Ignasi Abadal i Soldevila

10/6/2024

Manresa (Bages) 3/12/1885  - Barcelona (Barcelonès) 14/7/1947

Ignasi Abadal i Soldevila constitueix l’exemple d’un personatge enigmàtic i críptic que encara presenta molts interrogants pel que fa a la seva vida i trajectòria. Les escasses dades biogràfiques el situen, com a la majoria dels col·leccionistes de l’època, en el còmode estament de la burgesia catalana. Va néixer el 3 de desembre de 1885 en el si d’una família benestant manresana. Tot i que el seu pare, Ignasi Abadal i Cots, era l’hereu d’una nissaga d’impressors documentada a la ciutat des del segle xvii, aviat abandonà el negoci familiar per dedicar-se la indústria tèxtil, que en aquells moments estava en plena efervescència. Aquesta elecció tindrà un impacte en la trajectòria i les oportunitats del nostre personatge. Amb tan sols onze anys, el tercer dels cinc fills nascuts del matrimoni format per Ignasi Abadal i Cots i Montserrat Soldevila Pascual, abandona la ciutat per anar a cursar ensenyança secundària a l’Instituto Provincial de Segunda Enseñanza de Huesca. En aquells moments l’educació secundària s’iniciava a una edat primerenca, cap als deu anys, i, en un context majoritàriament analfabet en què l’educació era un dret marginal, il·lustra la culturització de les noves classes propietàries emergents. A Osca segueix un complet programa educatiu de dos anys, durant els quals aprèn idiomes, retòrica, poètica, geografia, història i, fins i tot, psicologia, aritmètica, àlgebra, física i química. Es gradua l’any 1899, amb tretze anys i, sense més dades disponibles que el relacionin amb la ciutat aragonesa, apareix de nou a la capital del Bages, ara amb vint-i-cinc anys. Quatre anys més tard, el 13 de gener de 1914, es casa amb Maria del Carmen Simón a l’església de la Mercè de Barcelona. El matrimoni, que des d’aquest moment resideix entre Barcelona i Manresa, tindrà tres fills: Ana María, Carmen i Ignasi.

La mort del seu pare el 1911 va comportar la divisió del patrimoni familiar entre els cinc germans: Andreu, Francesc, Ignasi, Maria i Montserrat. Com a resultat, la gestió de les empreses tèxtils va quedar en mans dels tres barons, que continuaren dirigint la Fàbrica Nova (figura 1) i la Fàbrica Vella de Súria fins al 1920, any en què, sigui per falta d’interès o per necessitats de solvència, posen fi al negoci venent-lo a Josep Bertrand i Salses. Després de la cessió de les fàbriques, Ignasi continua amb la carrera com a industrial, però la fortuna acumulada aviat li permet dedicar-se a la seva veritable passió: el món de les antiguitats. Aquest fet es va traduir en un canvi professional: si bé era un home d’«àmplia cultura» i un «amant de l’art», com esmenta Francesc Torrella —un dels pocs testimonis de l’època—, les pràctiques del manresà mostren un col·leccionista que combinà l’afició a l’art amb les oportunitats econòmiques que oferia comercialitzar-lo. La formació d’una col·lecció, en altres paraules, semblava perseguir el fi d’obtenir beneficis mitjançant la revenda posterior.

Abadal era conscient que l’adquisició d’obres d’art i antiguitats amb fins comercials no podia ser una tasca atzarosa, sinó que havia de ser una empresa estratègica i planificada. Així, no és casualitat que una de les vendes més importants que tenim documentada del català té lloc a Amèrica del Nord. L’any 1927, Abadal aterrava a Nova York per subhastar una col·lecció heterogènia que havia reunit sota la denominació genèrica «d’art espanyol». Així ho anunciava el catàleg de la casa de subhastes, American Art Galleries (figura 2). El conjunt subhastat estava compost d’un total de 309 objectes, entre els quals figuraven pintures, mobiliari, armes, armadures, o utensilis domèstics «reunits en gran part a les províncies de Catalunya i a les marques del nord d’Espanya».

Durant les primeres dècades del segle xx, el mercat nord-americà d’antiguitats va dedicar una atenció especial a les obres d’art procedents d’Espanya: l’augment del cosmopolitisme i l’interès per les cultures llunyanes, sumats a la necessitat de creació d’un patrimoni artístic i cultural nacional, havia fet sorgir un pròsper mercat d’antiguitats espanyoles i, arreu d’Amèrica del Nord, els grans col·leccionistes competien per adquirir les obres més selectes del país europeu. Les subhastes, especialment les celebrades en la dècada dels anys vint, van ser el mètode de venda que més va afavorir el gust per les arts decoratives espanyoles. L’any 1921 se celebrava la primera, que es titulava «Spanish Art Treasures», que comprenia la col·lecció madrilenya de Herbert P. Weissberg, amb peces procedents de la col·lecció del marquès de Valverde, de la col·lecció d’Adriano Lanueza i de la de Bonifacio Díez Montoro. Mesos abans de la venda d’Abadal, el comte de Las Almenas, José María de Palacio y Abárzuza, havia reunit una col·lecció d’art antic, que, gràcies a les gestions d’Arthur Byne, es va poder subhastar a Nova York, on la comprà sencera William R. Hearst. Abadal, per tant, travessava l’Atlàntic com un dels nombrosos antiquaris que havia reunit a consciència un inventari d’acord amb el gust americà del moment.

La subhasta, celebrada els dies 8 i 9 d’abril, va ser tot un èxit: es van vendre gairebé tots els objectes oferts i es van aconseguir uns beneficis de 39.451 dòlars. Entre els objectes venuts, destacaven les tres armadures completes del segle xvi (figura 3), una gran varietat de caixes, taules de refectori i altres peces de mobiliari, com els dos llits castellans del segle xvii, o «una de les peces de mobiliari espanyol més importants mai ofertes en venda pública»: el llit amb l’escut d’Hernán Cortés (figura 4), que es va vendre per 2.300 dòlars a J. S. Frederick. El conjunt subhastat també incloïa cinc pintures; una Verònica de la Verge, atribuida a Antonio del Rincón; un retrat de cos sencer de la senyora de Presiñena, Teresa Gambado, d’Alonso Sánchez Coello; la figura d’Inés Vénegas y Ponce de León del pintor de cambra Bartolomé González; la pintura Madonna i el Nen amb l’infant Sant Joan i Sant Agustí (figura 5), del florentí Jacopo da Sellaio, i, finalment, l’obra Sagrada Família amb Santa Isabel i l’infant Sant Joan Baptista, pintada per Joan de Joanes, que passà, no sabem si a través d’aquesta compra, a la col·lecció del comte de la Vall de Merlès.

A Nova York, el marxant va tenir la fortuna de creuar-se amb un altre català, Xavier Cugat, que aleshores encara era un jove que no gaudia de l’èxit que tindria més endavant. En les seves memòries escrites, el «rei de la rumba» explicava com s’havien conegut en un local de jazz anomenant Casa López. Fruit d’aquesta trobada, Abadal, descrit com «un comerciant d’antiguitats, un excel·lent conversador i un home nascut per vendre coses», li proposa viatjar sol a Los Angeles per obrir una galeria o, segons altres narracions, vendre l’estoc sobrant d’una venda que s’hauria produït feia poc. Sigui com sigui, el manresà era conscient que la costa oest dels Estats Units era el lloc on Califòrnia afirmava la seva identitat mitjançant la proliferació de mansions d’estil espanyol i renaixentista i, per tant, aquella zona representava una expansió cap a un mercat més apropiat i lucratiu per a les antiguitats espanyoles. De fet, tant és així que Cugat accepta l’oferta i narra la venda com un èxit total. I, durant el desembre de l’any següent (1928), Abadal presenta una nova col·lecció de pintura moderna espanyola a les galeries Ainslie i Wilshire de Los Angeles.

A conseqüència de la seva activitat com a comerciant d’antiguitats, Ignasi passà per la lògica recol·lecció d’objectes, que, subjectes o no a un fi comercial, van donar forma a diverses col·leccions. En aquest sentit, tenim documentada una petita col·lecció de divuit plats d’almoina datats dels segles xv-xvii que procedien d’antigues esglésies sense especificar-ne la localitat (figura 6). La col·lecció apareix fotografiada a les làmines de l’obra Arte y decoración en España. Arquitectura-arte decorativo (1920). Sense més dades, però, es fa difícil rastrejar-ne el destí final: no sabem si la va vendre ni on ha anat a parar.

Abadal va compartir l’interès generalitzat que es va despertar a finals del segle xix pel món dels teixits antics. La tradició de la indústria tèxtil a Catalunya, lligada a l’àmplia fortuna d’aquests industrials, va fer que aquest interès es manifestés amb força al territori. El manresà va iniciar la col·lecció de teixits durant el primer terç del segle xx mitjançant compres i intercanvis amb marxants d’art —especialment italians—, brocanters i altres col·leccionistes. Malgrat la falta de documentació detallada, se sap que va establir relacions personals amb figures clau, com Paul Tachard, Anastasio Páramo, Emili Cabot, Gaspar Homar i Oleguer Junyent. Tachard fou un antiquari i col·leccionista francès establert a Barcelona que va intervenir en diverses vendes a institucions com l’Ajuntament de Barcelona i el Museu Episcopal de Vic, a més de tenir tractes comercials amb altres companys de professió i afició. Al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa (CDMT) es conserva una peça que Francesc Serra Dimas va fotografiar de la col·lecció de Tachard el 1903: un vel eucarístic copte del segle vii o viii que Abadal hauria adquirit a l’antiquari posteriorment (figura 7). D’altra banda, també s’han identificat almenys una trentena de teixits egipcis que van passar, no sabem com, de la col·lecció del madrileny Anastasio Páramo a la del català. Les peces s’havien exposat al Museo de Artes Industriales de Madrid i la majoria, com era habitual, eren fragments de mides diverses i cronologies que anaven del segle i al xii. En relació amb Oleguer Junyent, Abadal comptava amb un kesi de l’època Qing, que hauria adquirit fruit d’una compra o intercanvi amb aquest. Gràcies a la portada de la revista Vell i Nou on apareix retratada, s’ha pogut determinar que la transacció ha de ser posterior al 1919, moment en què encara pertany al barceloní. Finalment, de la relació amb l’ebenista Gaspar Homar, Abadal es beneficia d’un teixit persa, així com de mobles d’inspiració renaixentista que li encarregà per al seu domicili.

Amb els anys, Abadal va arribar a reunir un ampli catàleg de peces que va decidir vendre al final de la seva vida. Així, el 29 de febrer de 1946, un any abans de morir, la immensa quantitat de teixits aplegats a la seva propietat del número 28 del carrer de Santa Anna de Barcelona van passar a mans de la societat AGILESA pel preu de 500.000 pessetes. Gràcies a aquest fons, l’industrial terrassenc Josep Biosca i Torres i Josep Badrinas van poder tirar endavant el primer museu tèxtil de l’Estat espanyol: el Museo Textil Biosca (figura 8), que continuà enriquint el seu fons amb una segona compra feta l’any 1951 de la part que restava de la col·lecció d’Abadal, aquesta vegada cedida pel seu gendre Juan Llusà del Corral (annex 1).

A partir dels informes i les llistes que se’n van fer, sabem que en el moment de la primera venda, la col·lecció comptava amb l’elevada xifra de 634 teles en quadres, 46 muntures a l’anglesa i 1860 cartrons, entre els quals figuraven casulles i capes dels segles xvi i xvii que es van comprar a preus elevats. Amb la segona adquisició, el museu passava a comprendre gairebé quatre mil teixits cronològicament situats entre els segles iv i xix d’orígens (coptes, andalusins, bizantins, perses, xinesos, japonesos, turcs, precolombins i europeus) i tipus (estampats, ornaments litúrgics, passamaneria, etc.) diversos. Així, la col·lecció del museu es convertí, de llarg, en la més completa del país. Segons Daniel Blanxart, si bé hi abundaven la quantitat de teixits posteriors al segle xv (particularment, velluts i domassos espanyols i italians), destaquen per sobre de la resta els teixits hispanoàrabs i coptes, que, a partir de la segona compra, constituiran la part més valuosa del museu. De fet, un dels motius pels quals es va dur a terme l’ingrés de 1.429 teixits nous va ser, precisament, per les teles hispanoàrabs «notablemente superior a la actual terrassense» i que constituïen un patrimoni tan complet cronològicament que no tenia precedents en el territori nacional.

Bibliografia

Aguiló, María Paz. «La fortuna de las colecciones de Artes Decorativas españolas en Europa y América: estudios comparativos». A: Cabañas Bravo, Miguel (coord.). El arte español fuera de España. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2003, p. 275-290.

American Art Annual, vol. 24: For the Year 1927. Estats Units: The American Federation of Arts, 1928.

American Art Association. The Spanish Collection of Don Ignacio Abadal: Beautiful Specimens of Walnut, Pino Wood and Gaily Painted Furniture of the xvi-xvii Century, Chiefly from Northern Spain; Wrought Iron, a Small Group of Armor, Spanish Paintings. Nova York: American Art Galleries, 1927. [Subhasta celebrada a l’American Art Galleries de Nova York els dies 8 i 9 d’abril de 1927]

Arte y Hogar [Madrid: Cigüeña], núm. 33 (1946).

Beltrán Catalán, Clara. «Paul Tachard: antiquari i col·leccionista de teixits i ceràmica». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus 2021. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges; Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2022, p. 51-102.

Camprubí i Plans, Josep. Fàbriques i empreses. 10 anys de reportatges a ‘Regió 7’. 1984-94. Santpedor: Fundació Caixa Manresa, 1994.

Carbonell Basté, Sílvia. El col·leccionisme i l’estudi dels teixits i la indumentària a Catalunya. Segles xviii-xx. Universitat Autònoma de Barcelona, 2016, p. 137. [Tesi doctoral]

Cugat, Xavier. Yo Cugat: Mis primeros 80 años. Palafrugell: DASA, 1981.

Fàbregas, Albert; Fons, Ramon; Llobet, Ester. Fàbriques de Riu: Compendi d’història del tèxtil al mig Cardener. Callús et al.: Ajuntament de Callús et al., 2014.

«Fàbrica Abadal / Fàbrica Nova / Cal Bertrand». A: Mapes de Patrimoni Cultural [en línia]. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2021. [Consulta: 26 abril 2024]

Falgàs, Víctor; Sacs, Joan. Arte y decoración en España: Arquitectura-arte decorativo, vol. v. Barcelona: V. Castellas Montacut, 1920.

García Ceballos, José (dir.). Anuario Garciceballos: información de sociedades anónimas, economía nacional, 1922-1923. Madrid: Ilustración Financiera, 1922.

Gómez Frechina, José. «A new Holy Family by the Spanish Renaissance master Joan de Janes». Colnaghi Studies Journal [Londres: Foundation Colnaghi] (1 octubre 2017), p. 31.

Groppa, Carlos G. The Tango in the United States: A History. Carolina del Nord: Mc Farland & Company, 2010.

Informe general del estudio de la colección Abadal de telas antiguas y de su cotejo con la actual colección del Museo Textil Bosca. Terrassa: Arxiu Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. [Còpia mecanografiada]

Kagan, Richard L. The Spanish craze: American’s Fascination with the Hispanic World, 1779-1939. Lincoln: University of Nebraska Press, 2019.

Las colecciones del Museo Textil Biosca. Breve historia del tejido artístico a través de una visita al Museo. Terrassa: Publicaciones del Museo Textil Biosca, 1949.

Maner Baqué, Juan. «El Instituto Provincial de Huesca entre 1845 y 1970». A: Historia de la Enseñanza Media en Aragón. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 2011. [Actes del I Congreso sobre Historia de la Enseñanza Media en Aragón, celebrat a l’IES Goya de Saragossa del 30 de març al 2 d’abril de 2009]

Martínez Ruiz, María José. «Luces y sombras del coleccionismo artístico en las primeras décadas del siglo xx: el Conde de las Almenas». Goya [Madrid]: Revista de Arte, núm. 307-308 (2005), p. 281-294

Mas Trelles, Diego. Xavier Cugat: Sexo, maracas y chihuahuas, 2016. [Vídeo]

Menjón Ruiz, Marisancho. «La dispersión del patrimonio de Sijena hasta 1970. Una aproximación inicial». A: Lacarra, M.ª del Carmen (coord.). El patrimonio histórico-artístico aragonés fuera de Aragón. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 2018, p. 13-46.

Museo de Bellas Artes de Valencia. «Gonçal Peris, Verónica de la Virgen». A: Diálogos en el Bellas Artes [en línia]. València: Museo de Bellas Artes de Valencia, 31 març 2021. [Consulta: 26 abril 2024]. [Vídeo d’11 minuts]

Puig, Isidro. «Díptico de las verónicas de Cristo y la Virgen. Bernat Martorell». A: La faz de la eternidad. València: Generalitat Valenciana, 2006. [Catàleg de l’exposició «La llum de les imatges», celebrada a Alacant l’any 2006]

Ramos Gómez, F. Javier. «Una nueva obra de Juan de Juanes en Atienza». Archivo Español de Arte [Madrid], vol. 69, núm. 275 (1996), p. 341-345.

Rodríguez Peinado, Laura. Los tejidos coptos en las colecciones españolas: las colecciones madrileñas. Universidad Complutense de Madrid, 2002. [Tesi doctoral]

Saladrigas Cheng, Sílvia. «Teixits de la Vall del Nil. Coptes v.02». Datatèxtil [en línia], núm. 35 (2016), p. 1-10. [Consulta: 26 abril 2024]

Sánchez, Carles; Ramos, Gemma (coord.). Gabinet de col·leccionista: Del 28 de juny de 2017 al 2 de setembre de 2018. Terrassa: Ajuntament Terrassa, 2018.

«Spanish art sale ends». The New York Times [Nova York] (10 abril 1927), secció E, p. 6.

Torrella Niubó, Francesc. El col·leccionisme tèxtil a Catalunya. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1988. [Discurs d’ingrés de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Francesc Torrella i Niubó, llegit al Saló de la Llotja de Mar el dia 4 de maig de 1988]

Júlia Pla Aleu