Josep Pascó i Mensa

16/10/2023

Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) 1855  - Barcelona (Barcelonès) 20/6/1910

Josep Pascó i Mensa va néixer a Sant Feliu de Llobregat el 1855. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, coneguda popularment com la Llotja, amb l’escenògraf Josep Planella, amb qui treballà, i també freqüentà el taller de Simó Gómez. De fet, els seus inicis estan lligats a l’escenografia. Les poques dades biogràfiques que en coneixem procedeixen de l’Anuari del Foment de les Arts Decoratives del 1922, que dedicà unes pàgines d’homenatge a «El professor En Josep Pascó y Mensa», dotze anys després de la seva mort, i que J. Francesc Ràfols aprofità per al seu diccionari el 1951. Sembla que l’any 1878 va marxar a Madrid, on treballà al taller d’escenografia del Teatre Reial. Sol·licitat per pintar al Teatre Nacional de Mèxic s’hi instal·là i l’any 1881 va pintar un dels decorats de l’òpera Carmen que s’hi estrenà. Però el clima no li provava i, per qüestions de salut, va haver de tornar a Barcelona cap al 1883, on, des d’aleshores, amb grans dots de dibuixant, es dedicà especialment a la il·lustració de llibres i revistes, al dibuix industrial i a la decoració d’interiors, especialitats que va compaginar amb la seva remarcable tasca docent.

Professor de l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts de Barcelona —nova denominació de la Llotja—, va obtenir-ne la Càtedra de Dibuix i Composició Decorativa. Des d’allà va desenvolupar una metodologia molt avançada des de l’òptica pedagògica, lluny de la còpia tradicional, que, segons Joaquim Folch i Torres, seguia el mètode Tadd anglosaxó. Folch recordava el mestre d’aquesta manera: «Era pèl-roig i portava una barbassa esborrifada i els pocs cabells que tenia rodaven esbullats damunt de les orelles i la calba. Tenia un aire tossut i farreny que imposava; però també tenia, dessota de les celles peludes i darrera dels vidres de les ulleres vorejades d’un filet d’or, uns ulls blaus, amb una nineta plena de dolçor riallera.»

Pascó va ser un artista plural, capaç d’integrar diverses arts en un mateix projecte, un fet característic del món artístic de l’Esteticisme, l’etapa prèvia al Modernisme, del qual va ser un representant destacat. Així mateix, va ser un gran i actiu col·leccionista, estretament relacionat amb la Junta de Museus de Barcelona. Malauradament, però, el 22 de juny de 1910, quan era a l’Ateneu Barcelonès va patir un atac de feridura i va morir poc després, amb només cinquanta-cinc anys (figura 1).

Casat amb una neboda del pianista Carles Gumersind Vidiella, el fill del matrimoni, Patrici Pascó i Vidiella, va ser dibuixant industrial, il·lustrador i també professor de Llotja. A més, va ser el responsable de la venda de la col·lecció de teixits antics del seu pare, una de les més notables del seu temps, a la Junta de Museus.

La vocació col·leccionista de Pascó no s’entendria sense la sensibilitat decorativa de l’artista i la seva dedicació professional, indestriables l’una de l’altra. El seu cas és el perfil característic de l’artista vuitcentista que s’interessa per l’art antic, sobretot pel tèxtil. Per situar-lo i comprendre aquest interès, primer de tot ens referirem al dibuixant gràfic i il·lustrador, lligat a les grans editorials barcelonines: Salvatella, Henrich, Espasa, Salvat i Montaner y Simón.

Pascó va ser un dels dibuixants de la col·lecció «Biblioteca Arte y Letras», el primer director artístic de la qual fou Lluís Domènech i Montaner, tant amb disseny d’enquadernacions com amb il·lustracions. Així mateix, va ser un dels col·laboradors de la «Biblioteca Universal» de Montaner y Simón, col·lecció concebuda com a regal per als subscriptors de la revista La Ilustración Artística (1882-1916). Fou autor del disseny, entre d’altres, de les enquadernacions dels volums La última sonrisa (1891), Misterios del mar (1891), Si yo fuera rico (1896) i La atmósfera (1902; figura 2), que eren estampades als tallers Miralles, amb el qual treballà sovint. El 1891 va dissenyar la nova coberta de La Ilustración Artística, també de Montaner y Simón, revista per a la qual va fer molts dibuixos, amb el pseudònim Brisa.

Projectes d’enquadernació remarcables van ser tres àlbums de gran format editats per Miralles: A los toros (1893), Panorama Nacional, I-II (1896) i Montserrat [1896]. També van ser notables les il·lustracions de Colón. Poema histórico (1887), editat per Espasa, i una edició excepcional fou El liberalismo es pecado (1891), de F. Sardà i Salvany, un volum monumental, en vuit llengües, les orles decoratives del qual eren una obra seva del 1889. Altres enquadernacions seves foren les del Diccionario geográfico argentino (1892), de R. Espasa y Cía., i Los Pirineos (1891), de Víctor Balaguer, que es conserven al Museu del Disseny de Barcelona (Col. Roca Alemany). Com a dibuixant, fou també l’autor de la coberta de la primera novel·la modernista, Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas, per a qui el 1893 havia fet la capçalera del conte «Ànimes de l’altre món», que l’escriptor conservà en la seva col·lecció de dibuixos, adquirida per la Junta de Museus el 1911 i, posteriorment, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

D’altra banda, Pascó va ser el director artístic d’Hispania (figura 3), una revista artística editada per Miralles des del gener del 1899, conjuntament amb Francesc Miquel i Badia —un altre gran col·leccionista de teixits—, amb qui Pascó va tenir certs nexes i que, en morir sobtadament el 28 de maig d’aquell any, fou substituït per l’esmentat Raimon Casellas.

En reconeixement de la seva obra, va obtenir medalles de segona i tercera classe en exposicions dels anys 1880 i 1890 i medalles d’or el 1888 i el 1889 a les exposicions universals de Barcelona i París, respectivament, per projectes d’enquadernacions industrials. Altres especialitats que va practicar van ser la pintura de pergamins —hi va reeixir notablement—, el cartellisme i les targetes postals, com les de la Unió Catalanista (1903).

Pascó sobresortí igualment com a projectista industrial, terreny en què és conegut sobretot pels dissenys de paviments hidràulics de la Casa Escofet, capdavantera en el sector. Va ser-ne el director d’art, una figura que va començar a introduir-se aleshores en algunes empreses europees pioneres en la incorporació del disseny en la seva estratègia productora. Va realitzar un gran nombre de paviments florals, recollits en els catàlegs cromolitogràfics d’Escofet (figura 4), entre els quals en sobresurt un de gran format, dirigit per ell el 1900, que avui és un referent editorial del tema.

Altrament, Pascó va ser també un gran decorador. Entre els seus projectes de més ressò hi ha la decoració de la façana de la botiga Escofet (1890), situada al número 8 de la ronda de Sant Pere de Barcelona, que després va ser traslladada al número 20 de la ronda de la Universitat. Tancada fa uns quants anys, la façana, però, s’ha preservat fins avui. El revestiment és fet amb plafons de pedra artificial amb motius florals emmarcats per fusta, les matrius i els motlles dels quals es conserven al Museu del Disseny (Fons Escofet 1886, 2020). A més, participà en la decoració de parets i sostres del Saló del Cau Ferrat, per al qual va dissenyar un estendard.

Ara bé, els seus dos grans conjunts decoratius són la decoració de la sala del Cercle del Liceu coneguda popularment com La peixera (1901-1903) i el domicili de Ramon Casas al passeig de Gràcia (1902). A l’espai del Cercle destaquen la xemeneia de ceràmica, mosaic, bronze i fusta, amb un vitrall emplomat de colors, així com el mosaic romà del paviment i un original sostre de vidres, que simulen gira-sols. Pel que fa al pis del pintor, un dels motius més rellevants és la xemeneia espectacular en pedra i metall del menjador, a la qual se sumen els mosaics del terra, els enteixinats i la decoració de sostres i parets. Tota la seva obra —sigui gràfica, industrial o decorativa— es caracteritza pels temes florals, els insectes i el món del bosc, de to simbolista i japonitzant, típics de l’Esteticisme i del Modernisme, en què Pascó coincideix amb el caràcter decoratiu d’Apel·les Mestres i Alexandre de Riquer. I els motius florals i vegetals que hi sol aplicar remeten a les ornamentacions dels teixits antics, que, com veurem, van ser la seva passió.

Home i artista del seu temps, el seu gust es decantà cap al món tèxtil, que aleshores era molt valorat pel col·leccionisme europeu i que esdevingué un dels camps més importants del col·leccionisme a Catalunya (sense oblidar-ne d’altres com l’escultura, la pintura, el mobiliari medieval i la ceràmica).

Joaquim Folch i Torres, deixeble molt estimat de Pascó, que va estimular la seva afició per l’art antic ensenyant-li a apreciar les antiguitats —teixits, blondes, ceràmica…—, recordava que Pascó vivia en una torreta al passatge de Permanyer de Barcelona, on guardava els teixits i les randes molt ben conservats en 145 calaixeres antigues, lloc del qual, malauradament, no es coneixen imatges. Per contra, sí que se sap que era accessible als interessats, com era el cas de l’especialista Adelaida Ferré, que solia portar-hi les alumnes. El jove Folch va amidar i inventariar la col·lecció seguint els criteris de Pascó i la bibliografia que ell li indicava, la qual cercava a la Biblioteca de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, a l’Ateneu Barcelonès i a la Biblioteca Gràfica del Museu de Reproduccions del parc de la Ciutadella, fundat per Josep Lluís Pellicer.

La col·lecció més rellevant de Pascó va ser la col·lecció tèxtil. D’una banda, havia col·leccionat un gran nombre de puntes hispàniques, de gran qualitat, que el 1907 va oferir per 70.000 pessetes a la Junta de Museus, la qual, havent donat prioritat a les excavacions d’Empúries, no va poder acceptar l’oferta. Per això, finalment, el 1908, Pascó la va vendre al Museu dels Teixits de Lió, amb qui ja havia fet diversos intercanvis de teixits. D’altra banda, posseïa una gran col·lecció de teixits antics. Per fortuna, aquesta col·lecció es va poder quedar a Catalunya gràcies a la intervenció de Joaquim Folch i Torres, quan era director dels Museus d’Art de Barcelona. Una gran part de la col·lecció procedia d’esglésies i monestirs de Catalunya, Aragó i Castella, on el mateix col·leccionista havia anat a buscar les peces. També hi havia alguns exemplars que procedien d’altres col·lecciones privades barcelonines, com ara la de Miquel i Badia, sobretot dues «perses» molt importants. Justament, Pascó, a la mort de Miquel i Badia el 1899, per encàrrec de la seva vídua, va catalogar la col·lecció del difunt, que el 1900 va ser subhastada a Lió i fou adquirida pel financer i col·leccionista nord-americà John Pierpont Morgan.

Segons l’informe elaborat per Folch i Torres amb vista a la possible compra de la col·lecció tèxtil de Pascó —oferta pel seu fill a la Junta de Museus un cop mort el col·leccionista—, la col·lecció estava organitzada en funció del teixit: n’hi havia de set tipus, cadascun dels quals estava ordenat cronològicament del més antic al més modern. El primer grup eren pròpiament els teixits, que constituïen el gruix de la col·lecció. Els hereus de Pascó n’oferien 600: alguns d’egipcis, procedents d’excavacions, dels segles iii al ix (figura 5), d’altres d’orientals del segle viii i un del segle xiii, i nombrosos de medievals notables, alguns dels quals procedien de la col·lecció d’Emili Cabot. El segon grup eren els domassos, dels quals en posseïa 123, tots magnífics pel que sembla. El tercer el formaven els velluts, un conjunt excepcional de 66 peces dels segles xv i xvi, molt interessant per a l’estudi dels diversos procediments de fabricació, entre els quals destaca la indumentària litúrgica (figura 6). El quart grup eren 74 brocatells, cap d’ells extraordinari segons l’informe. El cinquè el constituïen 38 estampats dels segles xvii i xviii, entre els quals algunes indianes remarcables (figura 7). Els dos darrers, les catifes i els brodats, dels quals en tenia 48, tenien un interès escàs. En total, eren 1.100 exemplars, ja que alguns d’ells estaven formats per diversos fragments.

Segons Folch, una quarta part dels exemplars de la col·lecció eren veritablement rars, però el conjunt de la col·lecció era desigual. De totes maneres, la conveniència de comprar-la era gran, atesa la col·lecció molt notable que ja posseïa la Junta de Museus, a la qual, si s’afegia la de Pascó, es podia convertir en una de les més singulars del món. L’adquisició de la col·lecció Pascó va tenir lloc el març del 1913, després d’un llarguíssim i complex procés de negociacions iniciat el 1911 entre els hereus de Pascó i la Junta de Museus.

El 15 de setembre de 1910, Josep Pijoan ja havia escrit un article a la Pàgina Artística de La Veu de Catalunya en el qual alertava de la possible venda de la col·lecció Pascó a algun museu europeu. En el text recordava que una altra gran col·lecció, la de Miquel i Badia, ja havia estat comprada per un americà i hi afegia: «dubto que’s pugui aconseguir deturarho; però consti que si les teles d’en Pascó emigren, serà una desgracia irreparable». Alhora, demanava el suport econòmic de l’Ajuntament i del Foment del Treball, entre altres institucions. De fet, a finals del 1911 ja s’havia posat a la venda i el marxant nord-americà Jacques Seligmann n’estava al cas, però, gràcies a la intervenció de Folch i Torres entre el fill hereu, Patrici Pascó, i la Diputació de Barcelona, la proposta formal de venda va arribar a la Junta el 10 de febrer de 1912. Emili Cabot, Jeroni Martorell, Carles de Bofarull, director del museu, i el fotògraf Serra van ser els responsables d’examinar la col·lecció. Finalment, van signar el dictamen Emili Cabot, Manuel Rodríguez Codolà i Jeroni Martorell el 25 de novembre de 1912. Patrici Pascó demanava 400.000 pessetes. La Junta li’n va oferir 225.000 i Pascó ho acceptà. El pagament es va fer en diverses partides al llarg d’uns quants anys, amb aportacions de la Junta, un crèdit municipal extraordinari de l’Ajuntament i un altre de la Diputació de Barcelona, més algunes aportacions de particulars.

La col·lecció de teixits Pascó juntament amb la de Gaspar Homar, entre algunes altres de gran valor adquirides per la Junta, van constituir el fonament del Museu Tèxtil —després Museu Tèxtil i d’Indumentària— i, posteriorment, formen part del fons tèxtil del Museu del Disseny de Barcelona. Però la Col·lecció Pascó, llevat d’alguna excepció singular d’altres col·leccionistes, n’és probablement el fons tèxtil més destacat, fet del qual la Junta de Museus ja estava plenament convençuda.

El lligam entre Pascó i la Junta de Museus havia estat molt estret. Una primera vinculació amb els museus de Barcelona eren la cinquantena de dibuixos que va fer per il·lustrar el Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona (1888), d’Elies de Molins, els originals dels quals es conserven a l’Arxiu del Museu d’Història de Barcelona. Així mateix, Pascó va tenir un paper cabdal en la defensa de l’artista basc Darío de Regoyos (1857-1913), perquè la seva obra pogués formar part de les col·leccions barcelonines. Raimon Casellas i ell mateix, en nom seu i en representació d’altres artistes i escriptors, oferiren a l’Ajuntament de Barcelona l’oli de Regoyos El mes de María (Santa Gúdula), que havia rebut un premi el 1894 en la Segona Exposició General de Belles Arts. Finalment, la tela fou adquirida per subscripció entre artistes, però la Junta de Belles Arts no l’acceptà.

Ara bé, el gran lligam professional de Pascó amb la Junta va centrar-se en el seu coneixement dels teixits antics, que el convertí en un assessor essencial. Per aquest motiu, Pascó va formar part de la comissió organitzadora de l’Exposició d’Art Antic l’any 1902 i intervingué en la instal·lació de teixits, tapissos i ornaments en les parets, vitrines i armaris de la mostra. Així mateix, el 1904, arran d’una oferta de compra de la col·lecció de 170 teixits antics de l’antiquari Paul Tachard per 15.000 pessetes —avui conservats al Museu del Disseny—, Josep Pascó, juntament amb Macari Golferichs, també col·leccionista de teixits coptes, medievals i d’altres orígens, va ser designat per fer-ne l’informe i la valoració econòmica (va haver d’absentar-se i va ser substituït per Andreu Massot). Sia com sia, la recerca exhaustiva de Gemma Ylla-Català a l’Arxiu de la Junta de Museus ens permet copsar una entesa efectiva entre ell i l’entitat no sols com a expert, sinó també com a cercador i venedor de peces. A més, ha estat possible conèixer la relació de Pascó amb la Junta pel que fa a les seves altres col·leccions de pintura i escultura medievals, així com molts altres lligams que permeten entendre les ofertes i les compres i rebuigs de la Junta.

Pascó va col·leccionar pintura i escultura medieval, que en més d’una ocasió va oferir a la Junta. N’és un exemple l’antependi ofert el 3 de març de 1905, que no s’ha pogut identificar per manca de documentació. De fet, els anys de més propostes a la Junta són el 1906 i el 1907. Sens dubte, la més rellevant va ser la denominada «Adquisició Pascó del 1906», l’estudi de la qual va ser realitzat per Jordi Casanovas. Es tracta de l’oferta que Pascó va fer a la Junta el 15 de març de 1906: va presentar quinze fotografies amb 56 escultures catalanes de diversos monestirs i en demanava 14.000 pessetes. Van preparar l’informe de la proposta Puig i Cadafalch —substituït per Josep Pijoan, per absència— i Leopold Soler i Pérez. La valoració artística va ser molt positiva, per bé que el preu es considerà excessiu i, finalment, el definitiu quedà en 8.500 pessetes (figura 8).

La documentació sobre aquesta proposta i la seva negociació és excepcionalment nombrosa —proposta, fotografies, actes, informes, inventaris. Això ha facilitat la recerca sobre les peces i ha permès aclarir procedències i conèixer-ne les característiques i la ubicació actual, ja que, després de la compra, algunes peces van ser retornades al lloc de procedència i hi va haver alguns intercanvis i substitucions, com era comú en aquells anys. La mateixa Junta va destinar algunes peces a altres museus barcelonins més enllà del Museu d’Art —com el Museu Frederic Marès—, mentre que d’altres van anar a parar a col·leccions privades i el destí d’algunes encara és una incògnita.

Poc després d’haver conclòs aquesta adquisició, Pascó va oferir diverses peces d’enteixinat i mobiliari medieval pintat. El febrer del 1907, la Junta va acordar adquirir tres fragments d’enteixinats pintats dels segles xiii i xiv. El 22 de juliol de 1907, Pascó va fer encara una altra proposta, que consistia en una taula pintada i una naveta de coure esmaltada, que la Junta desestimà.

Tanmateix, no content amb les grans col·leccions esmentades, Pascó va posar també atenció en l’estampa japonesa. Com Apel·les Mestres, Alexandre de Riquer o Josep Lluís Pellicer, Pascó, com ha resseguit Ricard Bru, col·leccionà també estampes, àlbums i llibres il·lustrats d’època Edo i Meiji. Gràcies a un article publicat a La Vanguardia el 12 d’agost de 1894 se’n té notícia, atès que havia exposat una part de la col·lecció de llibres i gravats japonesos al Salón de La Vanguardia. Cal afegir que el 1888 el Museu Nacional del Prado adquirí quatre dibuixos seus, projectes florals per a teixits (1887) i sis orles d’il·lustracions de llibres.

Col·leccionista de teixits, escultura i pintura medieval, llibres i gravats japonesos i sobretot bon coneixedor de l’art tèxtil, el seu interès i la seva passió per tot aquest món van anar més enllà de la creació d’una col·lecció per al gaudi personal. Cal remarcar que la seva condició econòmica no era la d’altres col·leccionistes coetanis amb un poder adquisitiu molt gran, sinó la d’un artista i un professional docent que apreciava i coneixia les antiguitats. Pascó tenia una consciència patrimonial que el va portar a saber moure’s dins dels estaments públics d’aquest sector, tant catalans com francesos, per tal de millorar la seva col·lecció o bé enriquir les públiques, a canvi, naturalment, d’una transacció que li permetia seguir cercant i adquirint noves peces. En qualsevol cas, en el camp tèxtil va ser una referència, i els dissenys ornamentals de la seva col·lecció van ser font d’inspiració tant dels paviments com de les decoracions d’interiors i les il·lustracions de llibres.

Finalment, de ben segur que paga la pena cloure aquestes ratlles amb el reconeixement artístic que Joan Miró, de qui també fou mestre, va fer en una entrevista publicada a Cahiers d’Art el 1960. S’hi referí d’aquesta manera: «En acabat, encara a Belles Arts, a Barcelona, vaig ser alumne de Pascó. Alló era la llibertat absoluta, l’anarquia. Generalment, oi?, es comença pel dibuix. Però Pascó veia les coses d’una altra manera. De bon començament ens va fer comprar una paleta de colors… Recordo aquella primera paleta i el primer dia que em vaig posar a treballar amb els colors… Instintivament, jo havia posat damunt la tela uns colors molt violents. Pascó estava entusiasmat. Enmig de la classe, davant del meu quadre llampant de colors, em va fer uns grans elogis. Ho recordo com si fos ara». Aquest és un testimoni rellevant que confirma la seva amplitud de mires. Tot plegat ens porta a afirmar que la complexitat de la figura i l’obra de Pascó, artista i col·leccionista, encara tenen pendent un estudi en profunditat.

Bibliografia

Barrachina, Jaume. La col·lecció somiada: Escultura medieval a les col·leccions catalanes. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona, 2002. (Quaderns del Museu Frederic Marès; 7).

Boronat i Trill, M. Josep. La política d’adquisicions de la Junta de Museus (1890-1923). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

Bru i Turull, Ricard. «El col·leccionisme d’art de l’Àsia Oriental a Catalunya: 1868-1936». A: Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles xix i xx. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014. (Memoria Artium; 17), p. 51-86.

Cabot i Rovira, Emili. La Col·lecció Pascó: Dictàmen referent al mèrit, valor i conveniència d’adquirir la col·lecció de teixits esmentada. Barcelona: Avenç, 1913.

Carbonell, Sílvia; Casamartina, Josep. Les fàbriques i els somnis: Modernisme tèxtil a Catalunya. Terrassa: Centre de Documentació i Museu Tèxtil, 2002, p. 97-100.

Carbonell Basté, Sílvia. «La formació dels museus tèxtils a Catalunya». A: Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus: Noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle xx. Bellaterra [et al.]: Universitat Autònoma de Barcelona [et al.], 2016. (Memoria Artium; 21), p. 125-155.

Castellanos, Jordi. Raimon Casellas i el Modernisme. Barcelona: Curial, 1983. 2 vol.

Catàleg d’escultura i pintura medievals: Fons del Museu Frederic Marès. Vol. 1. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1991.

Cirici Pellicer, Alexandre. El arte modernista catalán. Barcelona: Aymà, 1951.

Duran i Sanpere, Agustí. «Les escultures de Poblet, a Poblet». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, vol. 4, núm. 36 (maig 1934), p. 153-163.

Folch i Torres, Joaquim. «Col·lecció de teixits den Josep Pascó al Museu de Barcelona». A: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1986 [1915]. [Article original dins de la revista, 1913-1914]

Folch i Torres, Joaquim. «Exposició de la Col·lecció Pascó». Ilustració Catalana, núm. 518 (11 maig 1913), p. 4-5.

García Sastre, Andrea A. Els museus d’art de Barcelona: antecedents, gènesi i desenvolupament fins l’any 1915. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.

Llodrà, Joan Miquel. «Cent anys d’una exposició. A la recerca d’unes puntes “perdudes”». Datatèxtil, núm. 39 (2019), p. 1-8.

Pascó, José. Collection de tissus anciens de D. Francisco Miquel y Badia. Barcelona, 1900.

Quiney, Aitor. Hermenegildo Miralles, arts gràfiques i enquadernació. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2005.

Ràfols, Josep F. Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. Vol. II. Barcelona: Millà, 1953.

Ràfols, Josep F. Modernismo y modernistas. Barcelona: Destino, 1949.

Torrella, Francesc. El col·leccionisme tèxtil a Catalunya. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1988.

Trenc, Eliseu. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona: Gremi d’Indústries Gràfiques, 1977.

Vélez, Pilar. Catàleg del Museu de les Arts Gràfiques. Vol. I: La Col·lecció Roca i Alemany. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, [1989].

Vélez, Pilar (ed.). Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles iii-xx). Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Museu del Disseny de Barcelona, 2014.

Vélez, Pilar (ed.). Modernisme, cap a la cultura del disseny. Barcelona: Museu del Disseny de Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2020.

Vélez i Vicente, Pilar. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1989.

Vidal i Jansà, Mercè. Teoria i crítica en el Noucentisme: Joaquim Folch i Torres. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.

Ylla-Català, Gemma. «Josep Pascó i Mensa, el col·leccionista i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Més enllà de les col·leccions de teixits antics». A: Col·leccionistes que han fet museus 2017. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2018, p. 138-157. [Consulta: 12 setembre 2023].

Pilar Vélez