Carles Maria Baró Escalante va ser un artista polifacètic: escenògraf, aquarel·lista, decorador i dissenyador de mobles. La seva afició per l’art sorgí quan era molt jove. Va començar la seva formació a Barcelona amb el dibuixant i litògraf Tomás Gaspar, que tenia el taller al carrer de la Baixada de la Presó i, després, la va continuar a la Llotja, on va ser deixeble del pintor Vicente Borrás Abella i de l’escenògraf i dibuixant Josep Calvo i Verdonces. A aquest darrer es deu l’interès de Baró per l’escenografia, que més tard va practicar amb la societat d’escenògrafs formada per Frederic Brunet i Josep Pous i, també, amb Oleguer Junyent. A més, en aquest camp són conegudes les seves col·laboracions amb Gregorio Martínez Sierra. Tot i això, va acabar inclinant-se per la decoració d’interiors. Fou destacada la seva activitat com a director artístic als grans magatzems El Siglo, on va influir significativament en el gust del públic, introduint elements decoratius de diferents èpoques i fomentant l’apreciació pel mobiliari clàssic. No en va, sota la seva direcció, l’estand d’El Siglo va rebre el premi d’honor a l’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors del 1923. Destaquen, alhora, els seus projectes d’interiorisme de l’antiga Granja Lesseps, en estil art decó, que, lamentablement, ja no es conserva, o l’Hostal de la Gavina, de s’Agaró (Baix Empordà). Paral·lelament, va desenvolupar la seva habilitat amb l’aquarel·la, amb una tècnica i estil refinats, i també va practicar la restauració en diverses disciplines, com ara la pintura, l’escultura, els tapissos i els mobles.
Va ser un membre molt rellevant del Foment de les Arts Decoratives (FAD), en què va ocupar el càrrec de vicepresident del 1927 al 1933, sota la presidència de Santiago Marco. En aquesta entitat, pronuncià diverses conferències i impartí cursos de decoració d’interiors, juntament amb Marco, per la qual cosa foren pioners en aquest terreny. Alhora, va ser reconegut amb diverses distincions en el seu camp professional: destaca especialment el primer premi pel seu projecte de mobiliari per a una llar rural al concurs «Pro dignificació de la llar popular», celebrat el 1954 i organitzat pel FAD i l’Institut Nacional de l’Habitatge.
La passió de Baró pel col·leccionisme s’inicià en col·laborar amb Oleguer Junyent —important artista i col·leccionista—, que li va contagiar l’afició per atresorar objectes. A Baró li interessaven les porcellanes xineses i japoneses i posseïa també algunes creus d’ivori i de plata (el Museu d’Història de Sabadell compta amb dos exemplars cedits pel mateix col·leccionista en vida el 1957, que estan pendents d’identificar). Tot i això, les seves energies van ser destinades als ventalls antics, per la qual cosa es convertí en un dels col·leccionistes més importants d’aquests objectes a l’Estat espanyol, juntament amb altres noms reconeguts com Carles Pirozzini, Manuel Rocamora, Maria Regordosa, Joan Sedó Peris-Mencheta o la comtessa de Lacambra, entre d’altres.
Segons els testimonis escrits, li encantava mostrar-los als aficionats que ho demanessin i intercanviar impressions. No és estrany, doncs, que en el seu obituari publicat a La Vanguardia s’assenyala que era:
Humanísimo en su trato, afable y cordial con todos, guardaba siempre, no obstante, lo mejor de su espíritu para aquellos en quienes encontraba una similitud de sentimientos y aficiones en correspondencia con los suyos propios. Entonces abría ampliamente su corazón y su trato era un continuo fluir de anécdotas, observaciones y noticias, de las cuales siempre se salía con provecho […]. Sus excelentes cualidades personales le valieron ser estimado por cuantas personas le conocieron. (La Vanguardia, 3 agost 1966)
A més, era un gran expert en aquests elements característics de la indumentària femenina i va demostrar la seva erudició en la matèria en diverses conferències (destaca la que va impartir al FAD titulada «El col·leccionista i el ventall» el 1955, en el marc de l’exposició que es va celebrar sobre la seva col·lecció) i publicacions, com el llibre Éventails anciens, escrit amb la col·laboració de Juan Escoda i publicat en la col·lecció «Orbis Pictus» de Lausana (Suïssa). Aquest llibre constitueix un interessant estudi a color que compta amb reproduccions de les seves millors peces i que ocupa un lloc destacat en el corpus bibliogràfic europeu del ventall pel seu esperit precursor (figura 1).
Exhibia la seva col·lecció de més de dos-cents exemplars a casa seva, al carrer de Musitu, disposada en vitrines, però també tenia peces emmagatzemades en caixes davant la falta d’espai. Sentia per la col·lecció una autèntica devoció, segons el que relata el testimoni d’Arturo Llopis a La Vanguardia, a propòsit d’una visita que va fer-hi:
En su jardín del Putxet, hemos contemplado de nuevo las deslumbradoras maravillas que guarda la colección Baró. Su dueño nos mostró el tesoro. Caja tras caja […], vimos los más bellos abanicos que uno puede imaginarse. Baró posee un abanico plegable del siglo xvi de marfil calado y lacado, que es uno de los primeros ejemplares llegados a España por la antigua ruta de Asia, que es de donde nos vino el abanico plegable. […] Carlos María Baró, que es un artista, acaricia los abanicos. Los mira y los vuelve a mirar. Los toca suavemente. Pasa sus dedos largos, blancos y nerviosos sobre el varillaje, sobre las marfileñas guías, cual si pulsase un clavicordio o acariciase la rubia cabeza de un niño. Los abanicos de la colección Baró están registrados en un fichero. Cada uno tiene su historia, su novela, su anécdota. Especialmente las series más completas, en bellos ejemplares, son las de los siglos xvii y xviii. Del siglo xviii tiene un abanico francés del casamiento de María Antonieta con el Delfín de Francia […]. (La Vanguardia, 8 agost 1963)
La col·lecció de Baró destacava principalment per la gran qualitat dels exemplars, que anaven des dels primers ventalls arribats a Espanya durant el segle xvi per les rutes asiàtiques (figura 2), passant pels de l’època dels Lluïsos (figures 3 i 4), fins als darrers del període isabelí (figura 5). A l’hora d’adquirir-los, ho feia aplicant la seva mirada d’artista, per la seva raresa i unicitat, fugint del fet anecdòtic, així com pel seu estat de conservació, fixant-se sempre que les peces que els componien no estiguessin ni falsejades ni recompostes, fet que era habitual en els exemplars que es comercialitzaven.
Ell mateix va assenyalar: «Me ha costado esfuerzos inauditos hacerme con esas piezas. Trabajos, luchas, sacrificios de toda suerte, pero ahora soy feliz con sólo saber que están junto a mí, que los tengo bajo mi propio techo.» (La Vanguardia, 8 agost 1963)
Era tan gran la passió que sentia per la seva col·lecció que quan se li preguntà en una ocasió si alguna vegada li havia posat preu, la seva resposta va ser: «Jamás […] porque jamás me ha pasado por la mente desprenderme de la pieza más insignificante, pero si fuera un hombre vanidoso diría, pero esto en la más absoluta confianza, que la colección vale dos millones de pesetas.» (Destino, 19 febrer 1955)
La va donar a conèixer al públic el 1955 en una exposició monogràfica realitzada a la seu del FAD, del muntatge del qual es va encarregar el decorador Josep Mir i que es va exhibir sota el títol «El abanico a través de los siglos» (figura 6). La mostra era una narració cronològica sobre la història d’aquest objecte, que permetia seguir l’evolució de les modes i la varietat de les tècniques. D’acord amb la premsa es van mostrar:
[…] ejemplares magníficos de los siglos xvii y xviii con países de insuperable arte pictórico y magníficos varillajes en marfil, nácar y concha, además de una representación del abanico chino y japonés, con magníficas lacas y pulcros marfiles labrados. Los de estilo imperio, pequeñitos y centelleantes, recamados de lentejuelas sobre el satén de sus países, frágiles, elegantes y evocadores. Y, por último, algunos isabelinos y de fin de siglo. (El Noticiero Universal, 12 febrer 1955)
La mostra va ser assegurada per un milió de pessetes, import molt considerable en aquell moment, cosa que ens dona una idea de la seva importància (figura 7).
Després de la mort de Baró, la seva vídua, Ramona Llobet, va fer una cosa que, com hem vist, Baró no hauria fet mai: vendre la col·lecció, que en aquell moment comptava amb 243 exemplars. La va comprar la Diputació de Barcelona i, des del 1967, es conserva a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, cosa que es pot considerar una sort, tenint en compte que algunes de les principals col·leccions de ventalls que es van formar a Catalunya van acabar disperses al mercat. Algunes de les peces van ser exhibides a la mostra «Ventalls i mantons de Manila» el 1987 al Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú i, també, a l’exposició «Les fàbriques i els somnis», organitzada pel Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa el 2001.
«Abanicos. Carlos Ma. Baró expone su colección en el FAD». Destino. Política de Unidad [Barcelona], núm. 915 (19 febrer 1955), p. 16.
«Don Carlos María Baró Escalante». La Vanguardia [Barcelona] (3 agost 1966), p. 23.
«Exposición de abanicos antiguos». El Noticiero Universal [Barcelona] (12 febrer 1955), p. 10.
«Una colección de abanicos». El Noticiero Universal [Barcelona] (28 febrer 1955), p. 6.
