueològic, que incloïa escultures, monedes, bronzes, ceràmica i, per descomptat, vidres. Podem suposar que la hipotètica visita al museu particular de l’il·lustre sevillà, en temps de la Setmana Santa i la Feria d’Abril del 1891, cridà l’atenció del xocolater barceloní (especialment, els objectes de vidre). El cert és que, a partir de principis del 1892, apareixeran a la seva comptabilitat partides relacionades amb la compra aquest tipus de peces, però fou l’adquisició de les 211 peces arqueològics de l’eminent catedràtic andalús el gener del 1894 el que determinà la gran dedicació als vidres d’Amatller.
Tenim una prova de la nova orientació que el xocolater va donar a les seves afeccions com a col·leccionista en la decisió d’assignar la representativitat d’aquesta faceta de la seva personalitat, expressada en les al·legories escultòriques de la gran balcona de la façana de casa seva, als objectes de vidre. També és un exemple de la seva voluntat de professionalitzar els criteris per a la incorporació de noves peces a la col·lecció l’acord tancat amb mossèn Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic, com a assessor en matèria d’adquisicions artístiques i arqueològiques. Un dels resultats d’aquesta col·laboració va ser l’adquisició a Colònia de 33 vidres a la subhasta del difunt banquer Franz Merkens, promotor d’excavacions arqueològiques a la zona del Rin i, l’any següent, de tres peces excepcionals a la venda de la col·lecció Hakky-Bey, a París. Amb l’ull afinat gràcies a les converses amb l’erudit vigatà, l’empresari va realitzar també algunes adquisicions remarcables pel seu compte durant els seus viatges; en destaquen una balsamera de bifacial, una capseta cilíndrica i un perfumari hexagonal comprats a Istanbul el 1905 i un aríbal lenticular dels segles xiv-xiii aC —és a dir, de l’època de Tutankamon i de Nefertiti—, adquirit a Assuan el 28 de febrer o l’1 de març de 1909, durant el darrer viatge del xocolater.
Un any després de la seva expedició a la terra dels faraons, Amatller morí el 10 de febrer de 1910. Es trencava així una trajectòria de dues dècades i mitja, iniciada amb objectius poc definits, eclèctics, que no semblaven anar gaire més enllà d’una finalitat decorativa de la llar, centrada en l’acumulació d’objectes més o menys exòtics, en la línia popularitzada pels tallers d’artistes com ara Marià Fortuny, i que acabà amb una erudita especialització en un gènere delicat i subtil com és el vidre arqueològic, comptant, això sí, amb l’assessorament de mossèn Josep Gudiol Cunill, indubtablement el millor coneixedor de la matèria de l’època. Antoni Amatller va deixar uns cinc-cents seixanta objectes, dels quals 288 eren peces de vidre arqueològic i uns pocs de vidre modern. La seva filla Teresa Amatller i Clos donà continuïtat a la col·lecció.
A l’arxiu de la Fundació Amatller es conserva documentació empresarial de Chocolate Amatller. De l’etapa durant la qual la dirigí Antoni Amatller Costa (1877-1910), hi ha els llibres de major dels anys 1877-1883, 1889-1891, 1893-1896 i 1898-1899 i els llibres de diari corresponents als períodes compresos entre el gener del 1877 i l’agost del 1882 i, també, entre l’octubre del 1883 i el setembre del 1899. En definitiva, es disposa d’informació comptable des que es va fer càrrec de l’empresa família (gener del 1877) fins al setembre del 1899.
A part de la documentació de l’Arxiu de la Fundació Amatller, es poden consultar els títols següents:
