CAN PEIXAU / Can Peixau - Badalona (Barcelonès)

Descripció: Es un jaciment conegut des del 1928 en el barri de Llefià a 1 Km de Baetulo i que documenta restes d’estructures muraries, canalitzacions i paviments de tot tipus. Amb motiu d’unes excavacions a l’any 1996 es va identificar restes d’un edifici funerari i restes d’activitat artesanal. S’han trobat gran quantitat d’àmfores i dolia, fins i tot filades amb alineacions d’àmfores que corresponen a divisions de l’espai i abocaments. També s’ha trobat un pou d’aigua (Padrós, 1998). Tot apunta a l’existència d’una terrisseria en les seves proximitats, si bé no s’han documentat els forns en una zona que ja té una alta densitat de població actualment
Producció: Dolia, àmfores. Segells: QMEVI, MPORCI, CANTESTIVS

 

Padrós, P.

“Can Peixau. Un centre productor d’àmfores al territorium de Baetulo”. dins En 2on congrés del Vi a l’Antiguitat, ,

Badalona: , 1998. 185-192

- -

Buxeda, J.; Gurt, J.Mª

“La caracterització arqueomètrica de les àmfores de Can Peixau (Badalona) i la seva aportació al coneixement de la producció de Pascual 1 al territori de Baetulo”. dins En 2on congrés del Vi a l’Antiguitat, ,

Badalona: , 1998. 193-218

- - Peixau.pdf

Revilla, V.Revilla, V.

Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis dins , ,

Barcelona: L'Estaquirot, 1995.

- -

TARRACONENSE 1

Té un cos ovoide, coll curt, nanses curtes acanalades, llavi exvasat o vertical curt amb motllura i pivot sòlid (Nolla i Solies, 1984; Comas, 1985). A mida que s’han conegut més exemplars i llocs de producció, s’han reconegut sub-tipus fins a aparèixer 3 tipus de Tarraconense (1 a 3) i subtipologies per la Tarraconense 1 (A fins E)(López Mullor i Martin, 2008, 44-55). Alçada: 75-90 cm; pes: c. 13 Kg; capacitat: c. 25 litres

TARRACONENSE 1

Té un cos ovoide, coll curt, nanses curtes acanalades, llavi exvasat o vertical curt amb motllura i pivot sòlid (Nolla i Solies, 1984; Comas, 1985). A mida que s’han conegut més exemplars i llocs de producció, s’han reconegut sub-tipus fins a aparèixer 3 tipus de Tarraconense (1 a 3) i subtipologies per la Tarraconense 1 (A fins E)(López Mullor i Martin, 2008, 44-55). Alçada: 75-90 cm; pes: c. 13 Kg; capacitat: c. 25 litres

TARRACONENSE 1

Té un cos ovoide, coll curt, nanses curtes acanalades, llavi exvasat o vertical curt amb motllura i pivot sòlid (Nolla i Solies, 1984; Comas, 1985). A mida que s’han conegut més exemplars i llocs de producció, s’han reconegut sub-tipus fins a aparèixer 3 tipus de Tarraconense (1 a 3) i subtipologies per la Tarraconense 1 (A fins E)(López Mullor i Martin, 2008, 44-55). Alçada: 75-90 cm; pes: c. 13 Kg; capacitat: c. 25 litres

PASCUAL 1

Es tracta d’una àmfora vinària de la tarraconense caracteritzada per un cos ovoide amb un carenat en la part superior, nanses ambacanalat central, coll llarg acabat en un llavi amb forma de collar vertical. Si bé recorda a la Dressel 1B – segurament el seu predecessor formal - les característiques del llavii les nanses, així com la seva pasta ceràmica la identifiquen com una producció de la província Citerior. Darrerament s’han definit al menys dos subtipus de Pascual 1, als quals s’ha donat el nom de A i B (López-Mullor y Martin, 2008). Segons aquesta proposta tipològica, la subvariant Pascual 1A tindria majors dimensions fins a 1,16-1,06 metres de longitud amb una vora completament vertical o fins i tot obert (6-10 cm), així com un pivot llarg. No sembla que tingui cap relació cronològica, i potser tan sòls és una subvariant pròpia d’uns tallers del Maresme (Ca L’Arnau i El Roser)(López-Mullor y Martin, 2008, 57). La segona subvariant, Pascual 1B, és una mica més petita en longitud (94 a 1,04 metres), un llavi vertical igual de llarg, coll una mica més curt, així com el seu pivot. Es la variant que es troba a més terrisseries, fins i tot al taller de El Roser (Calella). Aquest canvi formal no està vinculat a cap cronologia específica. Una Pascual 1 acostuma a pesar uns 7-9 Kgs buida i té una capacitat entre 20-25 litres.

PASCUAL 1

Es tracta d’una àmfora vinària de la tarraconense caracteritzada per un cos ovoide amb un carenat en la part superior, nanses ambacanalat central, coll llarg acabat en un llavi amb forma de collar vertical. Si bé recorda a la Dressel 1B – segurament el seu predecessor formal - les característiques del llavii les nanses, així com la seva pasta ceràmica la identifiquen com una producció de la província Citerior. Darrerament s’han definit al menys dos subtipus de Pascual 1, als quals s’ha donat el nom de A i B (López-Mullor y Martin, 2008). Segons aquesta proposta tipològica, la subvariant Pascual 1A tindria majors dimensions fins a 1,16-1,06 metres de longitud amb una vora completament vertical o fins i tot obert (6-10 cm), així com un pivot llarg. No sembla que tingui cap relació cronològica, i potser tan sòls és una subvariant pròpia d’uns tallers del Maresme (Ca L’Arnau i El Roser)(López-Mullor y Martin, 2008, 57). La segona subvariant, Pascual 1B, és una mica més petita en longitud (94 a 1,04 metres), un llavi vertical igual de llarg, coll una mica més curt, així com el seu pivot. Es la variant que es troba a més terrisseries, fins i tot al taller de El Roser (Calella). Aquest canvi formal no està vinculat a cap cronologia específica. Una Pascual 1 acostuma a pesar uns 7-9 Kgs buida i té una capacitat entre 20-25 litres.

DRESSEL 2-4

És un envàs amb un cos cilíndric i dues nanses llargues bífides que connecten l’espatlla de l’àmfora amb el seu llarg coll (Miró, 1988). Tenen un petit llavi de secció circular, amb una àmplia variabilitat geogràfica i temporal. Es parla d’una evolució de les àmfores Dressel 2-4 tardanes amb un llavi gruixut i triangular en contextos del segle II i III dc (Járrega i Otiña, 2008). Es troben marcats ocasionalment sobretot en el seu pivot sòlid (Pascual, 1991). López Mullor i Martin (2008) intenten discriminar dins d’aquesta tipologia els subtipus (Dressel 2 i Dressel 3) si bé els criteris no acaben de ser del tot clars

DRESSEL 2-4

És un envàs amb un cos cilíndric i dues nanses llargues bífides que connecten l’espatlla de l’àmfora amb el seu llarg coll (Miró, 1988). Tenen un petit llavi de secció circular, amb una àmplia variabilitat geogràfica i temporal. Es parla d’una evolució de les àmfores Dressel 2-4 tardanes amb un llavi gruixut i triangular en contextos del segle II i III dc (Járrega i Otiña, 2008). Es troben marcats ocasionalment sobretot en el seu pivot sòlid (Pascual, 1991). López Mullor i Martin (2008) intenten discriminar dins d’aquesta tipologia els subtipus (Dressel 2 i Dressel 3) si bé els criteris no acaben de ser del tot clars