Joan Valentí i Gallard

20/1/2026

Barcelona (Barcelonès) 24/1/1886  - Barcelona (Barcelonès) 8/5/1958

Joan Valentí i Gallard va néixer a Barcelona l’any 1886, fill de Josep Valentí i Pomar i de Leocadia Gallard i Tresens. La família Valentí, originària de Mallorca, es dedicava a l’orfebreria, un ofici que Joan va aprendre des de ben petit, envoltat de materials nobles i formes refinades. L’avi patern, Manuel Valentí Forteza, s’havia instal·lat al barri de la Plata de Barcelona l’any 1825, on era conegut com l’esmaltador del Ribell. La combinació d’aquest ofici amb el d’orfebre va donar lloc a una nissaga d’orfebres que es mantindria al llarg de quatre generacions. Ara bé, la sensibilitat artística de Joan Valentí i la seva relació amb els corrents estètics del moment no es devien únicament al seu entorn familiar, sinó que es van reforçar quan, amb només setze anys, va viatjar a París per aprofundir en els coneixements que havia adquirit fins aleshores. En tornar, va obrir una joieria al número 84 del passeig de Gràcia, fet que el va convertir en un dels pioners d’establir-se en aquesta zona. El seu germà Manuel (1880-1969), amb qui va col·laborar en més d’una ocasió, tenia el despatx i taller al número 19 del mateix passeig, i fou el responsable de bona part de les joies creades a partir de models de cera de l’escultor i dibuixant Ismael Smith.

Segons explica la doctora en història de l’art Esther García Portugués (2019), a la biografia i catàleg raonat de l’artista Marian Andreu, del 6 al 21 d’abril de 1912, el Faianç Català va acollir una exposició dels germans joiers juntament amb obra del pintor basc Ramón de Zubiaurre. Aquest fou un esdeveniment que es va repetir en diverses ocasions a la galeria de Santiago Segura, on el 26 d’abril de 1914 es tornaren a mostrar les joies Valentí. Les creacions de Joan i Manuel Valentí, tal com afirma la doctora en història de l’art Mariàngels Fondevila (2010), són representatives de l’haute joaillerie, amb un clar accent francès. Joan Valentí, estretament vinculat als cercles parisencs, admirava molt especialment les joies de la Maison Cartier, Chaumet, Mauboussin i Boucheron i la seva botiga era un punt de venda d’aquestes creacions i, al mateix temps, n’adaptava els models. Les peces més comunes de Can Valentí eren els fermalls, els clips i les agulles de platí, brillants i pedres de colors, com ara safirs, maragdes i robins.

D’altra banda, és important comentar que, a finals del 1915, la joieria de Joan Valentí va mostrar vint-i-una peces de l’escultor Pau Gargallo, algunes de les quals havien estat elaborades al taller de la joieria. En aquest espai, Gargallo va experimentar amb les formes arcaiques i l’expressivitat de la màscara, tot seguint les estratègies de l’art-déco. Les agulles de coure, ferro i plata que va exposar li van servir d’assaig i desenvolupament de noves solucions tècniques i iconogràfiques que després va emprar en les seves escultures. Així mateix, l’any 1916, els artistes Marian Andreu i Jaume Martrus van ser els encarregats de decorar la façana de l’establiment del passeig de Gràcia. Amb aquesta intervenció, la porta d’entrada de la joieria va quedar emmarcada per quatre columnes adossades: llises a la part inferior i d’ordre jònic. Aquestes, al seu torn, sostenien un fris escultòric amb figures en mig relleu i, a la part superior, una inscripció gravada que coronava el conjunt arquitectònic amb un llenguatge ornamental de marcada inspiració clàssica. A més a més, Andreu, que a partir de l’any 1920 signava artísticament com a Mariano, va ser l’encarregat de definir la imatge gràfica de la joieria, incloent-hi el disseny de l’emblema: una cistella de flors sobre una de fruites. Curiosament, aquest motiu decoraria també els capitells de les antigues escoles municipals d’Arrangoitze, prop de Biarritz, on Valentí estiuejava.

Igualment, convé subratllar que, a la joieria, es van presentar altres exposicions d’artistes del moment, com Pere Ysern i Alié (març del 1915), Domènec Carles i Rosich (juny del 1918), Pere Torné Esquius (desembre del 1919) i Ferran Callicó i Botella (desembre del 1923).

És raonable pensar que els cercles artístics que va freqüentar Joan Valentí van ser un estímul important per començar una col·lecció d’art. Tanmateix, no és fàcil determinar amb exactitud quan va iniciar aquesta activitat. El que sí que sabem és que l’any 1926, quan va traslladar la joieria al número 16 del passeig de Gràcia, ho va fer amb la intenció de crear una galeria d’art. Tot i que la iniciativa no va arribar a consolidar-se del tot, l’establiment, situat als baixos de la Casa Enric Losada, que ocupava el xamfrà amb la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar del Cafè Novedades, va ser concebut a la manera de les joieries angleses, curosament dissenyat en tots els seus aspectes, tant pel que fa a l’interior com a l’exterior, i destacava per la seva delicadesa i bon gust. Així mateix, l’any 1926, el Faianç Català va tornar a exposar les joies del seu taller en una mostra que va assolir un èxit inesperat i va consolidar la seva projecció en l’àmbit. Paral·lelament, Valentí va ser membre col·laborador de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), soci fundador del Círculo de Joyeros de Barcelona i soci d’honor de l’Associació de Joiers de París, i es va convertir en un dels primers importadors de perles de cultiu a la Península. Aquest conjunt d’experiències i reconeixements van marcar profundament la seva trajectòria, ja que van reforçar la seva influència i el van consolidar com una figura clau per a diversos artistes del seu entorn.

Ferran Callicó, per exemple, en la seva autobiografia, editada per la Llibreria Sintes, cap al 1935, relata així el seu vincle amb Valentí: «[…] A primers de 1919 […] Els meus pares varen fer un vestit a un fill d’un cosí d’en Valentí, i jo vaig ésser l’encarregat de dur el vestit, com ho era de tots els vestits que hi havia per a enviar. En dur el vestit, vaig veure una exposició a l’interior de la joieria, i vaig demanar permís per a veure-la. En Valentí va sortir ell mateix i amablement va fer encendre els llums. Fou així com ens vàrem conèixer, abans que jo entrés a treballar a casa seva, la qual cosa vaig fer el mes d’agost. […] No sé com, un dia que hi havia Marià Andreu, en Valentí, potser per curiositat de l’altre, em cridà i em va dir que anés a casa meva amb un altre noi a cercar totes les pintures que tingués per portar-les-hi a ensenyar. Així ho vam fer, […] carregant-nos-les, les vàrem instal·lar a la sala d’exposicions, on obtingueren l’acceptació de l’Andreu i d’en Valentí, i aquest des d’aleshores va proposar-me d’obrir-me un compte dels diners que necessités. […] Començava, doncs, a estar entusiasmat, havent trobat ja un protector que secundés les meves aspiracions» (Callicó, c. 1935, p. 15).

El testimoni de Callicó, una vegada més, posa de manifest els tractes que Valentí va fer amb ell i la solvència econòmica de què gaudia: «En Valentí em proposa de fer un retrat pintat de la seva senyora, i mentre l’estic fent em quedo a dinar amb ells, amb què el meu treball ja deu quedar retribuït, i faig una exposició a la joieria. Després m’aconsella de cobrar la feina acabada i anar-me’n a Itàlia a estudiar: sortir amb ell de Barcelona, aprofitant l’avinentesa d’anar-se’n a Niça. […] Invitat, faig un sopar a l’Hotel Ruhl, on ells s’allotgen. […] Després d’aturar-me a Pisa, arribo a Roma el 7 de febrer del 1924. Hi resto fins el 25 de juny» (Callicó, c. 1935, p. 27).

El retrat de Joan Valentí que obre aquest article va ser realitzat l’any 1925 per Ferran Callicó, qui també va pintar la seva esposa, Teresa Operé Pérez (1895-1978). Anteriorment, els anys 1916 i 1917, el mateix encàrrec havia estat fet a Marian Andreu, qui també va fer retrats de tots dos. Pel que fa al retrat de Teresa Operé (1916), publicat a la biografia i catàleg raonat de l’artista, cal destacar que Andreu el considerava una de les seves millors obres.

En darrer lloc, al capítol dedicat al viatge a Itàlia, Callicó fa un recull de la correspondència mantinguda amb Valentí, i en una de les cartes es llegeix: «Amic Valentí: Fa dos dies que han vingut a Roma els amics Mombrú, Colom i Llavaneras, que hi han passat cinc dies. M’ha agradat fer-los de cicerone i veure-ho de nou tot plegat, com si hagués arribat ahir i tingués els dies comptats. […] He passat alguns dies de campanya i he fet algunes pintures. Dies d’alegria, posar-se un vestit ample, dinar en una taula neta i senzilla, entre gent humil i entre dones del camp. Tot parla de Velázquez i el gat recorda a Poe» (Callicó, c. 1935, p. 28).

Els artistes esmentats per Callicó en aquesta carta també van formar part de la col·lecció d’art de Joan Valentí. Per exemple, de Joaquim Mombrú tenia un oli sobre tela que duu per títol Aigua-neu i, a l’angle inferior dret, hi ha la signatura i una dedicatòria: «Al bon amic J. Valenti. J. Mombru». De Joan Colom tenia un dibuix d’una berenada al camp, i de Marià Llavanera, dos olis sobre tela que reprodueixen alguns dels paisatges més representatius de la seva obra.

Una de les primeres ocasions en què Valentí va mostrar públicament la seva col·lecció fou l’any 1928 en una exposició a La Pinacoteca de Barcelona dedicada a Isidre Nonell, organitzada conjuntament amb el seu amic i col·leccionista Santiago Julià i Bernet. A la col·lecció de Valentí, Nonell és, sens dubte, l’artista més representat, amb aproximadament una quarantena d’obres i aquest esdeveniment va constituir una oportunitat per demostrar-ho. Dins aquest conjunt, destaquen les seves emblemàtiques figures humanes —sobretot, retrats de gitanes—, així com diversos paisatges del barri de Sant Martí. Les peces conserven una notable varietat de suports i tècniques, entre les quals s’inclouen olis, dibuixos al carbonet i aquarel·les sobre tela, paper o cartró, fet que accentua l’interès de Valentí per captar l’amplitud expressiva de l’obra de Nonell. Igualment, sis anys després, el número extraordinari de la revista Art (1934) va fer un recull força exhaustiu de les obres de l’artista que aleshores formaven part de col·leccions públiques i privades de Catalunya. En concret, de la col·lecció de Valentí hi havia una vintena de peces, les quals probablement havien estat adquirides en exposicions individuals o col·lectives de l’artista, com l’«Exposició d’una gran part de les obres pintades i dibuixades desde’l 1900 per En Nonell», celebrada al Faianç Català, entre el 15 de gener i el 13 de febrer de 1910.

A partir de la revista Art i del catàleg raonat de l’obra pictòrica de Nonell, elaborat per la doctora en història de l’art Glòria Escala Romeu (2023), podem situar on es troben algunes de les obres que va tenir Valentí a la seva col·lecció. La major part encara són en col·leccions privades: per exemple, la Dona de 1907 és a la Col·lecció Casacuberta Marsans; la Gitana de 1907, a la Col·lecció Ybarra-Muñoz, i la Dona de 1910 (figura 1), a la Fundación María José Jove de la Corunya. Aquesta pràctica ja la trobem en època de Valentí quan, per mitjà de Marian Espinal, va vendre tres obres de Nonell al col·leccionista Francesc Salvans i Armengol, tal com es recull en l’epistolari entre Joan Valentí i M. Espinal del 8 de juny de 1928.

Els mesos de setembre i octubre del 1933, Joan Valentí va rebre un dels reconeixements més importants a la seva tasca com a col·leccionista d’art. La Sala Parés, que amb el criteri de donar a conèixer col·leccions particulars pretenia promoure nous afeccionats, va mostrar 98 obres de diferents artistes de la seva col·lecció (figura 2). Amb motiu d’aquesta exposició, el fotògraf especialitzat en art Francesc Serra i Dimas va fer un centenar de fotografies tant de les obres com dels interiors de la galeria, un fons documental imprescindible per estudiar aquesta i moltes de les col·leccions que es van crear aleshores a Catalunya.

A més a més, la premsa de l’època se’n va fer un ressò especial i l’escriptor, periodista, crític d’art i marxant català Josep Maria Jordà Lafont la va elogiar profundament: «La primera de les sales o galeries dedicades a exposicions de Belles Arts que ha inaugurat aquesta temporada, després de les obligades vacances d’estiu, ha estat la vella sala Parés, que commemora el cinquantenari de llur fundació i que ha escollit per aquesta solemnitat l’exhibició d’una de les més notables pinacoteques barcelonines, la de l’intel·ligent col·leccionista i artista joier en Joan Valentí. […] Cal encoratjar tals manifestacions i cal, per damunt de tot, encoratjar la nostra gent fent-li estimar el que és i el que representa l’amor a les coses de l’esperit, la riquesa material que representen aquestes pinacoteques. […] Aquesta col·lecció d’en Joan Valentí, és això: és una col·lecció feta exclusivament responent a les preferències, a l’entusiasme, a l’amor del seu propietari per determinats artistes. […] No respon ni a una preferència d’escola, ni de sentiment, ni de tendència, ni tan sols de moment» (Jordà Lafont, 1933, p. 6).

En el seu moment de màxima esplendor, la col·lecció de Joan Valentí havia reunit prop de tres-centes obres, sobretot de pintura catalana de finals del segle xix fins a mitjans del xx, molt representativa del gust eclèctic del seu propietari. A part dels artistes que ja hem esmentat, també hi havia peces d’Hermen Anglada Camarasa, Josep Berga, Francesc Camps Ribera, Ricard Canals, Joan Cardona, Domènec Carles, Ramon Casas, Francesc Domingo, Marià Fortuny, Enric Galwey, Francesc Gimeno, Manuel Humbert, Ramon Martí Alsina, Arcadi Mas i Fondevila, Eliseu Meifrèn, Joaquim Mir, Iu Pascual, Romà Ribera, Joan Roig i Soler, Santiago Rusiñol, Joan Serra i Melgosa, Joaquim Sunyer, Francesc Torrescassana, Joaquim Vayreda i Pere Torné Esquius.

Al fons fotogràfic de Francesc Serra, conservat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a banda de les fotografies ja descrites també es poden veure diversos interiors de la casa particular del senyor Valentí, situada al passeig de Sant Gervasi. Les imatges, unes de l’any 1931 i les altres del 1947, reflecteixen novament el bon gust del col·leccionista i l’evolució de la col·lecció al llarg del temps. Si bé no hem trobat imatges de l’interior de la joieria, l’inventari que es va fer el 29 de gener de 1939 —amb motiu del procés de confiscació de col·leccions privades d’art durant la Guerra Civil— posa en evidència la voluntat de Joan Valentí per mostrar la seva col·lecció més enllà de l’àmbit privat. Posteriorment, gràcies a l’expedient de devolució del 14 d’abril de 1941, sabem que les prop de quaranta obres confiscades li van ser retornades. A més, aquest expedient recull que les obres de la col·lecció de Valentí van ser exposades al Palau del Retiro de Madrid com a part d’una mostra destinada a facilitar la identificació de les obres per part dels seus legítims propietaris.

Com veurem tot seguit, la col·lecció de Valentí es vertebrava sobretot al voltant dels paisatges i les figures. En relació amb la primera temàtica, un dels artistes amb més presència és Joaquim Mir, de qui el col·leccionista va reunir quinze obres. Una d’aquestes és Vista de l’Aleixar (figura 3), un magnífic oli sobre tela en què es representa un tema molt habitual en el repertori de Mir, ja que, durant la seva convalescència després de l’ingrés a l’Institut Pere Mata de Reus, va residir en aquest poble del Baix Camp. En segon lloc, de Joan Roig i Soler, un dels iniciadors de la pintura luminista a Catalunya, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona conserva fotografies de fins a sis obres diferents, de les quals considerem de gran interès dues vistes de Cadaqués (figura 4).

Amb tot, l’artista dominant és Ramon Martí Alsina, amb una vintena d’olis que integren les dues temàtiques més valorades per Valentí: el paisatge i la figura. Entre les obres més destacades hi ha El ramat per la riera, un paisatge que el col·leccionista va adquirir de la Col·lecció Font i Sangrà i que, des del 1985, forma part del fons del Museu Nacional del Prado. Pel que fa a les figures, en són exemples Dona amb ventall de perfil, Al·legoria de les quatre estacions i La filla del pintor. Ramona Martí. Conclou aquest apartat, Joaquim Vayreda, precisament un dels deixebles de Martí Alsina, del qual Valentí va adquirir una vintena d’obres. Aquestes, en bona part, les podem observar ocupant pràcticament tot l’espai expositiu de la Sala Parés amb motiu de l’exposició de l’any 1933.

Centrant-nos en l’àmbit de la figura, convé subratllar que Joan Valentí va tenir tendència a les obres amb influència parisenca, probablement per l’estima que sentia envers aquesta estètica. En són una bona mostra Escena de cafè concert (figura 5), de Ricard Canals, i tres elegants dames de Joan Cardona, de les quals es poden veure les fotografies al fons fotogràfic de Serra (Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fons Francesc Serra Dimas, topogràfics 24368, 24372 i 25584). Així mateix, de Xavier Gosé tenia Dama pentinant-se (c. 1903), que amb posterioritat ha estat present en importants exposicions de l’artista com «Xavier Gosé: el París de la belle époque (1876-1915)», celebrada a la Fundació MAPFRE el 1999, o «Xavier Gosé, 1876-1915. Il·lustrador de la modernitat», que va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu d’Art Jaume Morera el 2015.

Al llarg de la seva vida, Joan Valentí va viatjar sovint a París i no és estrany que volgués tenir a Barcelona obres que li evoquessin aquella ciutat. Més enllà de les figures ja esmentades, cal destacar Montmartre (figura 6), de Ramon Casas, que es conserva al Museu de la Garrotxa; Rue Lepic, de Joaquim Sunyer, i Tramvia de París, d’Eliseu Meifrèn, totes tres d’artistes coetanis al col·leccionista. En aquest sentit, un altre pintor contemporani de Valentí va ser Hermen Anglada Camarasa, del qual va posseir, entre d’altres, La gitana de les flors (c. 1907), que va passar després a la Colección Fundación Casa de Alba. A més, gràcies a la correspondència conservada, sabem que Anglada i Valentí mantenien una estreta amistat. Les cartes que es van intercanviar durant l’exili d’Anglada a Pougues-les-Eaux (França) mostren la proximitat i l’afecte entre tots dos.

Amb referència a les adquisicions, podem considerar que Valentí les va fer tant directament als artistes com a través de les sales més destacades de la Barcelona de preguerra, com ara la Sala Parés, el Faianç Català, les Galeries Laietanes, la Sala Dalmau i La Pinacoteca. Aquests espais, que Valentí visitava habitualment, també formaven part de la seva activitat com a soci dels Amics dels Museus de Catalunya i del Cercle del Liceu. Durant les estades a Barcelona d’alguns artistes, com Néstor Martín-Fernández de la Torre i Carlos Vázquez Úbeda, Valentí va adquirir obres com Merceditas i Recolección de higos chumbos en Granada (Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fons Francesc Serra Dimas, topogràfics 12240-A i 12229-A). D’aquesta última tela se’n pot veure una altra versió al Museu Nacional del Prado.

Tot i que l’escultura no ocupa un lloc predominant dins la col·lecció, Valentí va reunir algunes peces d’escultors com Jaume Martrus, Pau Gargallo (figura 7) —probablement, fruit de les relacions establertes a través de la seva joieria— i Josep Llimona.

En els darrers anys de la seva vida, Joan Valentí gairebé no feia noves adquisicions (només en casos molt puntuals). Després de la seva mort (1958), la col·lecció es va anar dispersant progressivament. Al llarg de les dècades següents, les obres es van vendre o es van repartir entre antiquaris, col·leccionistes i familiars, fins que, a finals del segle xx, el conjunt original es va dissoldre del tot. El negoci de la joieria, que va continuar el seu fill Jaume, es va mantenir en actiu fins al 1985.

Bibliografia

Arias Roldán, Ana. El encanto de las pequeñas cosas: valores escultóricos en joyería [en línia]. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2009. [Consulta: 11 juliol 2025].

Art [en línia]: Núm. extraordinari dedicat a Nonell [Barcelona] (1934). [Consulta: 11 juliol 2025].

Benet, Rafael. «La figura d’Isidre Nonell». Gaseta de les Arts [Barcelona], núm. 4 (desembre 1928), p. 14.

Callicó, Ferran. Callicó: pintures (reproducció en colors), dibuixos (reproducció en facsímil), retrats dibuixats (reproducció en facsímil), aiguaforts i litografies (originals en tiratge limitat). Barcelona: Llibreria Sintes, c. 1935.

Chillón Domínguez, María Concepción. El pintor Ramon Martí Alsina (1826-1894): Contrastos de la seva vida a partir d’una documentació inèdita, i proposta d’un primer catàleg [en línia]. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2010. [Consulta: 11 juliol 2025].

Cirici, Alexandre. El arte modernista catalán. Barcelona: Aymá, 1951.

Escala Romeu, Glòria. Nonell: Catàleg raonat de pintura. La Pobla de Claramunt: Edicions del Molí de Dalt, 2023.

Exposició de Primavera 1932: Saló de Montjuïc, Palau Nacional: Parc de Montjuïc, 22 maig - 3 juliol [en línia]. Barcelona: Junta Municipal d’Exposicions d’Art, 1932. [Consulta: 11 juliol 2025].

Fondevila, Mariàngels. «De l’art déco a l’avantguarda». A: Joies d’artista: Del Modernisme a l’avantguarda. Catàleg d’exposició. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2010.

Fontbona, Francesc (dir.). Repertori d’exposicions individuals d’art a Catalunya (fins a l’any 1938). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1999.

García Portugués, Esther. Mariano Andreu (1888-1976): Biografía y catálogo razonado: Pintura, dibujo, grabado, escultura, papiroflexia, diseños de decorados y vestuario. Barcelona: Ars Nostrum, 2019.

«Inventario del contenido del piso bajos (tienda) y entresuelo ocupado por don Juan Valentí Gallard en la casa señalada con el número 16 del Paseo de Gracia en la ciudad de Barcelona el día 29 de enero de 1939». A: Recuperación: relaciones de traslados e inventarios de objetos y documentos. 1939. [Document amb signatura ACA,CULTURA,133 (carpeta 133/09), conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA)]

Jordà Lafont, Josep M. «La pinacoteca de Joan Valentí». La Humanitat [Barcelona], any 3, núm. 595 (8 octubre 1933).

Maragall, Joan Anton. Història de la Sala Parés. Barcelona: Selecta, 1975.

Ràfols, Josep F. Diccionario biográfico de artistas de Catalunya. Barcelona: Millà, 1951-1954.

Socias Palau, Jaume. Canals. Madrid: Espasa-Calpe, cop. 1976.

Valentí Gallard, Juan. Expediente de devolución de Juan Valentí Gallard. 14 i 28 abril 1941. [Document amb signatura SDPAN 143 / 113, conservat a l’Instituto del Patrimonio Cultural de España (Archivo de la Guerra. Servicio de Recuperación Artística)]

Sara Gomà Vila