Amadeu Hurtado i Miró

4/6/2024

Vilanova i la Geltrú (Garraf) 28/1/1875  - Barcelona (Barcelonès) 11/2/1950

El retrat que li feu Ramon Casas el 1909 (figura 1), un dibuix al carbonet amb tocs de pastel sobre paper conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), dona fe de la relació que l’advocat, periodista i polític vilanoví Amadeu Hurtado i Miró va mantenir amb alguns dels artistes més destacats del seu temps. En realitat, aquest no fou l’únic dels retrats que Casas li va fer: es té constància d’un altre que havia figurat al seu despatx del passeig de Gràcia de Barcelona i que apareix entre les obres fotografiades pel franquista Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN) al dipòsit d’obres i objectes que tenia a l’edifici de la Caja de Pensiones al peu de Montjuïc (figura 2).

L’estudi de la seva personalitat compta amb una bibliografia abundant i ultrapassa els objectius d’aquesta veu de diccionari; ara bé, es poden destacar alguns apunts biogràfics essencials d’Amadeu Hurtado, com ara la militància política en el republicanisme o el fet que fos membre de Solidaritat Catalana, organització per la qual obtingué l’acta de diputat per Terrassa el 1907. Retirat de la política el 1910 arran de la dissolució de la coalició catalanista de partits, Hurtado es dedicà intensament a l’exercici de l’advocacia —arribà a ser degà del Col·legi d’Advocats el 1922— i al periodisme. En aquest sentit, havia participat en l’organització de capçaleres com La Publicidad, El Liberal o El Heraldo de Madrid i, l’any 1929, havia estat el fundador del setmanari Mirador. Reprengué la seva activitat política el 1930 com a membre de la comissió que va redactar l’apèndix del dret català dins del Codi civil espanyol i el 1931 fou designat assessor adjunt del govern provisional de Francesc Macià (figura 3). Aquell mateix any fou elegit diputat a Corts per Barcelona sota les sigles d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), una militància que substituí el 1933 per la d’Acció Catalana Republicana, partit que aglutinava personalitats liberals i de classe mitjana. Participà activament en l’elaboració de l’Estatut d’autonomia del 1932 i, des de l’àmbit jurídic, en la defensa de l’alcalde i dels regidors de Barcelona implicats en els Fets del 6 d’Octubre de 1934. La seva intensa implicació política i la militància catalanista el van dur a París a finals del 1936 per fer gestions per localitzar el seu gendre Ferran Cuito, que havia estat arrestat a Alemanya per la Gestapo, acusat de proveir d’armament per a la República. Acabada la Guerra Civil, Amadeu Hurtado va restar a l’exili, des d’on va rebre la sentència condemnatòria del Tribunal de Responsabilitats Polítiques, que l’havia jutjat in absentia. Hurtado va tornar a Barcelona, ja malalt, a finals del 1949 i va morir l’11 de febrer de 1950. Un pacte de la seva vídua amb el règim franquista va possibilitar, després d’abonar cent mil pessetes, el desbloqueig dels seus comptes corrents.

Com la majoria de les persones de la seva mateixa condició social, Hurtado va aplegar un conjunt d’obres que, sense assolir la definició més usual del perfil de col·leccionista, dibuixaven la seva condició de persona sensible a l’art i la pràctica artística. Bona prova d’això és que va cultivar una relació amb els cercles artístics de la Barcelona del seu temps, testimoniada, fins ara, gràcies a la tesi doctoral que Joan Safont ha dedicat al polític. Safont documenta la seva presència habitual a Els Quatre Gats i el fet que un bon nombre d’artistes van fer campanya per ell quan el 1907 es va presentar per Solidaritat Catalana; a més, era amic íntim de Miquel Utrillo i advocat de Ramon Casas. L’exposició dedicada al pintor i crític Feliu Elias, titulada «Feliu Elias. La realitat com a obsessió», que es va poder veure al MNAC del novembre del 2022 a l’abril del 2023, ha desvelat l’existència d’un notable doble retrat del 1918 fet pel pintor dels fills d’Amadeu, Odó i Víctor (figura 4).

Les investigacions al voltant dels moviments d’obres d’art i dels decomisos de béns de particulars en el context de la Guerra Civil espanyola han permès conèixer amb una mica més de detall algunes de les obres que havien estat propietat de l’advocat i, de retruc, les vicissituds que visqueren alguns membres de la seva família per poder-les recuperar. A diferència de la major part de les col·leccions de particulars, que havien estat o bé entregades voluntàriament a la Generalitat per ser inventariades o bé decomissades per assegurar-ne la salvaguarda, els béns d’Hurtado devien ser decomissats pels agents franquistes del SDPAN. La documentació del servei franquista conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) revela l’existència de tres inventaris del seu pis de passeig de Gràcia, un de manual fet in situ i dos de mecanoscrits que porten per títol Original del inventario de los fondos sacados del domicilio de Amadeo Hurtado. (2) Fondos artísticos. Mº Pedralbes i Relación de los fondos artísticos y bibliográficos recogidos por el servicio militar de recuperación artística en el que fue domicilio del abogado don Amadeo Hurtado Paseo de Gracia nº 49 (figures 5a i 5b), aquest darrer datat el 22 de maig de 1939. El Servicio de Recuperación Artístico havia estat creat pel bàndol sollevat el gener del 1937 per fer-se càrrec de recuperar i protegir les obres d’art del front de guerra, una tasca que quedà integrada el 1938 amb la creació del Servicio de Defensa, que gestionà les devolucions a particulars a partir del maig del 1939.

L’entrada del Servicio de Recuperación al pis del passeig de Gràcia on Amadeu Hurtado tenia el despatx professional devia ser motivada per la seva rellevància política, segurament amb intenció d’arreplegar el que hi quedava, que ja no era gaire cosa perquè la germana d’Hurtado havia aconseguit retirar la majoria dels béns que hi havia abans de l’acabament de la Guerra. Segons l’inventari del Servicio de Recuperación, que en bona part es pot corroborar gràcies a les fotografies realitzades pel SDPAN —dipositades a l’ACA—, hi havia objectes de plata, un bust d’Enric Clarasó, un quadre de Marià Pidelaserra —les investigacions de Maria Palau han permès retrobar-lo en mans del seu net Amadeu Cuito—, un dibuix de Lluís Bagaria, dos gravats de Xavier Nogués, un paisatge de Santiago Rusiñol, un dibuix de Tomàs Icart, un dibuix d’una ballarina atribuït a Edgar Degas, un retrat a l’oli de Ramon Casas, un paisatge de Ramon Martí Alsina, un quadre de Jaume Mercadé —l’arxiu fotogràfic Francesc Serra de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) en mostra un altre de la seva propietat (figura 6)—, un altre dibuix de Ramon Casas i un retrat del seu fill Odó Hurtado de mig cos fet per Francesc Domingo, entre altres obres i objectes menors (figura 7). Gràcies a un document fins ara inèdit del 29 de gener de 1943, se sap que Dolors Hurtado, germana d’Amadeu, va adreçar-se al SDPAN en companyia del seu avalador i testimoni de fe, Martín Palazuelos, per recuperar els béns espoliats del despatx del seu germà. La petició va ser atesa l’1 de febrer no pas sense abans haver hagut de desemborsar 366 pessetes en concepte de tutela de béns, una taxa imposada des del 1940 per gravar el temps de dipòsit de les obres pendents de reclamació i les corresponents fotografies (apèndix documental 1).

Tot i que els Hurtado van poder recuperar una part de les seves possessions, en l’acta de retorn no hi figuren ni l’obra de Rusiñol, ni la de Martí Alsina ni la de Clarasó que sí que constaven en els tres documents esmentats abans. Als anys vuitanta del segle xx, els descendents d’Hurtado van ser alertats que algunes obres del seu avi eren a les golfes de la Universitat de Barcelona (i les van poder recuperar). Maria Palau també es va fer ressò d’una carta de l’abril del 1943 de Dolors (Lola) Hurtado al seu nebot Odó, en què comentava que havia recuperat el títol d’advocat del seu nebot, el seu retrat realitzat per Domingo, el quadre de Mercadé i un altre quadre de Casas no inventariat abans que portava per títol Júlia. Amb anterioritat a la requisa, els Hurtado havien pogut salvar un Nonell, que es troba en mans d’un dels descendents. Val la pensa subratllar, encara, que Víctor Hurtado, fill d’Odó Hurtado, continua buscant el gruix de l’arxiu personal del seu pare entre els anomenats papers de Salamanca.

Bibliografia

Miralpeix Vilamala, Francesc. «Els processos de salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil des de les metodologies de la història de l’art. Tres casos singulars (Mataró, Manresa i Granollers)». A: Nadal, Joaquim; Capdevila, Mireia (ed.). El patrimoni artístic català durant la Guerra Civil Espanyola: Itineràncies, destruccions, salvaments. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Memorial Democràtic, 2022, p. 249-272.

Miralpeix Vilamala, Francesc. «Incautacions, reclamacions i recuperacions. Els registres de l’SDPAN com a font per a l’estudi del col·leccionisme burgès de la primera meitat del segle xx a Catalunya». A: Bassegoda i Hugas, Bonaventura; Domènech Vives, Ignasi (coord.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus 2022. Bellaterra: Universitat Autònoma de Catalunya; Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2023, p. 171-203.

Palau, Maria. «Cas Amadeu Hurtado: l’art confiscat per Franco». Punt Avui [en línia] (22 octubre 2022). [Consulta: 10 març 2024]

Palau, Maria. «Misteris del cas Hurtado». Punt Avui [en línia] (20 novembre 2022). [Consulta: 10 març 2024]

Puig Rovira, Francesc X. «Amadeu Hurtado, jurista (Vilanova, 1875-Barcelona, 1950)». Miscel·lània Penedesenca [Vilafranca del Penedès], núm. 18 (1994), p. 451-501.

Safont, Joan. L’eminència grisa: Biografia, singularitat i influència d’Amadeu Hurtado i Miró (1875-1936). Girona: Universitat de Girona, 2022. [Tesi doctoral inèdita dirigida per Xavier Pla]

Francesc Miralpeix Vilamala