Santiago Julià i Bernet

24/4/2025

Barcelona (Barcelonès) 16/8/1886  - Barcelona (Barcelonès) 30/7/1956

Santiago Julià i Bernet va néixer a Barcelona l’any 1886 fruit del matrimoni entre Salvador Julià i Escuder i Concepció Bernet i Font. El seu pare, juntament amb el seu tiet Manuel Julià i Escuder, regentava l’empresa Hijos de Gabriel Juliá, especialitzada en la producció de xarxes i fils de pescar i fundada l’any 1860 al número 10 del carrer dels Corders de Barcelona per Gabriel Julià Cerdà, avi del protagonista d’aquest estudi. Amb el temps, el creixement del negoci va fer que la fàbrica es traslladés al carrer de Portugal, al barri de la Sagrera de Barcelona, on es coneixia amb el nom de Les Xarxes. Va romandre en aquest emplaçament fins a començament de la dècada dels seixanta, quan s’hi va instal·lar la fàbrica ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones, SA), constructora dels famosos camions Pegaso, que finalment va donar pas al parc de la Pegaso. Les oficines, en canvi, es van obrir al número 7 del carrer del Bruc, molt a prop de la casa de Santiago Julià i Bernet, que residia al pis principal del número 35 del carrer de Casp, a la cantonada amb el carrer del Bruc.

Julià es va formar al Col·legi de Sant Miquel situat al carrer Gobernador (després, carrer de Duran i Bas), on també va fer el batxillerat. Seguidament, com a membre de la nissaga industrial dels Julià, es va incorporar a la fàbrica familiar i, ben aviat, va assolir un alt poder adquisitiu, fet que li va permetre començar a crear la seva pròpia col·lecció d’art. Ara bé, no va ser fins després de casar-se amb Dolors Sansalvador Torrabadella (1893-1958), l’any 1912, que Julià va accentuar més aquestes aficions col·leccionistes. El pare de Dolors, Santiago Sansalvador Drumeu, va ser president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i tingué càrrecs rellevants al Gran Teatre del Liceu i a l’Ateneu Barcelonès; a més, va destacar com a mecenes i cultivador de l’art —especialment de l’escultura— i va ser amic de reconeguts artistes barcelonins del moment.

D’altra banda, convé esmentar que Santiago Julià estiuejava al barri d’Horta de Barcelona, a l’emblemàtica colònia de les Estires (concretament, en una torre dels números 13-15 del carrer de Campoamor, que en els anys setanta va ser substituïda per un bloc de pisos). En aquest sentit, el llibre Horta. Estiueig i modernisme des de final de segle xix indica que una de les primeres famílies que s’instal·laren a la rambla de Cortada (posteriorment, carrer de Campoamor) foren els Julià Graupera, familiars de Santiago Julià, amb casa al número 23, on es conserven elements modernistes com una façana d’esgrafiats geomètrics i una reixa amb l’any fundacional (1874). Igualment, al número 47, on hi ha un solar totalment buit, hi van tenir casa la seva tieta Josepa Bernet i Font casada amb Pere Reig i Fiol, propietari de Reig Muebles, SA, de qui més endavant parlarem. Al número 48, hi havia la torre dels altres tiets, el matrimoni format per Magdalena Bernet i Font i Francesc Sans i Grau, molt estimats al barri d’Horta, on, des del 1928, hi ha el carrer dels Consorts Sans Bernet, en homenatge a la seva tasca com a cofundadors de l’associació benèfica Escuelas Católicas para Hijos de Obreros de Horta. Per acabar, el seu cosí germà Josep Julià Nogués (1895-1965), gerent de l’empresa familiar juntament amb Santiago Julià, tenia casa al número 56, encara intacta i utilitzada com a residència de gent gran.

Del seu vincle amb el carrer de Campoamor, és interessant subratllar el paper que va tenir al Lawn Tenis Club d’Horta, situat al capdamunt d’aquest carrer, molt a prop de la masia de Can Cortada, just en els terrenys de la rectoria de l’església vella de Sant Joan d’Horta. El Club, fundat el 1912, a més de les competicions de tennis, acollia festivals, carreres d’animals, concursos de tir, caramelles, funcions de teatre, sessions de cinema, ballets i sardanes; per tant, era un centre sociocultural per als estiuejants de les Estires, que majoritàriament eren membres de la burgesia barcelonina. Amb la Guerra Civil, l’activitat es va aturar i el local es va confiscar i va passar a ser un parc de bombers. El 1939 es va reprendre l’activitat del club, impulsada per Santiago Julià i Bernet, qui ja s’hi havia adherit uns quants anys abans i que, passada la guerra, va impulsar-hi una segona etapa i canvià el nom inicial pel de Club de Tennis Horta.

Pel que fa a la seva personalitat, les diverses notes necrològiques reflecteixen que estava compromès amb la causa catòlica, tradicionalista i de beneficència. Més concretament, va formar part de la junta d’obres de l’església parroquial de Sant Francesc de Paula, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, on després es va construir el Palau de la Música Catalana. D’altra banda, va freqüentar cercles com el Centre Excursionista de Catalunya, del qual va ser soci entre el 1915 i el 1956; els Amics dels Museus de Catalunya, del qual va ser membre des de la seva fundació (1933), i la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la qual va ser elegit acadèmic de número el 25 de juny de 1943 i hi va exercir de tresorer entre el 1946 i el 1956. En darrer lloc, a proposta d’Antoni Camprubí i Joan Baptista Trias, l’octubre del 1947 Julià es va adherir al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Segons el pintor, comerciant i polític barceloní José Bonet del Río, que li va dedicar una biografia a la publicació In memoriam l’any 1961, impulsada per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, la passió col·leccionista de Santiago Julià vingué de l’assessorament del seu cosí germà Lluís Reig i Bernet (1881-1968). Aquest, que havia prosseguit els tallers d’ebenisteria del seu pare, Pere Reig i Fiol, va esdevenir un reconegut moblista, decorador, llibreter i assagista, i va obrir diverses botigues en llocs cèntrics de Barcelona. Al local del passeig de Gràcia, per exemple, juntament amb els mobles, va possibilitar que es fes un teatre de titelles i, successivament, una galeria d’art i un espai per a la subhasta de llibres. Per tant, la formació de la col·lecció de Julià va estar estretament vinculada a espais d’art com les Galerías Reig, sorgides l’any 1942, on van tenir presència tant la pintura antiga i moderna com la d’artistes del moment. No obstant això, abans d’aquesta, Santiago Julià ja havia adquirit nombroses obres a les sales més significatives de la Barcelona de preguerra, com la Sala Parés, el Faianç Català, les Galeries Laietanes, la Sala Dalmau i La Pinacoteca.

La col·lecció estava situada al seu domicili del carrer de Casp, on es vivia un ambient de veritable museu d’art pictòric català, el qual van conèixer tant la seva germana Rosa (1879-1965) i el seu fill Santiago Julià Sansalvador (1930-2023), que va néixer quan Julià ja era força gran, com els seus nets, dels qui va poder gaudir poc temps. En diverses ocasions, el fotògraf Francesc Serra Dimas va capturar els interiors d’aquesta finca, així com les obres que l’ennoblien, de les quals parlarem tot seguit. A tall d’exemple, una fotografia de l’any 1936 mostra un saló d’estil isabelí ocupat per un conjunt de mobiliari i tèxtils d’època isabelina, acompanyat d’una composició de nou retrats, que segurament eren d’avantpassats del matrimoni Julià Sansalvador (figura 1). Segons testimonis familiars, una part de la col·lecció de Julià es va salvar dels estralls de la Guerra Civil espanyola gràcies al porter d’aquest edifici, que va guardar peces al garatge de la porteria. En referència a la casa situada al carrer de Campoamor, els expedients d’obres públiques del 1939 indiquen que, a causa dels danys provocats per les confiscacions, era necessari fer-hi reparacions. Finalment, la fàbrica —aleshores controlada per la Unió General de Treballadors (UGT)— va esdevenir un punt de producció de material bèl·lic, com va passar amb la major part de les fàbriques. Això va propiciar que Santiago Julià se n’apartés per complet i s’exiliés els dos últims anys de la guerra al País Basc, lluny de la resta de la família, que era a Suïssa. Acabat el conflicte, Julià va tornar i va recuperar la seva col·lecció i la seva tasca empresarial, a la qual el 1941 va sumar el càrrec de conseller de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis (des del 1951 fins al 1956, en va ser vicepresident segon).

La Col·lecció Julià comptava amb unes tres-centes obres, la major part de les quals eren pintura catalana d’artistes de finals del segle xix i principis del segle xx. Contenia obres d’artistes com Josep Armet, Dionís Baixeras, Josep Berga, Ricard Canals, Josep Cusachs, Marià Fortuny, Enric Galwey, Francesc Gimeno, Ramon Martí Alsina, Arcadi Mas i Fondevila, Francesc Miralles, Isidre Nonell, Romà Ribera, Joaquín Torres-García i Joaquim Vayreda. No obstant això, també hi van tenir una representació notable pintors contemporanis com Domènec Carles, Ferran Callicó, Pere Casas Abarca, Joan Colom, Rafael Durancamps, Francesc Galí, Oleguer Junyent, Eliseu Meifrèn, Joaquim Mir, Iu Pascual, Ramon Pichot, Marià Pidelaserra, Pablo Picasso, Alfred Sisquella, Joaquim Sunyer i Pere Torné Esquius.

Per donar a conèixer la seva col·lecció, l’any 1928 Santiago Julià i el seu camarada Joan Valentí Gallard, rellevant col·leccionista del moment, van organitzar una exposició d’obres de Nonell a La Pinacoteca de Barcelona. Poc després, l’octubre del 1932, Julià va escollir un centenar d’obres de diferents artistes de la seva pinacoteca i les va exposar a la Sala Parés (figura 2), que, amb el criteri de donar a conèixer col·leccions particulars, pretenia promoure així nous afeccionats. La inauguració va tenir lloc el 2 d’octubre i hi van assistir l’alcalde de la ciutat, Dr. Aguadé; el conseller de Cultura, Ventura Gassol; els presidents de les entitats artístiques, i moltes personalitats de la burgesia barcelonina. La premsa de l’època va fer-se un ressò especial d’aquesta inauguració i va elogiar sobretot l’obra de col·leccionisme feta pel senyor Julià i el criteri que l’havia presidida. Més endavant, del 15 al 30 de novembre de 1947, 91 obres de la col·lecció es van exposar a les sales del Reial Cercle Artístic de Barcelona, que aleshores era a la plaça de Catalunya (figura 3).

Al llarg de la seva vida, Julià també va contribuir amb el préstec d’obres a exposicions temporals d’artistes. Entre aquestes, destaca l’homenatge a Francesc Torrescassana, celebrat l’octubre del 1934 a les Galeries Syra de Barcelona, així com l’exposició dedicada a Isidre Nonell, que va tenir lloc a la Sala Barcino entre el febrer i el març del 1948 (figura 4). Com a darrer exemple d’aquesta pràctica, i igualment a les Galeries Syra, el mes d’octubre del 1950 va cedir en préstec l’obra L’Aleixar (1911), un magnífic oli sobre tela en què Joaquim Mir retrata una jove al bell mig d’un jardí de la localitat tarragonina de l’Aleixar. Aquesta obra va formar part de l’exposició organitzada per retre homenatge a l’artista en el desè aniversari de la seva mort, rememorant els anys que hi va residir.

Entre les obres més importants de la Col·lecció Julià hi ha Galerna i els nàufrags, pintada per Ramon Martí Alsina a finals del segle xix (figura 5). El quadre presenta moltes similituds amb Naufragi (1884), que havia format part de la col·lecció d’Estanislau Canals, però, en canvi, no el trobem catalogat a la tesi doctoral dedicada a aquest artista; per tant, es tracta d’una peça pràcticament inèdita.

En segon lloc, ens fixarem en Les quatre hores de la Rambla, de Dionís Baixeras, una sèrie de quatre pintures a l’oli sobre fusta que es conserven disposades a manera de paravent (figura 6). Igualment, són obres que encara no havien estat publicades fins a l’edició d’aquest article. Si tenim en compte l’escenari on se situen aquestes figures, veurem que es tracta del mateix que Julià va escollir per a obres de Ramir Lorenzale Rogent (com Dia de Carnaval i Rambla amb carrer Pelayo) o de Manuel Mensa Salas (com Rambles de Barcelona), per esmentar-ne només dos exemples. En tots els casos, per tant, observem que es tracta del mateix passeig tan valorat per la societat de l’època. Entre els segles xix i xx, la Rambla esdevé un punt de trobada per a artistes i personatges il·lustres i és per això que Julià tria aquest tema per a la seva col·lecció, ja que també se sent partícip d’aquest ambient. Com era d’esperar, en sintonia amb l’elegància de les figures de Baixeras, Julià també va incloure obres de Manuel Cusí i Ferret, Arcadi Mas i Fondevila, i Francesc Masriera, les quals van ser fotografiades per Francesc Serra (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Fons Francesc Serra Dimas, topogràfics 26807, 11225-A i 26743).

Així mateix, és interessant fer menció d’onze dibuixos que l’any 1900 Pablo Picasso va fer de personalitats intel·lectuals de la Barcelona del moment, com Carles Casagemas, Hermen Anglada Camarasa, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Benet Soler, Pere Romeu, Juli Vallmitjana, Frederic Pujulà, Ramon Pichot, Joaquim Mir i el seu autoretrat. Aquest conjunt, que Julià va conservar fins al 1955, va arribar al Museu d’Art Metropolità de Nova York als anys vuitanta (es pot consultar a la pàgina web d’aquest museu, on està degudament catalogat).

Una altra obra de la seva col·lecció va ser Danseuse, de Joaquim Sunyer, que és del 1900, com els retrats que acabem de descriure. El 2023, aquesta obra va formar part de l’exposició «Ricard Canals (1876-1931) i el seu temps», tinguda a la Sala Parés de Barcelona, així com de la mostra titulada «De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914», que es va poder veure al Museu Picasso de Barcelona del 22 de novembre de 2024 al 30 de març de 2025. I, en darrer lloc, l’obra Brussel·les (1910), de Joaquín Torres-García, presentada l’any 1910 al Faianç Català i el 1912 a les Galeries Dalmau, on segurament Julià la va adquirir (anys després la va vendre a l’empresari Lluís Rull Galofre).

En l’àmbit de l’escultura, la col·lecció de Santiago Julià tenia peces dels escultors Manolo Hugué, Josep Clarà, Jaume Otero i Jaume Martrus, entre d’altres. A tall d’exemple, citarem l’escultura Meditació, de Clarà (figura 7), molt semblant a la del Museu Nacional d’Art de Catalunya en dipòsit al Parlament de Catalunya (MNAC, núm. del catàleg 090004-000). De fet, el catàleg elaborat el 1997 per Mercè Doñate sobre aquest artista recull diversos exemples addicionals en què Clarà va abordar aquest mateix tema, utilitzant materials com el guix, la terra cuita o el marbre, així com en forma de relleus, majoritàriament documentats entre els anys 1929-1930, tot i que no sempre estan firmats o datats. L’escultura de Julià, en canvi, està signada i datada «J. CLARÀ 1936»; per tant, és posterior a les que Doñate va esmentar en el seu catàleg.

Per concloure, cal destacar que Julià va mantenir viva la seva passió pel col·leccionisme fins poc abans de morir. Tot i la seva avançada edat, va continuar adquirint obres d’art, una activitat que no va tenir continuïtat entre els seus descendents. L’any 1959, Francesc Serra Dimas va realitzar un centenar de fotografies de les obres que formaven part de la col·lecció, segurament per encàrrec de Santiago Julià Sansalvador, el qual des d’aleshores va anar seleccionant obres —sobretot, les més grans— per vendre-les i posar-les de nou al mercat. Aquestes, en bona part, foren adquirides al llarg dels següents anys per col·leccionistes particulars, com Frederic Torelló Cendra, Joan Uriach i Tey i Artur Ramon i Picas.

Bibliografia

Auber, Luís. Club de Tenis Horta, 1912-1962: Bodas de oro. Bosquejo histórico. Barcelona: El Club, 1962.

Bassegoda, Bonaventura. Visitar les arts del passat: Les exposicions retrospectives d’art a Catalunya, València i Mallorca entre el 1867 i el 1937. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2022.

Benet, Rafael. «La figura d’Isidre Nonell». Gaseta de les Arts, núm. 4 (desembre 1928), p. 14.

Borràs, Maria Lluïsa. Coleccionistas de arte en Cataluña. Barcelona: La Vanguardia, 1985.

Cirici, Alexandre. El arte modernista catalán. Barcelona: Aymá, 1951.

Exposición de pinturas de la colección del Itre. Sr. D. Santiago Julià Bernet [en línia]. Barcelona: Reial Cercle Artístic de Barcelona: Gráf. Typus, 1947.

Giménez, Carlota. Horta: Estiueig i modernisme des de final de segle xix. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2015.

In memoriam: Luis Plandiura y Pou, Santiago Juliá y Bernet, José Puig y Cadafalch, Conde de Ruiseñada [Joan Claudi Güell i de Churruca], Luís Masriera y Rosés, José Clará y Ayats, H. Anglada Camarasa, Chandler Rathfon Post. Barcelona: Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1961.

Luño, Enrique. Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares (1904-1954): Sus orígenes, organización, obra social, benéfica y cultural. Barcelona: Edición Popular del Libro de Oro, 1954.

Maragall, Joan Anton. Història de la Sala Parés. Barcelona: Selecta, 1975.

Marín, Isabel. Cercle Artístic de Barcelona (1881-2006): Primera aproximació a 125 anys d’història. Barcelona: Reial Cercle Artístic de Barcelona, 2006.

Palau i Fabre, Josep. Picasso en Cataluña. Barcelona: Polígrafa, 1966.

Pallarès-Personat, Joan. «Una antiga fotografia de la fàbrica de Les Xarxes, a la Sagrera». Tota la Sagrera, núm. 178 (febrer 2019), p. 14.

Ricard Canals (1876-1931) i el seu temps. Barcelona: Establiments Maragall, 2023.

Sara Gomà Vila