SANT MIQUEL DE MARTRES / Sant Miquel de Martres - Caldes de Montbui (Vallès Oriental)

Descripció: Una sèrie d’intervencions al voltant de l’ermita de Sant Miquel de Martres van proporcionar una sèrie d’estructures, entre elles un forn. No tenim cap descripció de les seves característiques ni forma, però si tenim els materials d’un abocador proper. Segurament tot el conjunt és la pars rustica d’una vil•la romana dels segles I-II dC
Producció: Àmfores (Pascual 1 i Dressel 2-4). Segells: CMC/ANT, LLQ, P, PATIC, SLL

 

Revilla, V.Revilla, V.

Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis dins , ,

Barcelona: L'Estaquirot, 1995.

- -

PASCUAL 1

Es tracta d’una àmfora vinària de la tarraconense caracteritzada per un cos ovoide amb un carenat en la part superior, nanses ambacanalat central, coll llarg acabat en un llavi amb forma de collar vertical. Si bé recorda a la Dressel 1B – segurament el seu predecessor formal - les característiques del llavii les nanses, així com la seva pasta ceràmica la identifiquen com una producció de la província Citerior. Darrerament s’han definit al menys dos subtipus de Pascual 1, als quals s’ha donat el nom de A i B (López-Mullor y Martin, 2008). Segons aquesta proposta tipològica, la subvariant Pascual 1A tindria majors dimensions fins a 1,16-1,06 metres de longitud amb una vora completament vertical o fins i tot obert (6-10 cm), així com un pivot llarg. No sembla que tingui cap relació cronològica, i potser tan sòls és una subvariant pròpia d’uns tallers del Maresme (Ca L’Arnau i El Roser)(López-Mullor y Martin, 2008, 57). La segona subvariant, Pascual 1B, és una mica més petita en longitud (94 a 1,04 metres), un llavi vertical igual de llarg, coll una mica més curt, així com el seu pivot. Es la variant que es troba a més terrisseries, fins i tot al taller de El Roser (Calella). Aquest canvi formal no està vinculat a cap cronologia específica. Una Pascual 1 acostuma a pesar uns 7-9 Kgs buida i té una capacitat entre 20-25 litres.

PASCUAL 1

Es tracta d’una àmfora vinària de la tarraconense caracteritzada per un cos ovoide amb un carenat en la part superior, nanses ambacanalat central, coll llarg acabat en un llavi amb forma de collar vertical. Si bé recorda a la Dressel 1B – segurament el seu predecessor formal - les característiques del llavii les nanses, així com la seva pasta ceràmica la identifiquen com una producció de la província Citerior. Darrerament s’han definit al menys dos subtipus de Pascual 1, als quals s’ha donat el nom de A i B (López-Mullor y Martin, 2008). Segons aquesta proposta tipològica, la subvariant Pascual 1A tindria majors dimensions fins a 1,16-1,06 metres de longitud amb una vora completament vertical o fins i tot obert (6-10 cm), així com un pivot llarg. No sembla que tingui cap relació cronològica, i potser tan sòls és una subvariant pròpia d’uns tallers del Maresme (Ca L’Arnau i El Roser)(López-Mullor y Martin, 2008, 57). La segona subvariant, Pascual 1B, és una mica més petita en longitud (94 a 1,04 metres), un llavi vertical igual de llarg, coll una mica més curt, així com el seu pivot. Es la variant que es troba a més terrisseries, fins i tot al taller de El Roser (Calella). Aquest canvi formal no està vinculat a cap cronologia específica. Una Pascual 1 acostuma a pesar uns 7-9 Kgs buida i té una capacitat entre 20-25 litres.

DRESSEL 2-4

És un envàs amb un cos cilíndric i dues nanses llargues bífides que connecten l’espatlla de l’àmfora amb el seu llarg coll (Miró, 1988). Tenen un petit llavi de secció circular, amb una àmplia variabilitat geogràfica i temporal. Es parla d’una evolució de les àmfores Dressel 2-4 tardanes amb un llavi gruixut i triangular en contextos del segle II i III dc (Járrega i Otiña, 2008). Es troben marcats ocasionalment sobretot en el seu pivot sòlid (Pascual, 1991). López Mullor i Martin (2008) intenten discriminar dins d’aquesta tipologia els subtipus (Dressel 2 i Dressel 3) si bé els criteris no acaben de ser del tot clars

DRESSEL 2-4

És un envàs amb un cos cilíndric i dues nanses llargues bífides que connecten l’espatlla de l’àmfora amb el seu llarg coll (Miró, 1988). Tenen un petit llavi de secció circular, amb una àmplia variabilitat geogràfica i temporal. Es parla d’una evolució de les àmfores Dressel 2-4 tardanes amb un llavi gruixut i triangular en contextos del segle II i III dc (Járrega i Otiña, 2008). Es troben marcats ocasionalment sobretot en el seu pivot sòlid (Pascual, 1991). López Mullor i Martin (2008) intenten discriminar dins d’aquesta tipologia els subtipus (Dressel 2 i Dressel 3) si bé els criteris no acaben de ser del tot clars