Salvador Paradaltas i Vieta (Barcelona?, 1775? - Barcelona 6 de desembre de 1831)
Francesc Paradaltas i Pintó (Barcelona, 11 d'abril de 1808 - Barcelona, 25 d'abril de 1887)
Estirp d’argenters barcelonins iniciada per un fadristern del mas Paradaltas, de Muntanyola (Osona), establerta al carrer de l’Argenteria de Barcelona. Es conserven les passanties de mestratge del gremi de l’avi Francesc, del pare Salvador (figura 1) i del net Francesc (figura 2) als llibres de passanties del Gremi d’Argenters de Barcelona, guardats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
De l’avi Francesc se’n sap ben poca cosa. Es conserven, en canvi, algunes obres d’argenteria d’estil rococó del seu fill Salvador Paradaltas i Vieta, com sengles calzes de plata custodiats als tresors de la catedral de Jaén i de la parròquia de San Cipriano de la Cebolla (Toledo), així com una gerra, també de plata, al tresor de la catedral de Granada. La formació de Salvador va començar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, en la qual va guanyar un premi de dibuix de motius florals el 1789. Va signar la seva passantia com a mestre argenter el 9 de setembre de 1797 (figura 1) i consta que va tenir un establiment obert al número 2 del carrer de l’Argenteria. Sabem pel numismàtic Josep Salat i Mora que va fer alguns assajos al foc d’alguna de les monedes de la seva col·lecció el 1801 i el 1802, que es conserven al Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Així ho explica al seu Tratado de las monedas labradas en el principado de Cataluña (p. 124, 139, 182 i 327). Atès l’elevat volum d’argenters que hi havia a la ciutat, aquest fet denota la confiança o fama que tenia Salvador Paradaltas com a afinador de metall, la seva afició per la numismàtica, l’amistat amb l’esmentat numismàtic o tot plegat.
Salvador va romandre a Barcelona durant l’ocupació francesa de la ciutat (1808-1814) i desenvolupà responsabilitats rellevants, tant en el gremi com a l’aleshores reoberta Casa de Moneda de Barcelona (la Seca). Així, consta que contrastà un marc original per pesar metalls preciosos i que actuà com a afinador de metall a la Seca de Barcelona, activa en aquest període. En aquesta darrera responsabilitat, va trobar continuïtat durant la reobertura de l’establiment entre el 1822 i el 1823, durant el Trienni Liberal. El càrrec d’afinador era de gran rellevància, atès que implicava donar la fe pública de la puresa del metall amonedat i les seves inicials eren gravades a la moneda emesa. En aquesta funció destacada degué tenir un paper el fet que el seu sogre, Francesc Pintó i Valls (1740-1822), fos un altre argenter de renom, pes i riquesa que havia passat molts anys a la Cort de Madrid. Salvador s’havia casat amb la seva filla Maria a Barcelona el 1805.
Es documenta Salvador Paradaltas com a subscriptor d’algunes obres que demostren que era un menestral il·lustrat, com ara l’edició de La Sagrada Bíblia (1823) de Fèlix Torres i Amat o la publicació de la Crònica universal de Catalunya (1830), de Jeroni Pujades. La seva posició afrancesada, com la del seu sogre, es referma en el fet que envià Francesc, el seu únic fill, a estudiar a França, com aquest darrer reconeixerà, anys després, en el seu darrer llibre inèdit sobre la reforma monetària.
Francesc Paradaltas va seguir els passos del seu pare amb una formació inicial a l’Escola de Llotja, entre el 1818 i el 1823. Aquests ensenyaments foren paral·lels al treball al taller patern i a l’aprenentatge a la Seca barcelonina, on acompanyava el seu pare durant el Trienni Liberal. La gran diferència entre Francesc i el seu pare és que aquest darrer envià Francesc a estudiar a París. Allà es va formar en la innovadora escola particular de Mr. Gasch (1824), va guanyar un dels premis de matemàtiques convocat pel prestigiós Collége Royal Henri IV (1826), va fer pràctiques al laboratori de la Monnaie de Paris i va assistir com a oient a les classes de l’École des Mines (1826). El resultat pràctic d’aquesta estada va implicar l’acumulació d’una gran experiència en un moment tecnològicament clau, que va culminar el 20 de juliol de 1827, amb l’obtenció del títol oficial d’essayeur du commerce. Poc després, també va obtenir el títol oficial d’assajador de metalls a Madrid, que era l’equivalent espanyol al títol aconseguit a França. No en coneixem la data exacta d’obtenció, però va haver de ser abans de l’1 de març de 1830, quan va presentar una instància acompanyada del títol davant la Reial Junta de Comerç del Principat per tal que se’l reconegués com a assajador reial, i així va ser. Finalment, va superar l’examen que el va convertir en mestre de ple dret al Gremi d’Argenters de Barcelona el 27 de gener de 1832.
En una Barcelona plena d’inquietuds i d’efervescència creativa, la sòlida base adquirida li va permetre una vinculació immediata amb la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) com a docent, a partir del 1835, i com a acadèmic numerari, posteriorment. A més, també fou admès com a soci de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País el 1835. Va estar vinculat activament a les dues institucions tota la vida i, de fet, va ser elegit president de la RACAB (1868).
La seva vocació va ser decidida, llarga i persistentment dirigida al sector públic de la fabricació de moneda i cap al de la reforma del sistema monetari. Va brillar en aquest camí fins al punt d’eclipsar els seus orígens i els dels seus avantpassats també argenters. Va arrendar l’obrador patern (1838) i se’n va desentendre per centrar-se en el sector públic. Es va casar amb Josefa Dupré el 1842 i va tenir dos fills que el van sobreviure. Va escriure diverses memòries, informes i tres llibres —el darrer, que va restar inèdit, fou publicar el 2023 com apèndix de la seva biografia— sobre la casa de la moneda de Barcelona i l’antiguitat i la utilitat de la seva tasca; a més, també va redactar propostes de reforma monetària de la convulsa situació monetària a l’Espanya isabelina anterior a la introducció de la pesseta pel Govern Provisional del 1868. La seva obra més coneguda és Tratado de monedas, sistema monetario y proyectos para su reforma (figura 3), de 1847.
El seu cursus honorum per les cases de moneda espanyoles va ser fulgurant i clarament reformista i se’l pot considerar l’introductor de la revolució industrial en el sector de la fabricació de la moneda, en la qual va promoure la màquina de vapor i les premses automàtiques d’encunyació del model Thonnelier, que va fer fabricar als tallers Esparó, primer, i a La Maquinista Terrestre i Marítima, després. Les cases de moneda de Barcelona, Segòvia, Madrid i Sevilla el van tenir successivament com a superintendente —és a dir, director—, mentre que la de Jubia (Galícia) va estar sotmesa a una visita d’inspecció. Va ser membre de la Junta de la Moneda presidida pel marquès de Vallgornera i va rebre la Creu de l’Orde de Carles III (1861), que, a més, consta que tenia en molta estima, puig a les escriptures notarials i, fins a l’esquela mortuòria, es va fer atorgar el tractament de «Muy Ilustre Señor», que li corresponia com a cavaller de l’Orde. Retirat del sector públic, decebut pel fracàs d’algunes de les seves propostes reformistes a la casa de moneda de Madrid i després d’una breu estada a la de Sevilla, va viure entre Barcelona i Esplugues de Llobregat, on tenia una torre i propietats, fins que va morir. Va ser enterrat al cementiri del Poblenou, on es conserva el nínxol amb el seu nom.
És indubtable, encara que en els successius testaments que va atorgar no sigui mai esmentat, que va llegar a Francesc Paradaltas Dupré, el seu fill i hereu universal, una col·lecció de medalles papals. Aquest darrer no va seguir la brillant trajectòria del seu pare i va acabar venent les propietats heretades a Esplugues, però no la col·lecció de medalles, que va passar a mans de la seva única filla, Maria Paradaltas Trulls. Aquesta darrera es va casar amb Romà Solà Mestres (traspassat el 6 de juliol de 1954) i fou ell qui —sense mencionar ni la seva dona ni que aquesta n’era la propietària— va oferir a la Junta de Museus el gener del 1914 una col·lecció de medalles papals integrada per 65 peces que afirmava que havia estat propietat del ja esmentat Francesc Paradaltas i Pintó, és a dir, l’avi de la seva muller.
La Junta de Museus va encarregar un informe a Carles de Bofarull, director del Museu d’Art i d’Arqueologia de Barcelona, que, en atenció a l’interès de la col·lecció i del seu antic propietari, va informar favorablement. La compravenda, finalment, va ser feta pel preu de 400 pessetes de l’època. Aquesta col·lecció es va integrar a l’esmentat museu fins que els seus fons numismàtics van acabar formant part de la sèrie de medalla papal del Gabinet Numismàtic de Catalunya (GNC), fundat el 1932, que, més tard, va passar a ser un departament del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on es conserva el fons del GNC. Cal tenir present que, en aquell moment, la sèrie de medalla papal constava només de quatre exemplars procedents de la col·lecció de Francesc Esteve i Sans.
Entre la documentació de la compra hi ha la llista, amb data 14 de juliol de 1914, en la qual es cataloga la col·lecció adquirida amb el nom del papa emissor —o el del cardenal camarlenc regent dels Estats Pontificis durant la seu vacant— al costat de l’any d’emissió de la medalla i el tipus de metall encunyat. El que possiblement no sabrem mai és si la col·lecció venuda era sencera o ja havia estat expurgada amb anterioritat de possibles peces d’or i de plata. Aquest comentari, merament especulatiu, és pertinent pel fet que les medalles venudes són de coure o de zinc i no hi ha cap peça d’or ni de plata.
La llista esmentada ens permet avaluar la col·lecció com un tot i, en aquest sentit, està clar que és una col·lecció ambiciosa, no en metall sinó pel fet de cobrir la majoria dels pontificats i de seus vacants. Això és, des de Pau II (1464-1471) fins a la seu vacant oberta a la mort de Lleó XII (1829). És a dir, des de pràcticament els inicis de la medallística papal renaixentista, però ignorant les encunyacions de les anomenades medalles de reparació, que tenien l’objectiu de dotar de les corresponents medalles tots els papes successors de sant Pere en una autèntica sèrie o història metàl·lica del papat ideal per als col·leccionistes. Es va tractar, per tant, d’una col·lecció escollida i representativa que es va haver de fer al llarg de molts anys i que, en cas d’haver estat expurgada de les peces d’or i plata, no va perdre la seva representativitat. En tot cas, crida l’atenció el fet que una col·lecció tan continuada s’aturés en sec en una data determinada sense cap raó objectiva explícita.
La integració directa —sense referència a la procedència— de les 65 peces esmentades en el fons de medalla del GNC (compost d’unes tres-centes medalles), fa que només en alguns casos es pugui atribuir amb certesa la vinculació de la peça a la col·lecció en qüestió (figures 4 i 5). Abans cal fer una comprovació de pontificats, anys i metalls de les peces enumerades en la llista amb les peces conservades i, també, fer un exercici de lògica per reconstruir en la mesura que sigui possible la col·lecció originària. Aquest és un treball laboriós que està en curs com un dels projectes de recuperació de les identificacions de les antigues col·leccions del Museu. Tampoc no sabem com estaven guardades les medalles en mans dels Paradaltas ni si anaven acompanyades d’un inventari o d’altra documentació complementària.
Fins on hem pogut observar, la col·lecció de medalla papal és fruit d’una molt bona selecció d’exemplars en metalls modestos però amb un excel·lent estat de conservació. Les peces presenten bons retrats en els anversos i un ric repertori d’al·legories, però també d’arquitectures romanes en els reversos. El gravat és d’una altíssima qualitat en uns i altres i és fàcil entendre la fascinació i l’admiració d’aquestes petites obres d’art en mans de gent entesa no només en les arts del foc, sinó en l’art del gravat a les cases de moneda. Les peces són de diferent cronologia i això ens delata un autèntic col·leccionista de la sèrie de la medalla papal i no només d’algú que valora una determinada època, estil, autor o, simplement, les col·lecciona per tenir un valuós repertori de models de cara als treballs de gravat a la casa de la moneda.
La citada llista de medalles adquirides, elaborada per Bofarull, porta el títol eloqüent «Adquisición - D. Francisco Paradaltas y Pintó. Colección de sesenta y cinco medallas papales». Això demostra que es va donar per vàlida la pertinença esmentada a la venda i que es va considerar oportú mencionar-la així, i no amb el nom del seu darrer posseïdor. Ara bé, era correcta la col·lecció venuda a la Junta de Museus amb el pedigree que li donava ser obra de l’aleshores ja completament oblidat Francesc Paradaltas i Pintó? L’hem d’acceptar de manera acrítica? O ens la podem replantejar? L’any 2008, en repassar les col·leccions del GNC de cara a la commemoració del seu setanta-cinquè aniversari, es va acceptar sense més ni més l’atribució que havia fet el venedor a la Junta de Museus. A més, es va cometre l’error d’il·lustrar la col·lecció amb una medalla papal de plata, que, justament per ser feta d’aquest metall, és segur que no formava part de les peces comprades als descendents de Paradaltas. És cert que podríem deixar la recerca en aquest punt, però hi ha una sèrie d’elements que ens obliguen a plantejar una altra hipòtesi que no trenca del tot l’atribució present, sinó que més aviat la pot completar.
L’estudi de la col·lecció de medalla, segons l’avaluació ja feta, ens permet assenyalar una sèrie de medalles de coure o zinc molt coherent que abasta un arc cronològic que es tanca en el pontificat de Lleó XII (1823-1829) i la immediata seu vacant documentada, preceptivament, per una medalla emesa pel cardenal camarlenc. Per què un afeccionat a la medalla papal hauria de tancar la seva col·lecció en aquest moment d’incertesa? Per què obviar, per exemple, la rica sèrie metàl·lica del llarg i apassionant pontificat de Pius IX (1846-1878), el darrer papa rei? Per què Francesc Paradaltas interrompria la col·lecció en un punt tan net i, alhora, tan arbitrari? Està clar que ni Maria ni el seu pare Francesc van completar la col·lecció rebuda. Només la van conservar. Quin és el paper de l’avi Francesc Paradaltas i Pintó?
Creiem que, en la reconstrucció hipotètica dels fets, cal tenir en compte que Salvador, el pare de Francesc Paradaltas i Pintó, va morir el 1831. Aquesta data ens permet justificar el tall sobtat de la col·lecció en una hipòtesi que no podem contrastar, però que sembla plausible. El marit de la neta de Francesc Paradaltas i Pintó va repetir a la Junta de Museus, segurament, el que havia escoltat a casa seva. La seva dona havia heretat una col·lecció de medalles del seu pare, que, al seu torn, l’hauria rebuda del prestigiós Francesc Paradaltas i Pintó. Fins aquí cap dubte sobre la tradició oral de la família. El que potser s’havia esvaït, en la sempre fluida memòria familiar, és que podria ser també que Francesc Paradaltas i Pintó hagués rebut la col·lecció del seu estimat pare, Salvador. Aquest darrer, un argenter amb no massa recursos econòmics —com explicava després el seu fill—, però amb moltes inquietuds culturals, que el duien a ser subscriptor de llibres i tenir relació amb el numismàtic Josep Salat, va morir justament el 1831, una mica després d’obtenir les dues darreres medalles de la col·lecció, és a dir, la medalla de Lleó XII del 1825 i la de la seu vacant del 1829.
La hipòtesi ara exposada ens permetria argumentar que Francesc Paradaltas i Pintor únicament va guardar la col·lecció rebuda pel seu pare com un autèntic tresor familiar, que li recordava el sacrificat progenitor, mort prematurament, i que va traspassar com a tal al seu fill homònim i que, finalment, acabaria heretant la seva filla, Maria. Tant si el col·leccionista va ser Salvador com si va ser el seu fill Francesc, aquesta col·lecció tan singular va estar en mans de la família Paradaltas un mínim de tres generacions i, per això, l’encapçalament d’aquesta entrada s’hi refereix de manera genèrica.
Arxiu de la Monnaie de Paris (París).
Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona).
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Barcelona).
Arxiu Nacional de Catalunya (Barcelona). Arxiu de la Junta de Museus.
