Tot i que tenim una imatge de Tecla Sala i Miralpeix com una dona forta i decidida, capaç de liderar una empresa tèxtil potent en un món aclaparadorament masculí, els seus inicis vitals no van ser gens fàcils, ja que va viure pèrdues familiars d’aquelles que condicionen vides i marquen la personalitat de les persones que les pateixen. Òrfena als cinc anys, els seus oncles Pau Sala i Francesca Miralpeix es van fer càrrec d’ella i d’un cosí seu que també havia quedat orfe, Joan Riera i Sala, amb qui Tecla Sala es casaria l’any 1906. Els anys 1904 i 1908 moren els oncles, i la parella rep en herència La Blava, una fàbrica de filatura de cotó a Roda de Ter, el nucli a partir del qual crearien el seu empori empresarial. L’èxit d’aquella fàbrica va empènyer el matrimoni Riera Sala a emprendre una nova aventura empresarial a l’Hospitalet de Llobregat, i l’any 1913 van comprar el molí d’en Basté, just a tocar del canal de la Infanta, que transformarien en una fàbrica de filats i torçats de cotó. Semblava que la vida ja li havia donat tots els cops baixos durant la infantesa, però encara li’n reservava un als quaranta anys: l’any 1926, de manera sobtada, va morir precoçment el seu marit i Tecla Sala es va quedar vídua, amb cinc fills i amb un negoci per liderar en solitari. Fent honor a la imatge que tenim d’ella, no es va ensorrar, ben al contrari, ja que es va convertir en la matriarca de la família i la cap visible de l’empresa.
La formació de la col·lecció
La faceta menys coneguda de la nostra protagonista és la de col·leccionista d’art, tot i que va atresorar una petita però interessant col·lecció d’art religiós antic, una activitat que sintonitzava amb la seva personalitat profundament religiosa. Sabem que Tecla Sala va ser clienta de dos dels principals antiquaris de la Barcelona del primer quart del segle xx, Maria Esclasans i Batet (1875-1947) i Josep Valenciano Planes (1881-1945): la primera, descrita per l’escultor i col·leccionista Frederic Marès i Deulovol com «una de las mujeres de más empuje y mayor dedicación en el negocio de las antigüedades»; el segon, amb una nòmina de clients il·lustres del col·leccionisme català com ara Lluís Plandiura, Maties Muntadas, Enric Batlló, Pere Fontana o l’esmentat Frederic Marès.
Que col·leccionés art religiós medieval no hauria d’estranyar si tenim present la fonda religiositat de la nostra protagonista. Més enllà d’aquest tipus d’art, Tecla Sala també va comprar pintura catalana dels segles xix i xx. En aquesta relació de la rodenca amb el mercat de l’art, emergeix la figura de l’historiador de l’art Manuel Trens i Ribas, un eclesiàstic amb qui va mantenir un estret lligam i que l’assessorà en la compra de les obres que anirien engrossint la seva col·lecció.
Una part important de les peces de la col·lecció eren al Casal Sant Jordi, l’edifici aixecat entre els anys 1929 i 1932 per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi que es troba a la cruïlla del carrer de Pau Claris amb el carrer de Casp de Barcelona. Gràcies a una fotografia conservada en el fons documental de Francesc Folguera sabem que part de les obres estaven col·locades en el vestíbul de la setena planta (fig. 1), un llarg distribuïdor rectangular pel qual s’accedia, entre d’altres, al despatx biblioteca de Tecla Sala. Tot i que pot sobtar veure en un espai distribuïdor fins i tot una imatge escultòrica de la Mare de Déu amb el Nen, sobretot sabent que la casa disposava de capella, no era un gest gratuït. La situació de totes aquelles obres d’art allà era tota una declaració d’intencions sobre l’objectiu que l’havia portat a atresorar aquell tipus d’objectes: marcar el seu estatus davant de les persones que la visitaven a casa seva, que necessàriament havien de passar pel vestíbul del pis.
La manca de dades sobre la conformació de la col·lecció —i la seva dispersió a partir del 1973, any en què va morir la nostra protagonista— fa que un moment tan dramàtic per al patrimoni artístic com va ser la Guerra Civil i la revolució espanyoles sigui la font d’informació que millor permet conèixer l’existència de la col·lecció i reconstruir quines peces en formaven part entre el 1936 i el 1941 (com a mínim). Gràcies a la documentació generada durant la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra, sabem que Tecla Sala era propietària d’un bon conjunt d’obres d’art medieval, de pintura flamenca i de pintura catalana dels segles xix i xx, entre d’altres.
D’època medieval tenia un retaule gòtic sencer —el retaule de la Verge del Roser (fig. 2)—, parts importants de dos retaules gòtics atribuïts al Mestre de Vielha (cinc compartiments del retaule de Betren, dedicat a la vida i passió de sant Sadurní, i quatre més d’un altre de dedicat a sant Sebastià i sant Fabià; fig. 3), sis taules (quatre de les quals estaven dedicades a la vida de santa Anna i pertanyien al mateix retaule) i una escultura de la Mare de Déu amb el Nen.
Pel que fa a la pintura flamenca del segle xvi, tenia dues ales pertanyents a un tríptic amb la representació de Sant Jeroni penitent, l’Estigmatització de sant Francesc d’Assís i l’Anunciació (fig. 4) i una taula amb la Mare de Déu de la Rosa, atribuïda al Mestre de les Mitges Figures.
A banda de la col·lecció d’art religiós ja comentada, sabem que Tecla Sala també tenia una col·lecció de pintura dels segles xix i xx —amb obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Ramon Martí Alsina, Emili Bosch i Roger, Joan Colom i Agustí i Iu Pascual i Rodés—, una col·lecció de dibuixos, una d’uns trenta ventalls antics i una altra d’uns vint objectes d’ivori.
La col·lecció entre el 1940 i el 1973
Sense documentació tan valuosa com la generada durant la guerra i la postguerra, és més complicat saber si Tecla Sala engrossiria encara més la seva col·lecció a partir dels anys quaranta. Tanmateix, tenim algunes fonts d’informació que ens permeten demostrar que, més enllà de les obres adquirides abans de la guerra, l’empresària va continuar comprant després del 1939.
Gràcies a les fotografies que es conserven a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, coneixem tres noves adquisicions de la col·leccionista: una talla d’un sant Salvador, obra anònima del segle xiv; una pintura de la Sagrada Família del segle xviii, atribuïda al pintor barroc Antoni Viladomat i Manalt, i una Adoració dels pastors, també del segle xviii, atribuïda al taller d’Antoni Viladomat i Manalt, propera al seu deixeble Manel Tramullas.
D’altra banda, el col·leccionista d’art vallenc Enric Ribé i Robusté conserva documentació privada que ens permet saber que també en van formar part:
- Un relleu de pedra amb una Nativitat (obra catalana del segle xiv procedent de la col·legiata d’Àger).
- Una escultura d’alabastre de la Mare de Déu amb el Nen (obra alemanya del segle xiv).
- Una pintura de la Mare de Déu amb el Nen (obra del segle xvii atribuïda al pintor italià Massimo Stanzione).
- Un arlequí de porcellana alemanya (obra del segle xviii de la manufactura Meissen).
- Un joier vienès d’argent esmaltat amb vidre de cristall de roca (obra del segle xix).
- Una copa de vidre esmaltat (obra del segle xx).
- Dos dibuixos dels segles xvi i xviii.
Mereix una menció especial l’obra pictòrica Sant Pau de Doménikos Theotokópoulos (El Greco) i el seu taller (fig. 5). Segons la documentació en mans d’Enric Ribé, era una obra que mossèn Manuel Trens va oferir a Tecla Sala, que la va comprar. En morir la col·leccionista, la peça va passar a mans d’un dels seus fills i hereus, Pau Riera i Sala, que va encarregar un estudi pinacològic a l’empresa Pinacoart, dedicada a la investigació científica i pinacològica d’obres d’art. El 23 de maig de 1978, l’empresa va certificar l’autenticitat de la peça després de realitzat tot un seguit de proves científiques (fluorescència sota llum ultraviolada, radiació infraroja i radiografia) i un examen pinacològic.
La col·lecció un cop traspassada Tecla Sala
Com ha passat amb moltes col·leccions, la creada per Tecla Sala no va tenir continuïtat més enllà d’ella. En morir (2 de setembre de 1973), la va deixar en herència als seus fills i hereus, que es van quedar algunes obres i en van vendre d’altres. Com ha succeït també amb altres col·leccions, bona part de les obres que havien format part de la Col·lecció Tecla Sala s’han acabat dispersant en diferents mans.
Tenim, però, notícies relacionades amb els moviments de tres de les peces en el mercat antiquari. L’any 2013, el retaule de Betren del Mestre de Vielha va sortir a la venda en el mercat d’antiguitats i va anar a parar a una col·lecció privada. Deu anys després, l’any 2023, la Diputació de Lleida va comprar les taules de l’Anunciació, Sant Sebastià i Sant Fabià del Mestre de Vielha, que va dipositar al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, on, des d’aleshores, llueixen magnífiques en un museu de titularitat pública.
Per acabar, també disposem d’informació sobre el tríptic flamenc amb la representació de Sant Jeroni penitent, l’Estigmatització de sant Francesc d’Assís i l’Anunciació. La taula dedicada a sant Francesc d’Assís, que és propietat de l’historiador de l’art i antiquari barceloní Albert Martí Palau, és un cas perfecte per il·lustrar les males praxis del mercat antiquari o de determinats propietaris sense gaires escrúpols (a finals del 2024, no sabem quan ni qui va fer el que ara explicarem). En un moment indeterminat abans que la peça arribés a mans d’Albert Martí, algú la va arrencar del seu suport de fusta per separar-la del seu revers, que contenia la representació de la Maria de l’Anunciació. Talment com si es tractés d’una vedella en un escorxador.
