La Col·lecció Casacuberta Marsans comprèn al voltant de tres-centes obres d’art hispànic que daten des del segle xii fins al segle xx. En aquest conjunt destaquen dos eixos ben definits: un recull d’obres medievals de la Corona d’Aragó i la pintura que, en el tombant del segle xx, configurà la modernitat artística. No obstant això, la col·lecció també inclou obres barroques i modernes, objectes litúrgics i una selecció de marcs dels segles xvi i xvii.
L’ànima de la col·lecció és Fernando Casacuberta Villamil, nascut a Barcelona l’any 1957, un advocat i emprenedor, fill d’una família de tradició tèxtil, que comparteix aquesta passió amb la seva dona, Rosario Marsans. D’ençà de la seva joventut, Fernando Casacuberta ha dedicat a l’art moltes hores de contemplació i lectura. Els seus primers contactes amb aquest món es van produir a través d’un familiar a qui acompanyava a veure les exposicions en què adquiria obres, a la Sala Parés i als comerciants que exhibien l’art català de principis de segle xx. Així doncs, aquesta primera aproximació el va situar directament en un escenari de col·leccionisme de pintura catalana. Tot i que en aquest període de joventut encara no es podia permetre adquirir obres d’art, va convèncer el seu pare perquè comprés l’obra Bailarinas andaluzas, d’Ignacio Zuloaga.
Professionalment, va començar a treballar en el sector tèxtil en l’empresa familiar, que després va deixar per emprendre una nova orientació centrada en la rehabilitació d’edificis històrics en centres urbans, amb Barcelona com a centre neuràlgic de la seva activitat. Així, al seu interès per les arts visuals s’afegia una nova inclinació per l’arquitectura i els edificis patrimonials i històrics.
Fou en aquest moment de maduresa professional quan la possibilitat de destinar-hi recursos va afavorir l’adquisició d’obres d’art amb la voluntat d’iniciar una col·lecció. De bon començament es va centrar en la pintura de finals del segle xix i principis del xx, sobretot d’autors catalans i bascs, amb obres com Paisatge de l’Estartit, de Josep de Togores; Doña Engracieta, de Joaquim Sunyer; Primavera i tardor, de Francesc Gimeno; Naturaleza muerta con escultura de Durrio, de Juan de Echevarría, i Esperanza, d’Ignacio Zuloaga. Excepcionalment, aquestes primeres adquisicions apleguen també obres d’altres autors, com ara Procesión en Toledo, de José Gutiérrez Solana.
Progressivament, Fernando Casacuberta va ampliar aquest repertori d’autors incorporant-hi altres noms, entre els quals hi ha Isidre Nonell (Gitana, 1901, i Melancolía, 1903), Joaquim Mir (Les velles de l’Aleixar, 1913, i El xerroteig. L’Aleixar, 1915), Darío de Rogoyos (Procesión de Capuchinos en Fuenterrabía, 1908) o Salvador Dalí (Retrat d’Anna Maria, 1924). Alhora, reforçà la presència d’autors dels quals ja tenia obres, com Ignacio Zuloaga (La del abanico, 1905) i José Gutiérrez Solana (Procesión con dos pasos, 1933, i El cartel del crimen, 1920). Al llarg dels primers deu anys, aquest conjunt va augmentar en quantitat, però també en qualitat, de manera que va configurar una col·lecció coherent formada per obres amb una forta càrrega social, amb preferència per les que expressen l’obscurantisme i la misèria de l’Espanya de l’època.
Va ser en una segona fase quan la col·lecció va començar a incorporar obres medievals, especialment de la Corona d’Aragó, del Renaixement i del Barroc. Sempre amb un criteri d’adquisició basat en la qualitat de la factura i el bon estat de conservació, les primeres incorporacions en aquest sentit van ser un Ecce Homo de Luis de Morales i un calvari de Joan Reixach. Progressivament, s’hi sumaren obres significatives, com ara Sant Llorenç i sant Vicens, de Martí Bernat i Bartolomé Bermejo (1479-1484); el Retaule de santa Llúcia, de Joan Mates (c. 1418); La presentación en el templo, de Jorge Inglés (c. 1475), o el Retablo de la Lamentación, del Mestre de la Llegenda de Santa Llúcia (1480-1485). Així mateix, va adquirir talles i peces sumptuàries com Sant Joan d’Alejo de Vahía (c. 1500), un calze atribuït a Bartomeu Coscollà (1370-1390) i una Majestat catalana del segle xii (una talla en un estat de conservació excepcional, de la mateixa manera que la seva creu, també policromada per les dues cares).
Tot i que la col·lecció ha anat ampliant la seva mirada, mai no ha deixat de reforçar les línies prèviament establertes i s’hi han incorporat obres de Josep de Togores (Le Tonkinois, 1920), Joan Reixach (Tríptic de la Verge i el Nen amb sants), Santiago Rusiñol (Jardí d’hivern, 1891), José Gutiérrez Solana (El diestro montañés Isidoro Carmona, c. 1915), Hermen Anglada Camarasa (La llotja i Fleurs du mal, 1902-1903), Isidre Nonell (Bust de gitano, 1901) i Ramon Casas (Retrat d’Elisa Casas, vídua de Codina, 1903). També s’han adquirit ombres com ara un relleu de marbre amb escenes de la vida de santa Caterina d’Alexandria encarregat per Alfons X el Savi o la Taula dels sants Joans, presumptament provinent del monestir de Santes Creus. Aquesta taula és una de les moltes obres adquirides a l’estranger que ara integren la col·lecció i que il·lustren la seva activitat de recuperació de patrimoni exiliat.
L’interès per la presentació de les pintures amb un emmarcament adient és una característica de la col·lecció que va fer que Fernando Casacuberta s’endinsés en el món dels marcs antics i iniciés una col·lecció específica de marcs dels segles xvi al xvii.
Ara per ara, aquest repertori d’art hispànic creix qualitativament segons els criteris d’adquisició esmentats, però també considerant l’articulació de les obres en el conjunt de la col·lecció per tal de mantenir la seva idiosincràsia i un discurs coherent.
De bon principi, la Col·lecció Casacuberta Marsans ha procurat cedir en préstec les obres que han estat requerides per a exposicions temporals, una línia de col·laboració amb institucions que es va incrementant proporcionalment a mesura que creix la col·lecció. En aquest sentit, en els anys 2023 i 2024, cal esmentar els préstecs per a les exposicions següents: «Arte y transformaciones sociales en España (1885-1910)», al Museu Nacional del Prado el 2024 (préstec de Procesión en Toledo, de José Gutiérrez Solana; Gitana, d’Isidre Nonell, i Examen de consciència, de Ramon Casas); «Esperpento. Arte popular y revolución estética», al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia el 2024 (préstec d’El cartel del crimen, de José Gutiérrez Solana); «España blanca y negra: Visions from Fortuny to Picasso», al Museu d’Art de Kadriorg de Tallinn (Estònia) i al Museu d’Art de Riga (Letònia) el 2024 (préstec de Capuchinos de Fuenterrabía, de Darío de Regoyos, i Procesión en Cuenca, de José Gutiérrez Solana); «El espejo perdido. Judíos y conversos en la España medieval», al Museu Nacional del Prado el 2023 (préstec de Disputa de sant Joan Baptista, de Bernat Martorell, i El profeta Daniel, del cercle de Jaume Cascalls); «Daniel Henry Kahnweiler» al Museu Picasso de Barcelona el 2023 (préstec de Bous i carro, de Manolo Hugué, i Tonkinois i Jugadores de billar, de Josep de Togores), i «El Marqués de Santillana. Imágenes y letras», al Museu Nacional del Prado el 2023 (préstec de Presentación en el templo, de Jorge Inglés). En aquesta mateixa línia de col·laboració amb institucions, entre el 2018 i el 2024 es va dipositar el Tríptic de la Lamentació, del Mestre de la Llegenda de Santa Llúcia al Museu Groeninge de Bruges (Bèlgica).
El juliol del 2024, la col·lecció va presentar la mostra «La figura emmarcada. Obres de la Col·lecció Casacuberta Marsans», produïda pels Museus de Sitges dins de la línia d’exposicions dedicades al col·leccionisme. La mostra contenia un conjunt d’obres figuratives que establien un diàleg rellevant amb el marc que les circumscriu, però també una selecció de marcs dels segles xvi i xvii presentats com a objectes de col·lecció. Va ser comissariada per Nadia Hernández Henche, assessora de la Col·lecció Casacuberta Marsans, i per Ignasi Domènech, cap de col·leccions dels Museus de Sitges, i hi va participar Horacio Pérez-Hita, expert en marcs antics. El catàleg de la mostra recull les seves aportacions respectives: la investigació de les obres medievals exposades a partir de la seva maçoneria, el paral·lelisme amb la col·lecció de marcs de Santiago Rusiñol i la contextualització dels marcs exposats.
El novembre del 2024, la col·lecció va inaugurar la seva seu a l’Hospital de Sant Saver, al carrer de la Palla, de Barcelona, amb un espai expositiu on es presenta de manera permanent una selecció d’obres. La decisió d’establir la col·lecció en un espai històric aplega, així doncs, els interessos de Fernando Casacuberta: d’una banda, la pintura i escultura i, de l’altra, l’arquitectura hispànica.
L’Hospital de Sant Sever, que data del segle xv, és un dels edificis històrics catalogats de propietat familiar i es va adquirir després que fes fallida un projecte que volia fer-hi un hotel de luxe. Es tracta d’un hospital de clergues fundat per mossèn Jaume Aldomar, prevere i beneficiat de la catedral de Barcelona, el 8 d’agost de 1412 sota l’advocació de sant Sever. Situat al carrer de la Palla, era una institució de gestió autònoma l’objectiu de la qual era atendre els clergues malalts i sense recursos de la ciutat de Barcelona. L’hospital va continuar com a entitat privada, exercint les seves funcions de beneficència fins al 1913, quan la manca de recursos va determinar la seva adscripció a la jurisdicció del Bisbat, que poc després el va traslladar a una altra ubicació. L’edifici del carrer de la Palla es va adaptar a usos residencials i també comercials fins als anys cinquanta, quan l’església es va desprendre d’aquesta propietat, que va tornar a mans privades.
La façana d’aquest edifici és el resultat de diverses reformes, entre les quals hi ha la reestructuració dels accessos per tal d’incorporar una nova funció residencial, tot i que la seva part més autèntica constitueix un dels pocs exemples d’arquitectura renaixentista a la ciutat de Barcelona. Correspon a la primera meitat del segle xvi, quan es van ampliar les instal·lacions per satisfer les necessitats sanitàries i espirituals dels malalts que acollia l’hospital. Aleshores, es va decidir construir-hi una església d’una sola nau rectangular i capçalera plana. Més endavant, l’espai de culte es va completar amb una capella dedicada a la Verge i una sagristia de planta quadrada i volta de creueria, que va quedar integrada al claustre de l’hospital. A la capçalera plana de l’església es va emplaçar el retaule de Sant Sever, fet el 1541 pels pintors portuguesos Pere Nunyes i Enrique Fernandes, un gran moble que es conserva parcialment al Museu Diocesà de Barcelona. El gran portal que dona accés a l’església evidencia la data d’aquesta reforma registrada a la façana juntament amb la inscripció «Hospitale sacerdotum sancti Severi». Es va ornamentar amb una fornícula amb forma de serliana, que, fins al 1937, va allotjar una escultura de sant Sever (localització desconeguda) i dos clergues agenollats (formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya), totes tres realitzades en alabastre per Pere Oller. Un altre element característic de l’edifici és l’androna, el passadís interior que transita entre el portal principal i l’església.
El 2021 es va iniciar la rehabilitació de les dependències eclesiàstiques de l’hospital amb l’objectiu d’allotjar-hi la col·lecció d’art Casacuberta Marsans. Aquests espais se situen en tres nivells: la planta baixa, on hi ha l’església, la sagristia, la capella de la Verge i el claustre; un nivell superior, que dona accés al cor, i la zona subterrània, que correspon a la cripta. El projecte el va executar Garcés - de Seta - Bonet Arquitectes amb el criteri de recuperar la memòria de l’immoble i d’evocar la seva naturalesa com a espai de culte i devoció, d’ara endavant dedicat a l’art. Les tres plantes estan connectades per una escala monumental, que s’alça com un gran púlpit i proposa múltiples punts de vista per a la contemplació de la col·lecció. Aquesta escala té, alhora, una presència lleugera gràcies a la transparència de la xapa perforada de ferro, el mateix material que es va utilitzar per reproduir les voltes perdudes de la nau de l’església.
La seu de la Col·lecció Casacuberta Marsans, anomenada Hospital de Sant Saver, tal com apareix escrit en català popular a la rajola de la seva façana, va obrir amb l’objectiu de configurar un punt d’accés a la cultura on es fomenti la recerca i la comunicació de pensament. Presenta de manera permanent una selecció d’obres de la col·lecció en un recorregut que confronta les obres medievals i les del segle xx amb el propòsit d’apropar l’art antic al visitant. L’Hospital de Sant Saver està obert al públic de forma concertada i ofereix una visita guiada que proporciona aquesta doble mirada, a l’edifici i a la col·lecció.
