Soc periodista. Vaig cursar la carrera de periodisme, però no hi vaig aprendre art. L’art va anar entrant de manera autodidàctica, llegint, estudiant, observant, preguntant… Recordo amb nostàlgia aquells vespres artístics dels dissabtes a Terrassa, de galeria en galeria, per assistir a les inauguracions d’exposicions. Tenia disset anys quan vaig començar. A la ràdio feia tot tipus d’informacions, però dues de les disciplines que m’agradaven més eren la cultura i l’art. Contemplava detingudament les obres i després entrevistava els autors de l’època —la majoria terrassencs, com ara Teresa Jordà, Josep Badia, Sebastià Freixas, Josep Martínez Lozano, Joan Mitjans, Salvador Alavedra i molts altres. Més endavant, vaig anar ampliant l’àmbit d’informació a altres localitats, com ara Sant Cugat, on vaig entrevistar Joan Pere Viladecans un parell de vegades, i Josep Maria Subirachs i Albert Ràfols-Casamada, als quals vaig visitar també al seu taller de la Sagrada Família i al seu estudi al barri del Putxet, respectivament. A Barcelona, vaig tenir contacte amb el crític, historiador i col·leccionista Rafael Santos Torroella, que va fer un dibuix del meu perfil mentre l’estava entrevistant.
Progressivament, el meu interès per l’art ja anava més enllà de la feina. Em sentia cada vegada més atret per l’art i els artistes. Era quelcom més emotiu, més espiritual, i anava aprenent sobre autors, tècniques i estils. Mirava els quadres amb més atenció, podia estar un quart d’hora o més contemplant una peça.
L’art ha de sorprendre
La primera obra que vaig comprar va ser una litografia de Joan Josep Tharrats, que el mateix artista em va dedicar. A les inauguracions, els pintors em signaven els catàlegs i alguns, fins i tot, hi feien algun petit dibuix. Tot ho conservo amb molta estima. Amb el pas del temps, vaig anar identificant espontàniament els autors que em semblaven més creatius, més oberts al canvi, en contrast amb aquells que es mantenien en una línia més tradicional, tot i que valorava la seva sinceritat i el domini de l’ofici. Recordo que un galerista de Barcelona em va dir: «L’art ha de sorprendre; si no hi ha capacitat de sorpresa, falta creació.» En aquest punt, s’escau mencionar el cas del terrassenc Jacint Morera, les exposicions del qual eren esperades amb expectació perquè sempre hi havia sorpresa i propostes noves. I el mateix succeïa amb el també terrassenc Roc Alabern, amb una creativitat permanent. Sí, tenia i té tota la raó aquell galerista; la sorpresa en l’art és un factor a tenir molt en compte. Jo encara em continuo sorprenent amb les pintures romàniques de la vall de Boí i amb obres de Goya, per posar-ne dos exemples.
M’ha interessat sempre el contacte amb els artistes i he visitat estudis i tallers per conèixer com treballen i com desenvolupen el procés creatiu des dels inicis. A més, en els estudis hi ha les notes, els esbossos, els dibuixos de l’etapa de formació…; en definitiva, el treball més íntim, que és molt interessant, però gairebé desconegut. Alguns dibuixos són la base de pintures, altres queden allí expressant moments, sentiments. Dins de la meva col·lecció, tinc un fons artístic del pintor terrassenc Joan Mitjans (1914-2007), que exposava habitualment a la galeria La Pinacoteca, del passeig de Gràcia (Barcelona). A part d’obra més definitiva i d’una dimensió més gran, tinc un munt de llibretes i quaderns, plenes de dibuixos, notes, apunts…, hi ha també dibuixos inacabats, però que no deixen de ser interessants perquè són la gènesi d’altres pintures. Són petites obres d’art realitzades in situ als carrers de pobles i ciutats, al camp o a la vora del mar, que atrapen instants de llum, reflexos del sol sobre el mar i el paisatge. Són fresques, espontànies, gens carregades, fetes amb immediatesa. Em captiven, m’enamoren. Reflecteixen el caràcter i l’empremta de l’artista. Són un tresor les llibretes de notes de tots els bons artistes.
Estimar l’art
El contacte amb els pintors m’enriquia artísticament i aprenia molt visitant galeries, museus, fires d’antiguitats i de pintura, mercats…, i, sobretot, amb la lectura de llibres i publicacions, que formen una biblioteca particular d’uns mil cinc-cents volums, entre els quals també figuren llibres de bibliòfil, que per si mateixos constitueixen peces artístiques.
Així, vaig començar a estimar l’art i a adquirir peces, amb una primera finalitat: cercar i conservar l’obra d’artistes terrassencs destacats o vinculats amb Terrassa. I amb un fi darrer: contribuir a l’enriquiment dels fons museístics públics en benefici de la comunitat. Per començar, faré un repàs a l’anomenada escola terrassenca de paisatge, que va tenir com a patriarca Joaquim Vancells Vieta (1866-1942), nascut a Barcelona, però que als disset anys va traslladar-se a Terrassa amb la família. L’obra de Vancells és rica i diversa i va més enllà dels tradicionals paisatges amb boira de la serralada de Sant Llorenç, cosa que queda reflectida en el centenar de peces de la col·lecció, que es troben entre les millors del paisatgisme gris del Modernisme.
El fons, amb una quarantena de peces, ha dedicat també una atenció preferent als germans Pere Viver (1873-1917) i Tomàs Viver (1876-1951), fidels a Vancells, que tants seguidors han tingut en generacions d’artistes de la ciutat i del Vallès. Una altra figura rellevant de l’època va ser Francesc Pi de la Serra (1942), gran activista cultural i artista molt sensible, del qual he reunit quaranta obres, entre pastels, aquarel·les i un únic oli conegut. Rafael Benet i Vancells (1889-1979), nebot de Joaquim Vancells, va ser el primer que va identificar l’accent d’escola al paisatgisme terrassenc i va entreveure els primers indicis de l’escola terrassenca en paisatges de fons de quadres de figures i retrats de Francesc Torras Armengol (1832-1878). Aprofito aquí per destacar la importància d’aquest il·lustre vuitcentista terrassenc, la primera personalitat artística de la Terrassa contemporània, amb el qual s’inicia la història de l’art modern a la ciutat. Té obres al Museu Nacional del Prado i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC); és representat també a la meva col·lecció amb una desena d’aiguaforts de temes clàssics i amb una delicada aquarel·la amb la imatge d’una pubilla.
Als inicis, Rafael Benet va rebre la influència del seu oncle, Joaquim Vancells, però després va desenvolupar el seu estil propi en el marc del Noucentisme i del postimpressionisme. Als vint-i-nou anys va fixar la seva residència definitiva a Barcelona i, des de la capital, va intensificar la seva activitat com a pintor, escriptor, tractadista d’art, crític, professor, animador cultural, conferenciant… És autor de nombrosos llibres i articles, que són a la meva biblioteca; una bibliografia altament valorada pels historiadors i crítics i que és un referent dins de la historiografia catalana i hispànica.
Des que em vaig introduir en aquest món, he tingut una debilitat especial per Rafael Benet. Soc un «benetià» entusiasta que he incorporat a la meva col·lecció més de vuitanta obres, entre olis, dibuixos i gravats, que abasten tots els seus períodes creatius, com ara les etapes de Tossa de Mar en què va pintar en especial quadres de la sèrie del Cafè d’en Biel, que són altament considerats dins de la seva creació plàstica. Als anys trenta i quaranta, Tossa va experimentar la màxima ebullició artística, amb una concentració d’artistes del país i vinguts de l’estranger. Benet va descriure Tossa com la «Babel de les arts», i Marc Chagall, com el «paradís blau».
En aquest indret de la Costa Brava, hi feia també estades el terrassenc Emili Armengol i Gall (1911-1976), pintor, però dedicat professionalment a la joieria i a l’orfebreria, una altra disciplina de les arts plàstiques que li va reportar premis per la seva innovació i prestigi per la qualitat del seu treball, que va exercir a la seva botiga al passeig de Gràcia de Barcelona. La professora Mireia Freixa el va qualificar de renovador de l’orfebreria catalana (Emili Armengol: orfebre i pintor, Terrassa, Centre Cultural de Caixa Terrassa, 2000). D’aquest artista, la meva col·lecció compta amb una pintura sobre Tossa i, sobretot, guarda un conjunt rellevant d’orfebreria de plata pura: vint-i-quatre peces de parament de taula i set petites escultures.
La presència d’Alexandre de Riquer
La història de l’art terrassenc té també presents artistes que s’han vinculat estretament amb la ciutat. Aquest és el cas d’Alexandre de Riquer, que va aportar els corrents simbolistes i va contribuir a la introducció del Modernisme a Terrassa, al costat del seu amic Joaquim Vancells. Riquer ha estat considerat un «artista total» pel fet de practicar, amb qualitat, múltiples facetes artístiques, a més de la literatura. El meu fons artístic reflecteix aquesta diversitat, amb més de dues-centes peces, entre exlibris, cartells, dibuixos, il·lustracions, pintures, llibres i revistes il·lustrades…, així com els seus deliciosos llibres.
Riquer entenia l’art d’una manera global, multidisciplinària, i escrivia relats i poesia com un canal més d’expressió dels seus sentiments i inquietuds. És un goig llegir i contemplar la bellesa de llibres escrits, il·lustrats i decorats per ell, com ara Quan jo era noy, Crisantemes o Anyoranses, per esmentar-ne alguns dels més significatius. El 2023 vaig adquirir un recull de manuscrits de més de cent cinquanta pàgines de relats, escrits amb ploma. El primer relat es titula «Marione» i comença així:
Pobre Marione, pobre nena!, anabe creixent apoch apoch y aflaquintsse depresse sens qu’el seu pare s’en adonés acostumat a veurela tots los dies. Ja no ere lo anjelet que dabe enveja a les veynes en temps de sa mare y que s’el passaben de ma en ma petonejantla. Grasse, riallere ab bucles de ort finissims, blanque y nete a tot hore, axis habie passat lo primer temps de sa vide, y are estabe molt lluny de tot axó. No ere mes que una noyete consumida per l’anemie, sempre descalsse, sempre apedassade de colors que no lligaben…
Col·leccionar a poc a poc al llarg de més de quaranta anys
Les peces de la col·lecció han estat aplegades a poc a poc, al llarg de més de quaranta anys. Resulta difícil explicar la satisfacció que produeix trobar aquella obra que feia temps que cercaves i que un bon dia, de sobte, apareix. Justament fa poc vaig adquirir una pintura de Joaquim Vancells, inspirada en el jardí de casa seva. Fa vint-i-cinc anys estava a la venda en una galeria de Sabadell, però vaig fer tard i uns compradors se’m van avançar. Després d’aquest llarg període, els nets s’han encarregat de vendre la col·lecció dels avis, en la qual figurava aquesta magnífica obra de Vancells, que ara llueix al menjador de casa. Així doncs, hi ha obres que tenen la seva història, la qual cosa els aporta, a més, un plus d’identitat i d’autenticitat.
Fa anys va sortir a la venda en una sala de subhastes de Barcelona un dibuix a llapis (27 × 21 cm) de Rafael Benet, el millor dibuix que he vist de l’artista. Representava una terrassa plena d’estiuejants del Cafè d’en Biel, de Tossa de Mar. En la subhasta, inicialment, van ser diverses persones les que van començar les licitacions, però al final en vam quedar només dues: jo i Carmen Thyssen-Bornemisza. Òbviament, no vaig poder competir gaire, i la baronessa es va quedar el dibuix. El meu disgust era evident; aquell dibuix m’agradava i em pensava que ja l’havia perdut per sempre. No obstant això, no em vaig rendir. Vaig fer unes gestions davant del representant de Carmen Thyssen a Barcelona, el qual va ser sensible al meu desig i em va donar esperances. Uns quants dies després vaig obtenir resposta: «Atenent el teu interès, la baronessa ha decidit cedir-te el dibuix.» És un record alegre i un bon detall de la baronessa, a qui vaig agrair personalment la cessió.
El meu Noucentisme
Terrassa va esdevenir en el Noucentisme un focus de cultura, d’art i de pedagogia, fins al punt de ser descrita aleshores com l’«Atenes terrassenca». Hi va tenir un paper important Joaquim Torres-Garcia (1874-1949), que es va traslladar a Terrassa el 1912 per continuar fent de professor a la innovadora escola Mont d’Or, que havia fixat el seu nou domicili en aquesta ciutat. Prop de l’escola, Torres va construir la seva nova casa, el seu «temple» clàssic, Mon Repòs, des d’on va seguir difonent el seu ideari i el seu llenguatge mediterrani. Com a artista vinculat per sempre a Terrassa, on va romandre fins al 1917, tampoc no podia faltar a la col·lecció. Primer vaig adquirir un dibuix/pastel noucentista, i després un oli sobre tela d’un tema urbà de Brussel·les, pintat l’any 1910. Torres-Garcia era de l’Uruguai, igual que el seu amic Rafael Pérez Barradas (1890-1929), un altre gran creador avantguardista, present en el fons amb una obra de la seva millor etapa, que mostra la imatge d’una cara desdibuixada de formes cubistes.
M’ha agradat sempre l’estètica noucentista: la puresa de les formes i dels colors, el refinament i la serenitat que transmeten les peces —siguin pintures o escultures—, la bellesa plàstica…, tot basat en aquell ideari de d’Ors: la tradició, el patriotisme mediterrani, l’esperit clàssic i una catalanitat eterna. Un moviment noucentista tan nostre, tan meu!, que ha estat preferent en la política d’adquisicions. A més de Torres, la col·lecció incorpora obres d’altres noucentistes com ara Manolo Hugué, Pere Pruna, Enric Monjo, Jaume Pla, Manolita Piña de Torres-Garcia, Ricard Marlet i Enric Cristòfol Ricart. Ricart és un altre noucentista per excel·lència, autor de delicioses xilografies inspirades en la terra i el mar i il·lustrador de nombrosos llibres, com ara l’edició de les noces d’argent l’any 1936 de l’obra d’Eugeni d’Ors La ben plantada, aquella figura mítica, la Teresa, que encarnava valors noucentistes de serenitat, harmonia, raó. La col·lecció preserva una vintena de xilografies, la majoria il·luminades a mà, d’aquest artista.
Immers en aquest escenari, sovint, passejant per casa, contemplant pintures i dibuixos, llegeixo poesia dels noucentistes Carles Riba, Josep Carner, Joan Llongueres o d’altres autors com Joan Salvat-Papasseit, Ferran Canyameres, Federico García Lorca… Llegeixo amb veu alta, acompanyat d’una música molt suau. És com un ritual. Les sensacions són màgiques, extraordinàries.
Diversificació de la col·lecció
La col·lecció ha anat creixent més en l’aspecte qualitatiu que quantitatiu. Segur que peces que vaig adquirir als inicis ara no les compraria perquè les considero ja superades. A mesura que vas veient art, vas llegint, estudiant…, els gustos i les preferències van canviant i cada vegada ets més exigent. Alhora, el fons artístic, al llarg dels anys, s’ha anat diversificant, amb olis, dibuixos, aquarel·les i gravats d’autors com ara Isidre Nonell, Ramón Bayeu, Ramon Martí Alsina, Modest Urgell, Francesc Gimeno, Gabriel Martínez Altés, Lluís Rigalt, Eliseu Meifrèn, Joaquim Mir, Laureà Barrau, Fèlix Mestres, José Gutiérrez Solana, Darío de Regoyos, Joaquim Biosca, Josep Amat, Ricard Opisso, Miquel Villà, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria Subirachs, Jorge de los Santos, Antoni Tàpies, Francesc Català-Roca, Eduardo Chillida, Jorge Oteiza, Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí o Marc Chagall.
Per la seva part, la nòmina d’artistes terrassencs s’ha mantingut estable. A part dels ja comentats en aquest escrit, cal mencionar pintors com ara Josep Soler Diffent, Josep Roca-Sastre, Augusto Torres Piña (nascut a Mon Repòs, Terrassa), Antoni Badrinas, Mateu Avellaneda, Josep Rigol, Ramon Cortès, Ignasi Mundó, Josep Martínez Lozano, Isidre Òdena, Antoni Padrós, Antoni Miralda, Àxel Oliveras o Francesc Abad.
Obert a tots els moviments artístics
Mai no m’he tancat en el món de l’art. M’agrada gairebé tot. Estic obert a tots els estils i moviments artístics i m’esforço a identificar canvis i aportacions noves, així com als artistes diferencials. Per això, col·lecciono obres des de les més clàssiques i figuratives fins a les més contemporànies, però sempre que compleixin els meus criteris de qualitat i d’obra ben feta. En aquest aspecte, soc molt noucentista. Aquest interès per la diversitat i pels bons creadors m’ha portat també fins a artistes de reconeixement internacional, com ara Pablo Picasso, Joan Miró i Salvador Dalí.
De Picasso, la col·lecció compta amb una desena de linòleums originals (alguns de l’etapa de Vallauris) i un gravat a l’aiguafort original titulat Cara d’home amb barret, estampat en tirada numerada i signat per l’artista, que el 1973 va oferir a benefici de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona (concretament, de la seva unitat respiratòria). De Miró, tinc dos pochoirs (o estergits) de la sèrie «Constel·lacions», editats el 1959 a París; un pochoir que va publicar la revista D’Ací i d’Allà l’any 1934, i l’històric pochoir, titulat Aidez l’Espagna (‘ajudeu Espanya’), que Miró va fer per ajudar el govern de la República quan lluitava contra l’alçament feixista i que es va presentar en el pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París l’any 1937. De Dalí, la col·lecció compta amb un dibuix a la tinta d’un santcrist (40,5 × 32,5 cm) i la paleta signada, datada i documentada que el pintor va utilitzar per fer la darrera pinzellada en la presentació del Crist del Vallès, una pintura que Dalí va fer a benefici dels damnificats per les inundacions del Vallès l’any 1962.
Blake
Per acabar la menció d’obres de la col·lecció, vull destacar un gravat de l’anglès William Blake (1757-1827), una de les figures més importants de l’art i la literatura britànics; un altre artista total, que va ser filòsof, poeta, escriptor, gravador, pintor…, un creador visionari, amb una imaginació desbordant.
L’obra de Blake són «paraules majors» segons m’ha dit el catedràtic d’història de l’art de la Universitat de Barcelona i col·leccionista de gravat Vicenç Furió, tot valorant la importància d’aquest artista dins de la història de l’art. L’any 1996, la Fundació La Caixa presentava a Barcelona una exposició de Blake i un dels motius per fer-la era que la seva obra no estava representada en cap museu ni col·lecció espanyols, segons el director de la Fundació. En el mercat artístic no circula obra de Blake i les edicions de gravats estan totalment exhaurides.
Doncs bé, la col·lecció de Francesc Xavier Closa té una obra d’aquest autor. Es tracta del gravat al burí El cercle dels lladres: la serp de sis peus ataca Agnolo Brunelleschi, fet fa gairebé dos-cents anys (1824-1827), que va il·lustrar La Divina Comèdia, de Dant. No és una peça d’època, sinó que correspon a una edició del 1968, i té una gran qualitat d’estampació perquè va ser realitzada amb les planxes originals. És una peça única d’un artista únic, que no deixa indiferent. Cada vegada que la contemplo em sorprèn. Crida l’atenció la mirada expressiva dels personatges i la duresa d’expressió de l’home-bèstia com a eix central de la imatge. Hi veig una obra moderna, avançada al seu temps.
L’obra que no tinc
va néixer a Terrassa el 1911
no ha estat possible per ara tenir cap obra d’ell
només disposo d’un retall de la revista Destino i d’un llibre
de l’exposició al MNAC, se’l qualifica d’estrella fugaç del surrealisme
fugaç però important
al costat de Miró, Dalí, Picasso, Ferrant… no hi pot faltar
la historiadora Mariàngels Fondevila explica que l’artista forma part de la constel·lació surrealista de Catalunya de la preguerra, malgrat la breu trajectòria artística, un any, i l’escassa producció, una desena d’escultures, algunes al Reina Sofia de Madrid
morí a Barcelona el 2002
RAMON MARINEL·LO
surrealista
Proposar, participar, col·laborar
El canvi de feina l’any 1988, moment en què vaig deixar la ràdio i em vaig incorporar a Caixa Terrassa com a cap de premsa, no va significar cap pèrdua en la meva activitat de suport a l’art. És més, d’alguna manera es va ampliar en noves facetes pròpies de les caixes d’estalvis. Quan la direcció es va assabentar de les meves aficions, de seguida em van proposar de col·laborar en temes artístics. Així, vaig fer-me càrrec del fons d’art de l’entitat (Fons d’Art de la Fundació Antiga Caixa Terrassa) i vaig iniciar la recerca d’obres i la gestió de compres, seguint els criteris establerts en aquell moment. Fora de la meva jornada laboral, visitava galeries, fires, subhastes…, per conèixer les ofertes en el mercat. Paral·lelament, m’encarregava de coordinar la col·lecció de llibres d’art de Caixa Terrassa, proposava autors i participava en l’edició en col·laboració amb l’editorial Lunwerg. Durant gairebé vint anys, l’entitat va publicar cada Nadal un llibre d’art, de gran qualitat, destinat a clients i institucions. La primera monografia (1993) va estar dedicada a Joaquim Torres-Garcia i, successivament, es van editar els llibres sobre els germans Viver, Pere Pruna, Jaume Huguet, Josep Maria Mallol Suazo, Lluís Muncunill, Fons de Montserrat, Laureà Barrau, Joaquim Vancells, Alexandre de Riquer, Josep Roca-Sastre, Francesc Torras Armengol, Enric Monjo, Enric Cristòfol Ricart, Rafael Benet, esglésies de Sant Pere de Terrassa i Jacint Morera.
L’art és poesia
Des de fa molts anys, gaudeixo de l’art i en particular d’una col·lecció, oberta a tothom, feta amb esforç, amb il·lusió, i plenament dinàmica a fi d’anar-la enriquint permanentment. M’importen les creacions plàstiques, però també m’interessen molt els pensaments dels artistes. En aquest sentit, tinc a les meves mans una de les darreres troballes: un quadern de notes manuscrites d’Albert Ràfols-Casamada, amb comentaris, reflexions, poemes, petits dibuixos…, tot segurament inèdit. Els textos estan escrits a principis dels anys noranta. En un dels manuscrits, l’autor reflexiona sobre art i poesia. Em permeto reproduir alguns paràgrafs directament des de la seva llibreta de notes:
Fa anys vaig trobar en un llibre sobre el renaixement un concepte que sempre he recordat. Es tracta de l’art com a intensificador de la vida. L’art intensifica la vida, pel fet que hi aporta una nova dimensió: la poesia. Perquè art i poesia són el mateix. Ho diu explícitament Octavio Paz: «todas las artes pueden trascender sus límites y no ser sino poemas en estado de perpetua incandescencia». Sí, potser és el mateix, però amb la condició que hagin transcendit els límits del llenguatge. Aleshores, diu Octavio Paz, que ser un gran pintor equival a ser un gran poeta. Està clar que la poesia és una nova dimensió de les coses.
Ràfols-Casamada acaba afirmant que «la sensibilitat descobreix i el pensament construeix. Cal, però, anar en compte que la construcció no acabi enfosquint la llum que hi havia en el descobriment».
He descobert la grandesa de l’art.
He construït una col·lecció.
