Joan Baptista Cendrós i Carbonell va ser un destacat empresari en el camp de la cosmètica —amb l’empresa Haugron Cientifical, SA, fundada pel seu pare el 1928— i, també, de manera més subsidiària, en el món editorial —amb l’editorial Aymà, des del 1962, i d’Edicions Proa, des del 1964. El 1959 va ser un dels promotors del Premi Sant Jordi de Novel·la i del Premi Carles Riba de Poesia; el 1961, d’Òmnium Cultural, i el 1980, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. En general, va ser un home de fortes conviccions en la defensa de la cultura catalana, que materialitzà amb diverses accions de mecenatge, una de les quals era l’ajuda financera a l’Institut d’Estudis Catalans en la seva etapa de clandestinitat. Aquí ens interessa glossar exclusivament la seva faceta de col·leccionista i de bibliòfil.
Aquestes dues facetes es desenvoluparen, lògicament, a partir dels anys en què el seu triomf en l’àmbit empresarial li ho permeté. Això fou, sobretot, gràcies a la popularitat internacional de la loció Floïd per a després de l’afaitat, que ja havia estat inventada i produïda pel seu pare, Joan Baptista Cendrós i Rovira, que va morir el 1937, cosa que va comportar la incorporació del fill a la direcció de l’empresa amb només vint anys. No podem precisar la data exacta en què encetà la seva activitat com a comprador d’obres d’art, però segurament devia començar entre finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, moment en què es concretà la seva bona posició econòmica i ell es trobava en la plena maduresa personal a l’entorn de la quarantena.
El 1955, Cendrós va encarregar a l’arquitecte Eusebi Bona i Puig (Begur, 1890 - Barcelona, 1972) el disseny i la direcció d’obra d’una torre amb jardí al número 110 del carrer de Ganduxer, de Barcelona. La finca va esdevenir la residència familiar i va acollir el gruix de la col·lecció d’art i de la biblioteca, que va anar augmentant durant les dècades següents (anys seixanta i setanta) fins a omplir literalment tots els espais de la casa.
Un instrument cabdal per conèixer l’abast i el contingut de la col·lecció d’art de la casa de Ganduxer el tenim en un inventari mecanoscrit, conservat per la família, i que transcrivim aquí. No duu data, però va ser fet el 2005, quan la família va vendre la torre de Ganduxer. Malgrat aquest caràcter tardà, però, recull el gruix de la col·lecció i respecta l’estructura de la presentació que aquesta tenia en vida del col·leccionista. Abasta un total de 189 pintures i 36 escultures, incloses les ubicades al jardí. No s’hi esmenten gaires obres sobre paper: només dibuixos, aquarel·les i estampes, encara que, segurament, n’hi podia haver d’altres a la biblioteca o, fins i tot, decorant alguns espais secundaris, que no es van incloure en l’inventari. No es coneix l’autoria d’aquest document; ara bé, com que inclou una taxació, que obviem en la nostra transcripció, segurament fou elaborat per algun galerista o antiquari especialment atent al valor de mercat de les peces. L’inventari cita l’autor de l’obra, el títol probable, el suport, la tècnica emprada i les mides de la peça, i es fa d’acord amb un ordre topogràfic per estances.
Del primer pis, es menciona el dormitori principal, amb dotze olis sobre tela, i el vestidor adjunt, amb setze olis, un dels quals sobre fusta. Al dormitori destacava la presència d’una Marina enorme (222 × 158 cm) de Joan Colom, datada el 1947, juntament amb un Paisatge d’Hermen Anglada Camarasa, i altres peces de Jaume Mercadé, Lluís Graner, Francesc Torrescasana, Ramon Calsina, Eliseu Meifrèn, Francesc Gimeno i Josep Amat. Hi predomina clarament el motiu del paisatge. Al vestidor, el tema representat a les setze pintures era el de les flors, totes elles obra d’artistes aleshores vius, llevat d’una obra de Torrescasana i d’una petita tauleta (11 × 15 cm) de Josep Serra Porson (1828-1910) amb un motiu de Nus.
Al passadís del primer pis hi havia quinze pintures, de les quals tretze eren sobre tela, una sobre cartó i una altra sobre fusta. Entre elles, hi havia set paisatges, cinc floreres i dos bodegons, obra d’artistes contemporanis (com Josep Mompou o Josep M. Mallol Suazo) o d’altres ja desapareguts (com Joaquim Vancells, Enric Galwey o Manolo). A l’habitació infantil només s’esmenta un oli de Josep Gausachs amb el motiu d’un Camell amb rei. A continuació, un petit distribuïdor acollia dos olis: Personatge de Mallol Suazo i Flors de Frederic Lloveras. Un ampli saló d’aquest primer pis era habilitat per veure-hi la televisió i presentava un conjunt de vint-i-dues obres, nou de les quals eren dibuixos i la resta eren olis. Aquí no hi ha cap tema que predomini, sinó que sembla que la presentació respon a una tria d’afinitat del col·leccionista amb l’autor i amb el motiu concret de la peça. Són majoritaris els formats petits i només tres pintures són de format relativament gran: una obra de Rafael Benet, Teulades de Tossa (50 × 90 cm); una de Joaquim Sunyer, Hort (70 × 90 cm), i una de Pere Pruna, Dos nois (100 × 80 cm). Els dibuixos són de noms significatius de mestres en l’especialitat, com ara Isidre Nonell, Xavier Gosé, Pere Torné Esquius, Josep Clarà, Francesc Domingo, Ricard Canals o Pau Roig.
A un altre distribuïdor d’aquesta mateixa planta es descriuen catorze peces: vuit olis, cinc dibuixos i una escultura. Dels olis destacaven pel seu format una Dama d’Adrià Gual (95 × 70 cm), unes Flors de Josep de Togores i unes altres de Pere Ysern i Alié; d’entre els dibuixos, cal esmentar-ne un d’Ismael Smith, un d’Enric Casanovas i un altre d’Antoni Vila Arrufat. L’escultura era un marbre d’Apel·les Fenosa (33 × 39 cm). A més, encara en un altre passadís hi havia tretze obres, entre les quals cal destacar dos olis petits de Modest i Ricardo Urgell (Xiprers i Teatre, respectivament) i dos dibuixos de Mariano Andreu.
Ja a l’escala de comunicació de les dues plantes es presentaven dinou olis, alguns dels quals eren peces molt rellevants de la col·lecció. En són exemples: La planxadora, de Francesc d’A. Galí; El zeppelin, de Jaume Mercadé, que sobrevola els terrats de Barcelona; una Composició d’Antoni Tàpies del 1950; un Paisatge de Marià Llavanera; un altre Paisatge d’Anglada Camarasa; Nen amb veler, d’Enric-Cristòfol Ricart, i un petit oli del 1918 amb una Casa, de Joaquín Torres-García.
El rebedor d’entrada a la casa també estava tot folrat per obres. Concretament, n’hi havia trenta-dues, la major part eren olis, però també hi havia sis dibuixos (un de Joan Miró, dos de Pere Pruna, un de Juan Gris, un de Salvador Dalí i un de Tàpies). Entre els olis, hi havia obres molt rellevants, com ara dues peces de Feliu Elias (La noia que escombra, de 1936, i Nena asseguda), un Ballet de Mariano Andreu de 1934, una Noia amb colom de Joaquim Sunyer de 1928, un Paisatge de Mallorca de Sebastià Junyer Vidal de 1906, una Odalisca de Joan Brull, una Font i un Estany de Torné Esquius, una Dona en vermell d’Alfred Sisquella, un Nu de Francesc Galí, una Gitana de Sebastià Junyent Sans, un Personatge i vaca de Xavier Nogués, una Dona amb mocador de Juli González, una Dona a la font de Joaquín Torres-García, i un Retrat de senyora d’Antoni Clavé de 1962.
A la biblioteca, per raons òbvies, la decoració pictòrica era més limitada. Només hi havia cinc olis, un dels quals era un petit autoretrat de Ramon Casas sobre cartró. Al saló de la planta baixa lluïen setze olis, entre els quals destacaven pel seu format una gran tela de Santiago Rusiñol amb un Jardí (120 × 160 cm), un Paisatge (60 × 100 cm) de Mir, unes Flors (70 × 108 cm) d’Anglada Camarasa, un Poble (70 × 90 cm) de Jaume Mercadé, una Marina (40 × 80 cm) de Ramon Martí Alsina, un Bosc (80 × 82 cm) de Nicolau Raurich, una Casa i riu (75 × 70 cm) de Ramon Pichot i un Pati (63 × 110 cm) de Joan Serra. De mida mitjana, hi havia Riu i pont (33 × 56 cm), de Ramon Casas; Paisatge (45 × 50 cm), d’Isidre Nonell; Vista del Sena (56 × 66 cm), de l’època de París de Joaquim Sunyer, i Cavall (24 × 32 cm), d’Emili Grau Sala.
Al menjador contigu es disposaven tretze pintures, la majoria amb motiu de bodegó. En destacava pel seu format un collage abstracte d’Antoni Clavé (138 × 130 cm), juntament amb peces de Galí, Pichot, Juli González, Elias, Miquel Villà, Manuel Humbert, Emili Bosch Roger, Domènec Carles i Francisco Borés. Segurament, sobre un aparador es mostraven un conjunt de dotze escultures de petit format, amb originals de Manolo, Josep Salvadó Jassans, Pau Gargallo, Clarà, Josep Granyer, Enric Casanovas, Josep Viladomat i Fenosa. Aquest conjunt tenia continuïtat en diverses zones del saló, on es disposaven nou escultures més de Manolo, Gargallo, Casanovas, Smith, Enric Clarasó, Granyer i Josep M. Subirachs. També n’hi havia vuit més a l’entrada, que eren de Joan Rebull, Subirachs, Josep Cañas, Xavier Medina Campeny i Clarasó. Al jardí, a més, hi havia cinc peces en marbre de gran format: dues de Josep Llimona, dues de Granyer i una de Rebull.
El 1966, una dècada després de la construcció de la torre de Ganduxer, Joan Baptista Cendrós va encarregar a l’arquitecte Manuel Ribas Piera (Barcelona, 1925-2013) el projecte d’una segona residència a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), en forma de casa urbana de planta baixa i quatre pisos en un solar petit, però amb vistes excel·lents al mar, a la cantonada de la rambla Vidal amb el passeig del Mar, que ha estat inscrita dins l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Poc després de la mort de Rosa Maria Jorba, vídua de Cendrós, el febrer del 2016, es va fer una llista de les obres d’art contingudes a la casa. Hi havia 66 pintures, 17 dibuixos i 10 escultures. El document es limita a oferir el nom de l’autor i una valoració econòmica, però no presenta una descripció topogràfica ni detalla el títol, el suport, la tècnica o les mides de les peces. Per aquest motiu, no mereix ser reproduït aquí, perquè no permet fer cap hipòtesi d’identificació concreta de les obres.
Els noms dels pintors que apareixen citats apunten cap a un recull més orientat a artistes contemporanis al col·leccionista, per bé que amb alguna puntual excepció. Aquest seria el cas d’Arcadi Mas i Fondevila, Gaspar Miró Lleó, Melcior Domenge, Pere Ysern i Alié, Segundo Matilla, Ricard Canals i Feliu Elias (Apa), mentre que els altres noms són artistes encara actius a la segona meitat del segle xx: Lluís Masriera, Domènec Soler, Joan Vila Puig, Joan Junyer, Enric C. Ricart, Frederic Lloveras, Ignasi Mundó, Jordi Alumà, Josep Gausachs, Francesc Domingo, Jaume Muxart, Josep Moscardó, Jaume Llongueras, Alfred Figueras, Miquel Farré, Jaume Pla, Josep Grau Garriga, Jordi Curós, Ramon Calsina, Ramon Rogent, Miquel Ibarz, Montserrat Gudiol, Francesc Todó, Rafael Griera, Bonaventura Puig Perucho, Carles Fontseré, Romà Vallés, Rafael Bataller, Ramon Sanvicens, Jordi Mercadé, Jaume Roca Delpech, Joan Commeleran, Ramon Aguilar Moré, Josep Roca-Sastre, Josep Navarro Vives, Doris Malfeito, Francesc Casademont, Roger Marcel Limouse, Antoni Taulé Pujol, Josep Albertí Corominas, Rafael Illana Díaz i Antoni Pitxot Soler. També hi havia diverses obres de Josep Amat i Pagès (1901-1991), pintor vinculat amb Sant Feliu de Guíxols i amic de la família, que va passar moltes temporades allotjat a l’entresol de la Casa Cendrós de la vila. Pel que fa a les escultures, les esmentades són de Josep Clarà, Josep Granyer, Miquel Paredes, Lluís Saumells, Josep Subirà Puig, Manuel Álvarez Losada i Josep de Creeft.
D’altra banda, Cendrós va tenir també una gran passió pel món del llibre, d’aquí la seva activitat com a editor mitjançant les editorials Aymà i Proa. Va ser un gran lector i un actiu bibliòfil, membre des del desembre del 1947 fins a la seva mort de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, fundada el juny del 1944. La seva biblioteca no ha estat encara quantificada, però Albert Manent va estimar que comprenia al voltant dels deu mil volums, que anaven des d’algunes peces singulars de llibre antic —àdhuc incunables, manuscrits, primeres edicions— fins a llibres dedicats, col·leccions de prestigi, llibres de luxe i bibliofília. Sovint, a més, els exemplars eren presentats amb notables enquadernacions d’Emili Brugalla. El 2014, la família Cendrós va lliurar la major part de la biblioteca al monestir de Montserrat. A la donació es van incloure unes cinc mil fitxes manuscrites amb anotacions que descriuen les característiques de cada volum. Amb l’estudi d’aquest material es podria tenir una aproximació bastant fidel de les característiques de la biblioteca de Cendrós.
En paral·lel a aquest interès pel llibre, cal mencionar el costum social de Cendrós d’obsequiar anualment les seves amistats amb una nadala especialment ben editada i il·lustrada amb reproduccions d’obres de la seva col·lecció o amb encàrrecs específics a artistes rellevants del moment, com ara Miró, Tàpies, Clavé i Dalí. Es tracta d’un conjunt de 25 nadales, que abasten des de l’any 1958 fins al 1982. Una de les més celebrades va ser la del 1967, en què es va publicar una carta manuscrita i inèdita de Federico García Lorca amb elogis a Catalunya i els catalans, que havia adquirit poc abans al llibreter Josep Porter. També té un gran interès en relació amb la seva afecció col·leccionista la nadala del 1972, Compendi del text de l’obra «L’art català contemporani», en què el mateix Cendrós assaja una síntesi personal de 30 pàgines d’aquest voluminós llibre que acabava de publicar sota la cura d’Enric Jardí dins el segell conjunt Aymà-Proa amb una espectacular sobrecoberta feta per encàrrec a Joan Miró. Es tracta d’un escrit que acredita la seva curiositat i la bona informació de l’autor envers l’art català del seu temps i que, en paral·lel, ens il·lumina sobre el bon criteri que va emprar en la tria de la seva col·lecció personal.
Aquesta col·lecció només s’ha presentat públicament en dues ocasions (al marge del préstec d’obres individuals per a diverses exposicions temàtiques). La primera va ser l’agost del 1988, dos anys després de la mort de Cendrós, quan l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va organitzar una petita exposició amb 23 pintures de la col·lecció ubicades a la casa familiar de la vila. Se’n va fer un fulletó de dotze pàgines, que reprodueix setze de les peces exposades. La segona va ser el febrer del 1989, quan la Fundació Enciclopèdia Catalana, a qui havia cedit el patrimoni editorial d’Aymà i de Proa, va celebrar una mostra d’art a la seva seu amb peces de la col·lecció, que es va titular «24 pintors, 4 escultors. Exposició en recordança de J. B. Cendrós». Ens n’ha quedat un fulletó de dotze pàgines que conté: una breu justificació sobre la figura del col·leccionista; la llista de les 25 nadales fetes per ell, que es presentaven en una vitrina; la relació completa de les peces triades per a la mostra (en total, 25, perquè hi ha dues escultures de Fenosa). Aquest fulletó té l’interès afegit d’oferir-nos la reproducció en color d’onze obres: nou pintures (Clavé, Tàpies, Marian Pidelaserra, Mercadé, Nonell, Rusiñol, Mir, Casas i Sunyer) i dues escultures (Fenosa i Subirachs). La resta de noms representats són un resum excel·lent de la pintura catalana del segle xx i de l’esperit de la col·lecció: els pintors Amat, Andreu, Anglada Camarasa, Benet, Elias, Galí, Grau Sala, Manolo (oli), Meifrèn, Mompou, Iu Pascual, Pruna, Olga Sacharoff, Sisquella, Ysern, i els escultors Granyer i Manolo. Aquest document, fidel testimoni de la mostra, ens permet també adonar-nos que algunes de les peces aleshores exposades no apareixen a l’inventari del 2005, cosa que segurament significa que devien sortir de la col·lecció entre aquestes dues dates.
La col·lecció de Cendrós, centrada en la pintura i l’escultura catalanes de finals del segle xix i dels primers vuitanta anys del segle xx, és segurament una de les millors feta durant la postguerra en l’àmbit privat. Renuncia a l’art d’alta època, especialitat en què va destacar Frederic Marès, i se situa dins del conjunt de les que tenen com a objecte aplegar obres dels artistes actius en aquest període històric i, fins i tot, l’art dels seus contemporanis. Òbviament, és un recull que no es pot comparar amb els fets per col·leccionistes de les generacions anteriors, que van tenir la mateixa orientació de gust, però que, per simple cronologia, ja havien començat a adquirir obres d’art abans de la guerra, un moment en què la proximitat amb els artistes modernistes i noucentistes permetia més i millors oportunitats de compra. Aquest és el cas de Josep Sala (1875-1980), la col·lecció del qual es troba al Museu de Montserrat; Lluís Plandiura (1882-1956), al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC); Santiago Julià Bernet (1886-1956); Joan Valentí i Gallard (1886-1958); Jaume Espona (1888-1958), al MNAC; Josep Barbey i Prats (1894-1945); Eusebi Isern i Dalmau (1896-1981); Joan Uriach i Tey (1900-1986), o Fernando Rivière de Caralt (1904-1992). Cendrós, nascut el 1916, va començar el seu recull a partir dels anys cinquanta i, per generació, era proper a col·leccionistes com: l’arquitecte Xavier Busquets (1917-1990), que aplegà una col·lecció molt més curta, però amb peces internacionals rellevants, que va llegar al Museu de Montserrat; el notari Antoni Deu (1918-2001), creador del museu amb el seu nom al Vendrell; Gustau Camps Fornés (1919-2005); l’empresari Francisco Godia (1921-1990); el pintor Joan Abelló (1922-2008), creador del Museu Abelló de Mollet del Vallès, i el galerista Salvador Riera (1927-1994), la col·lecció del qual, que abastava més de mil peces, va ser adquirida per la Generalitat de Catalunya el 1993.
Dins d’aquest grup generacional, la col·lecció de Cendrós destaca per la seva voluntat de ser una síntesi al més completa possible de l’art català del període que es vol il·lustrar. Segurament, el seu creador tenia determinades preferències o afinitats amb uns artistes concrets, amb alguns dels quals podia tenir vincles personals d’amistat, però és evident que no es desvia de la seva voluntat de fer una síntesi global i, per això, no trobem cap cas de sobrerepresentació d’un creador en nombre d’obres dins la col·lecció. Aquesta vol explicar una història de l’art català modern al més completa possible dins el marc físic disponible (en aquest cas, el de les dues residències familiars: Barcelona i Sant Feliu de Guíxols).
A la col·lecció trobem alguns grans mestres de la pintura del segle xix (n’indiquem l’any de naixement entre parèntesis): Josep Serra Porson (1824), Ramon Martí Alsina (1826), Modest Urgell (1839), Francesc Torrescassana (1845), Josep Cusachs (1851), Arcadi Mas i Fondevila (1852), Francesc Gimeno (1858), Gaspar Miró (1859), Dionís Baixeras (1862) i Joan Brull (1863). De la generació del Modernisme hi ha Enric Clarasó (1857), Eliseu Meifrèn (1859), Santiago Rusiñol (1861), Segundo Matilla (1862), Laureà Barrau (1863), Lluís Graner (1863), Josep Llimona (1863), Enric Galwey (1864), Sebastià Junyent Sans (1865) i Ramon Casas (1866), juntament amb altres artistes més o menys postmodernistes, com Ramon Pichot (1871), Hermen Anglada Camarasa (1871), Nicolau Raurich (1871), Isidre Nonell (1872), Adrià Gual (1872), Joaquim Mir (1873), Ricardo Urgell (1873), Pere Ysern i Alié (1875), Ricard Canals (1876), Xavier Gosé (1876) i Marian Pidelaserra (1877). Cendrós no va apreciar la pintura de tradició acadèmica de tipus costumista i anecdòtica; per això, no va adquirir res dels germans Josep (1841) i Francesc Masriera (1842), d’Antoni Casanova Estorach (1847), de Romà Ribera (1849), de Francesc Miralles (1848), d’Antoni Fabrés (1854) ni d’Enric Serra Auqué (1859). Tampoc no es va interessar pels mestres de tradició més simbolista, com Josep Maria Tamburini (1856), Alexandre de Riquer (1856) o Joan Llimona (1860).
És possible que Cendrós valorés de manera singular la tradició noucentista, d’aquí la presència de la majoria dels seus representants i dels seus continuadors fins a la Guerra Civil i la postguerra: Manolo Hugué (1872), Xavier Nogués (1873), Joaquín Torres-García (1874), Joaquim Sunyer (1874), Feliu Elias (1878), Josep Clarà (1878), Joan Colom (1879), Pere Torné Esquius (1879), Francesc Galí (1880), Pau Gargallo (1881), Olga Scharoff (1881), Enric Casanovas (1882), Francesc Labarta (1883), Ismael Smith (1886), Mariano Andreu (1888), Josep Mompou (1888), Domènec Carles (1888), Jaume Mercadé (1889), Rafael Benet (1889), Josep Gausachs (1889), Manuel Humbert (1890), Marià Llavanera (1890), Enric C. Ricart (1893), Francesc Domingo (1893), Josep de Togores (1893), Pere Créixams (1893), Emili Bosch Roger (1894), Antoni Vila Arrufat (1894), Francesc Camps Ribera (1895), Pere Daura (1896), Josep Viladomat (1899), Josep Granyer (1899), Joan Rebull (1899), Apel·les Fenosa (1899), Joan Serra (1899), Alfred Sisquella (1900), Miquel Villà (1901), Ramon Calsina (1901), Joan Junyer (1904), Pere Pruna (1904), Josep Cañas (1905) i Emili Grau Sala (1911).
Encara que el motiu central de la col·lecció era la figuració amb el paisatge rural i urbà, el bodegó, les floreres, el retrat i la figura en general, Cendrós es va interessar per tenir representades les primeres espases de l’avantguardisme amb obres de Joan Miró, Juli González, Salvador Dalí i Juan Gris. Dins les segones avantguardes va apreciar el treball, entre d’altres, d’Antoni Tàpies, d’Antoni Clavé i de Josep M. Subirachs. La majoria d’autors són catalans, però també hi ha alguns autors estrangers, adquirits segurament en els seus viatges professionals. Els noms que hem pogut identificar a l’inventari són els pintors Antonietta Brandeis (1848-1926), Paul Sérusier (1864-1927), André Dunoyer de Segonzac (1884-1974), Roger Marcel Limouse (1894-1989) i Bernard Buffet (1928-1999), així com l’escultor Jean Carton (1912-1988).
És molt evident que la decoració de Ganduxer tenia més clarament aquesta voluntat de síntesi de l’art català modern i era on s’aplegaven les peces més rellevants i de més preu. La decoració de Sant Feliu, tot i que també aplegava obres valuoses, tenia un sentit de major obertura cap als artistes contemporanis al col·leccionista, com ja hem indicat més amunt. Sovint, les col·leccions són un reflex —quasi un relat autobiogràfic— dels seus creadors. Per a Cendrós, viure rodejat d’aquest gran conjunt d’obres d’art era, de segur, una gran satisfacció, una expressió del seu triomf empresarial i personal, que mostrava amb orgull als seus familiars, amics i convidats. També era, però, un exercici de reivindicació de la pròpia tradició artística; per això, els seus domicilis volien ser com un museu on contemplar i mostrar l’empremta creadora d’un poble en un període històric convuls, però alhora positiu. La col·lecció d’art era un instrument més del seu esperit lluitador i, alhora, compromès amb el país.
