Domènec Carles i Rosich va ser un artista rellevant dins la cultura catalana des de principis fins a mitjans del segle xx. Carles va ser una persona molt transversal i interdisciplinària, ja que va ser artista, pintor i col·leccionista. Provenia d’una família dedicada al tèxtil i acomodada de la ciutat, per la qual cosa no va patir mai cap restricció econòmica. En aquest entorn burgès és on aprendrà a relacionar-se, segons Josep Pla, amb la «mareáutica», la cortesia i els moviments de la vida (Carles, 1944, p. i).
De molt jove, als dinou anys, va realitzar el Grand Tour per Europa. Després d’un temps va marxar a París, cap al 1910, on va viure amb Francesc Vayreda i Esteve Monegal i, posteriorment, a Alemanya va viure amb Lluís Mercadé. Va ser, però, a París on va entrar en contacte amb les primeres avantguardes artístiques i, sobretot, amb el Cubisme a través del seu amic Pablo Picasso, però aquesta no serà mai una estètica que ell entengui ni es posicionarà a favor seu.
La seva primera exposició individual se celebrarà el 1914 a Barcelona —concretament, al Faianç Català— i, des d’aleshores, farà exposicions col·lectives i individuals sobretot a la capital catalana, però també en ciutats com Madrid i Bilbao, entre d’altres.
En el pròleg del llibre Memorias de un pintor, 1912-1930, Josep Pla diu que Carles és «un conversador apreciadísimo, un incesante promotor del buen gusto y de finas apetencias, y un valorizador de las cosas más elegantes de la vida. Ha construido bellas casas, elegantes jardines […]. Carles es exactamente […] el gusto por la sorpresa, su impaciencia ante la pesadez, y la ligereza de su espíritu […], sus cabos sueltos, sus adorables cabos sueltos» (Carles, 1944, p. iv-v).
En aquest text, parlarem de la figura de Domènec Carles com a col·leccionista i decorador. Josep Pla, escriptor, li farà de cronista i el tindrem com a interlocutor al llarg de tot el text per situar el context en el qual es van crear les col·leccions.
Pel que fa a la seva vessant com a col·leccionista, Pla descriu Carles amb les paraules següents: «Com a col·leccionista fou excels, tingué encerts infal·libles, rarament s’equivocà, però fou un col·leccionista molt singular. No es dedicà a fer una col·lecció, sinó que en el curs de la seva vida féu moltes successives col·leccions, perquè sempre que pogué vendre bé alguna de les seves peces ho féu amb una perfecta normalitat. Donà al seu col·leccionisme una gran mobilitat i en definitiva fou un col·leccionista per a col·leccionistes […]; guanyà diners i contribuí que el bon gust es projectés sobre la societat» (Pla, 1970, p. 525).
Pla també reconeix que Carles, «com a decorador fou, cronològicament parlant, un dels primers del país, […] decorà d’una manera autèntica i eficaç […] i sempre que pogué utilitzà elements de primera qualitat. Fou, per tant, un decorador car […]. He vist algunes cases decorades per Carles. Personalment, jo no sabria què fer-ne, però reconec que són admirables» (Pla, 1970, p. 526).
Entre les col·leccions més importants de Carles destaquen les que va impulsar gràcies al mecenes Raül Roviralta, conegut com a marquès de Roviralta, als jardins i l’interior de la casa de Santa Clotilde a Lloret de Mar, i també com a decorador de la casa d’Albert Puig Palau a Palamós, a més de les seves col·leccions de sonalls, estrenes i xumets dels segles xvii al xix, conservades al Museu Frederic Marès i al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) també hi ha donacions de les seves col·leccions particulars.
Col·leccions i influències culturals
Carles va ser l’assessor artístic i decorador de Raül Roviralta Astoul (1891-1979). Roviralta, que era metge de formació, va exercir poc, ja que va destacar en el camp dels negocis farmacèutics. L’any 1923 va crear, amb el seu soci, Ferran Rubió i Tudurí, els laboratoris Andrómaco, una multinacional espanyola amb presència a Europa i, sobretot, a Amèrica del Sud, que va desenvolupar un medicament contra el raquitisme. Després de la Guerra Civil, aquests laboratoris van passar a ser propietat de Ferran Rubió i Tudurí i Roviralta va crear set laboratoris a Amèrica del Sud. També es va dedicar al sector automobilístic, amb la producció de vehicles de circuit comercials del 1913 al 1959. Més endavant, va ser el precursor a Catalunya i a l’Estat espanyol de la tecnificació de l’assistència social amb la instauració de l’Escola d’Assistència Social per a la Dona (1932-1939) i, també, va ser conseller d’Assistència Social de la Generalitat de Catalunya (1935). Amb motiu d’aquest càrrec, el 1951 la Santa Seu li va concedir el títol de marquès de Roviralta de Santa Clotilde.
Cap al 1918, Roviralta havia adquirit una finca entre Lloret de Mar i Blanes, concretament entre la platja de sa Boadella i la de Fenals. El seu propòsit era construir-hi un jardí de 50.000 m2 a l’estil italià, seguint el model de la vil·la d’Este a Tívoli, prop de Roma. Roviralta inicialment va donar al jardí el nom de Proa, però, més endavant i en honor de la seva dona, Clotilde Rocamora Rosés, morta molt jove, posà als jardins el nom d’ella.
Joan Bassegoda Nonell tracta l’autoria dels jardins de Santa Clotilde en un text publicat al Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi: «a tall de conclusió es pot afirmar, sense por d’errada, que els jardins de Santa Clotilde foren objecte d’un projecte inicial de Nicolau Maria Rubió i Tudurí per encàrrec de Raül Roviralta […] i és possible que Forestier intervingués en el projecte. El que és ben cert és que d’ençà de 1928 Rubió no tornà a Santa Clotilde i la disposició de les plantacions, dels pous i sistemes de rec i la construcció foren responsabilitat solament de Raül Roviralta i de Domènec Carles» (Bassegoda Nonell, 2001, p. 271-272).
Així, aquests jardins van ser creats seguint un plànol inicial dissenyat per Nicolau Rubió i Tudurí, l’arquitecte i urbanista que era germà del soci de Roviralta als laboratoris Andrómaco, Ferran Rubió i Tudurí. Una vegada realitzats els dissenys dels jardins, la part escultòrica i el mobiliari va anar a càrrec de Domènec Carles, que va viatjar fins a Itàlia per escollir unes escultures clàssiques que Roviralta va fer portar per decorar el voltant. Es tracta d’una col·lecció de vint escultures, amb temes de Cupido i Venus, juntament amb busts neoclàssics (Barenys, 2013, p. 11). D’altra banda, Maria Llimona va fer cinc sirenes de bronze per a l’escalinata principal del jardí. Aquestes peces es van encarregar a Llimona entre el 1939 i el 1949, just l’any en què va tornar del seu exili a Itàlia amb la família Roviralta Arens (Besa, 1995 p. 14).
Maria Llimona es va casar amb Domènec Carles el 1916; era filla de l’escultor Josep Llimona i formava part de la gran nissaga d’artistes catalans —pintors, escultors, il·lustradors i músics— rellevants dins de l’art català dels segles xix i xx, ja que sense ells no es pot entendre l’art català de l’època.
Als jardins de Santa Clotilde, la part decorativa de plantes del jardí la va realitzar el mateix Roviralta, que tenia uns grans coneixements de botànica. Li agradava que el classifiquessin com a gran jardiner segons explica la seva segona esposa, Odila Arens, en un article a La Vanguardia (Arens, 1992), en què també deixa constància de l’autoria dels jardins.
El 1994, el parc de Santa Clotilde va ser declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya i, el 1997, una part del parc es va cedir a l’Ajuntament de Lloret de Mar. L’abril del 2022 es va celebrar una cerimònia als jardins de Santa Clotilde per haver rebut la certificació oficial d’Itinerari Cultural Europeu a la Ruta Europea de Jardins Històrics, un reconeixement que atorga el Consell d’Europa des del 2020 (Calloll, 2022).
Més enllà dels jardins, Carles va decorar l’interior de la casa de Santa Clotilde, que es troba sobre els jardins. En la Guía de la Costa Brava, Pla diu que «Santa Clotilde es, con mucho, la mayor casa del litoral comprendido entre Barcelona y Francia. Carles ha creado aquí su obra maestra de artista completo y acabado. Me parece que se ha tratado en Santa Clotilde de elevar lo popular, sin por ello perder la gracia, al tono del racionalismo arquitectónico exigido por la vida moderna» (Pla, 1955, p. 36).
Les col·leccions de la família Roviralta s’inicien a Barcelona, al número 33 de l’avinguda del Tibidabo, la casa familiar paterna (coneguda com el Frare Blanc). Posteriorment, passaran al número 44 de l’avinguda del Tibidabo, la casa del matrimoni Roviralta Arens, però serà més endavant quan les col·leccions de caràcter mariner s’instal·laran de manera definitiva a la casa de Santa Clotilde.
En la Guía de la Costa Brava, Pla esmenta que li hagués agradat que aquesta guia tingués el catàleg de les obres d’art de Santa Clotilde. Afegeix que «si el catálogo existiera, hubiera sido un honor para nosotros publicarlo» (Pla, 1955, p. 36).
Pla (1955, p. 36) resumeix què contenia la col·lecció:
[…] cuatro tipos de colecciones a cuál más valiosa: las pinturas; los tapices; el inolvidable museo naval en miniatura, que contiene ejemplares rarísimos de plata, marfil y orfebrería, y la colección, única en su clase, de cerámica catalana especializada en asuntos de mar […]. Es, no un museo, sino un gran museo de deslumbrante suntuosidad.
El catàleg que esmentava Pla no es va arribar a fer mai i la col·lecció de la qual parla ja no existeix com a tal. Quan va morir Raül Roviralta, les diferents col·leccions que hi havia a la casa de Santa Clotilde es van repartir entre els seus vuit fills i això va fer que la Col·lecció Roviralta quedés dispersa en llocs molt allunyats, com ara Buenos Aires, São Paulo, Rio de Janeiro, Lausana, Madrid, Barcelona i Lloret de Mar.
Un estudi més recent fet per Natàlia Barenys (2013, p. 10-21) dona a conèixer amb detall les col·leccions de naus que hi havia, que es classifiquen en sis grups:
- La col·lecció de nefs (‘naus’) és d’origen alemany (bàsicament, les peces provenen de Nuremberg i Augsburg). La integraven naus antigues fetes amb metalls preciosos elaborades per diferents artistes francesos, alemanys, holandesos, italians, suïssos, xinesos i austrohongaresos. Originàriament, aquestes peces eren copes per a dies especials. Va ser una de les col·leccions més importants en l’àmbit internacional, però les peces han acabat repartides per tot el món. El conjunt d’obres que la formaven fa evident el coneixement que tenia Carles a l’hora d’escollir peces d’arts decoratives, com diu Rafael Benet. La primera publicació dedicada a aquest conjunt (concretament, a disset exemplars) fou realitzada per l’escriptor i historiador català Artur Masriera i Colomer en el seu llibre Oliendo a Brea: hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña Ochocentista, publicat l’any 1926 (Gomà, 2022). Aquestes peces es van poder veure a la IV Exposició de Treballs del Mar, que es va fer el 1930, organitzada pel Comitè Directiu de l’Exposició de Barcelona.
- Maquetes d’os fetes per presoners francesos durant les guerres napoleòniques (segles xviii-xix).
- Microescultures de marfil.
- Naus de corall.
- Naus d’esmalt vienès.
- Naus de plata holandesa.
La relació entre Carles i Roviralta va començar per casualitat, segons explicava la seva filla Anna Maria Roviralta, que ens va deixar el juny del 2021. Carles va anar a visitar el jardí de Santa Clotilde i, quan n’estava sortint, va coincidir amb Raül Roviralta, que li va demanar qui era. Així van sorgir la seva amistat i també la relació professional. Carles va ser considerat un membre més de la família Roviralta; de fet, tenia una habitació reservada a la casa de Santa Clotilde i ell i la seva dona acostumaven a anar-hi cada cap de setmana (A. M. Roviralta Arens, comunicació personal, 15 de maig de 2021).
Carles i Raül Roviralta van tenir una relació professional i d’amistat intensa i fructífera: Carles viatjava juntament amb Roviralta per buscar les obres de les diferents col·leccions, com les escultures del jardí o les peces de les col·leccions de vaixells, ceràmica, pintura, gravats, globus terraqüis, esferes armil·lars i altres instruments nàutics i astronòmics.
Roviralta va adquirir pintures i dibuixos de temàtica marinera, paisatgística i alguns retrats. El text de Sara Gomà Vila al Repertori de col·leccionistes i col·leccions d’art i arqueologia de Catalunya esmenta amb detall la informació que aquí facilitarem resumidament. En l’etapa inicial de formació de la col·lecció de pintura de Roviralta, hi hem d’incloure l’adquisició d’obra pictòrica, sobretot, d’època antiga: pintures d’El Greco, dues pintures de Francisco de Goya o Agustí Esteve (l’autoria encara és objecte de debat) i, més endavant (cap al 1950), obra de Lluís Borrassà.
Pel que fa a la pintura d’època moderna, el pintor més destacat de la Col·lecció Roviralta va ser Joaquim Mir Trinxet, amb divuit obres, cinc de les quals presenten temes mariners. En segon lloc, hi ha Ramon Casas Carbó, amb una dotzena de pintures a l’oli. Cal esmentar l’obra Miss Oceanide (c. 1910), una obra presentada a París i que és un homenatge al vaixell Oceanide, que viatjava des de Le Havre fins a Nova York.
Per acabar, en el grup d’artistes amb un nombre més elevat d’obres també hi ha Manolo Hugué. Algunes d’aquestes obres havien format part de la col·lecció de Carles i van anar a parar a la de Roviralta com a resultat d’un intercanvi, cosa que hauria passat en més d’una ocasió.
Pel que fa a les obres de Domènec Carles presents en la col·lecció de Roviralta, sabem que hi havia vuit pintures, tres de les quals són bodegons amb flors (1950), tres marines i dos retrats individuals d’algun dels fills del doctor Roviralta (1947). D’aquest bloc, és important destacar que el 1934 el MNAC va rebre per donació de Roviralta la marina titulada Balandres (c. 1934). Conclouen el repertori les obres de Ricard Urgell, Francesc Gimeno, Isidre Nonell, Eliseu Meifrèn i Hermen Anglada Camarasa (la col·lecció contenia una obra de cadascun d’aquests artistes).
Finalment, considerem interessant esmentar la col·lecció d’estrenes i sonalls amb motius marítims, datada del segle xix. Aquesta tipologia de col·lecció era un costum habitual per a Carles, ja que també en va fer una de similar que va acabar donant al Museu Marítim de Barcelona. A la col·lecció de Roviralta, les estrenes i els sonalls estaven exposats i conservats en vitrines a la sala de música de la casa de Santa Clotilde. Així mateix, tot i la manca de referències bibliogràfiques, les imatges dels interiors de les diverses finques del doctor Roviralta conservades a l’Arxiu Mas evidencien una acurada selecció en les peces de mobiliari i teixits, especialment a la finca de Barcelona (Gomà, 2022).
A banda de les dades que hem esmentat sobre l’adquisició de les miniatures navals, són poques les referències que es tenen de les galeries o sales d’art en què el col·leccionista va comprar el conjunt d’obres que acabem de conèixer. Ara bé, hem de tenir en compte que, molt probablement, van ser adquirides en establiments com la Sala Parés i La Pinacoteca i, majoritàriament, amb el vistiplau de Carles. Quant als antiquaris als quals va comprar mobiliari, l’estudi realitzat per Albert Velasco sobre l’antiquària Maria Esclasans l’any 2017, apunta que Raül Roviralta hauria comprat una taula francesa en el seu establiment. Tot i això, l’absència d’un arxiu documental o inventari de la Col·lecció Roviralta fa difícil precisar-ne més detalls. El mateix passa en relació amb la difusió de la seva col·lecció, ja que no hi ha informació que demostri una participació activa en exposicions o actes de l’àmbit. De fet, a part de l’exposició de l’any 1930, amb miniatures navals, no se’n coneix cap més i tampoc no el trobem referenciat en associacions artístiques o culturals. La premsa de l’època, però, recull que el 29 de març de 1936, els Amics dels Museus de Catalunya van visitar el conjunt de Santa Clotilde, acte que es repetiria en nombroses ocasions, sobretot amb amics i coneguts del doctor Roviralta (Gomà, 2022).
En aquell moment, el concepte de decorar estava canviant. Segons Joan Busquets (1932), la tendència ja no era la d’aplegar molts elements decoratius, sinó «pocs mobles i bons, pocs quadres i excel·lents i pocs objectes i triats amb rigor».
Domènec Carles va fer una col·lecció de peces de ceràmica de Staffordshire per al marquès de Roviralta (ell també tenia una col·lecció de peces del mateix estil). El 1933, Carles feu «dues aportacions en concepte de donació a la Junta de Museus, que consistien respectivament en dotze i dinou figures de ceràmica procedents del comtat britànic de Staffordshire i datades a la segona meitat del segle xix, que foren incorporades als espais expositius del Museu de les Arts Decoratives» (Capsir, 2008, p. 73).
Analitzant la trajectòria de Carles, podem dir que va tenir tant o més prestigi com a assessor artístic impulsant col·leccions i decorant cases nobles que com a pintor, ja que va assessorar algunes col·leccions importants, com la del doctor Roviralta o la de Josep Sala Ardiz. També va decorar la Casa Puig Palau de Palamós, que pertanyia a Albert Puig Palau, mecenes d’art i editor del llibre de Domènec Carles Memorias de un pintor, 1912-1930 (1944). Aquest llibre va ser presentat el juny del 1944 al Mas Castell, propietat d’Albert Puig Palau, on es feien activitats culturals de tota mena. Aquest mateix lloc va esdevenir un espai de trobada per a artistes nacionals i internacionals de l’època, com Salvador Dalí i Gala, Ava Gardner i Carmen Amaya, entre d’altres (Segurañes, 2006, p. 83).
Com ja s’ha esmentat, al Museu Marítim de Barcelona hi ha una col·lecció de Carles que hi va arribar en dues tongades, una per part seva i una altra per part de Maria Llimona, la seva dona. En total, estem parlant d’unes cent peces. Les ceràmiques són majoritàriament d’autor desconegut, algunes del segle xviii; dels sonalls i els penjolls, tampoc no se’n coneixen els autors (Martínez-Hidalgo, 1984, p. 75); molts dels dibuixos són de Dionís Baixeras, i algunes pintures són de Joan Morales i Domingo Gallego. Les peces donades tenen un tema en comú: el caràcter marítim.
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya també hi ha obres de les seves col·leccions. N’és un exemple una pintura de Marià Fortuny que donà l’any 1932 i que, actualment, està en dipòsit al Museu de Reus. Els anys 1921 i 1922 també va donar un parell d’obres de Joaquim Vayreda, fet que ens demostra que va ser un donant perllongat en el temps.
Al Museu Frederic Marès també hi ha un conjunt de 151 peces repartides entre estrenes, sonalls i xumets dels segles xvii, xviii i xix. Després de la mort de Domènec Carles, Maria Llimona va heretar aquesta col·lecció del seu marit i l’any 1966 la va donar al Museu Frederic Marès (Besa, 2021).
Carles, igual que tota la família Llimona, tenia un vincle amb Olot: eren considerats olotins d’adopció. Per aquest motiu, va intervenir i impulsar la creació del Museu d’Olot, ja que fomentar la creació artística era important per a l’economia de la ciutat des de l’època industrial, moment en què s’hi havien instal·lat moltes empreses d’indianes i estampació a la zona del Fluvià (Pla, 1983, p. 442).
Conclusió
Després d’aquest recorregut, podem dir que el llegat cultural de Domènec Carles es pot resumir dient que era una persona d’una gran visió artística i creativa i que sempre va tenir un compromís amb les institucions culturals del país.
Va ser pintor, decorador, crític d’art, assessor artístic, col·leccionista i marxant, i va destacar en tots aquests àmbits. Va desenvolupar aquestes disciplines al llarg de tota la vida i, en molts casos, de manera paral·lela i simultània.
Respecte a les seves col·leccions, tant les que són pròpies com les dels mecenes pels quals va treballar, totes tenen un caràcter historicista, amb peces i obres de gran valor i qualitat històrica, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Aquest fet ens fa pensar que si Carles hagués valorat el Cubisme i les avantguardes, segurament per la influència que tenia com a assessor artístic, avui en moltes col·leccions del país hi hauria obres d’aquest estil i període. Aquest fet remarca el paper dels assessors artístics i els crítics com a determinants en la tipologia de les col·leccions —tant privades com públiques— d’un país.
També cal reconèixer el seu gust i la seva capacitat de buscar i trobar objectes històrics d’un gran valor, característiques que fan que mereixi un reconeixement dins de la història de l’art de tots els temps.
Cal destacar especialment el seu llegat i el seu paper com a col·leccionista, ja que molts museus de la ciutat de Barcelona (com ara el MNAC, el Museu Marítim, el Museu Marès i el Museu del Disseny) tenen peces que formaven part de la seva col·lecció personal i que va donar ell mateix. El seu compromís amb la ciutat, el país i, sobretot, amb la cultura en general serà el seu llegat i també la seva manera de passar a la posteritat.
M. G. «Les gentils figurines de Staffordshire». D’Ací i d’Allà [Barcelona], vol. xxii, núm. 176 (març 1934).
Anna Maria Roviralta Arens (†), Andreu Feliu Roviralta, Romà Escalas Llimona, Antonio Onrubia, Natàlia Barenys, Pilar Vélez, Isabel Fernández, Sara Gomà Vila, Núria Peiris, Mariona Segurañes, Jeffrey Swartz.
