Josep Valenciano Planas

6/6/2024

 1881  - Barcelona (Barcelonès) 15/9/1945

Josep Valenciano Planas va ser un dels grans antiquaris de l’edat d’or del col·leccionisme a Catalunya. Frederic Marès, que hi va tenir una relació estreta, considerava que era un «anticuario intuitivo», ja que venia del món de les finances, cosa que, sens dubte, el va ajudar en les seves aptituds comercials. Havia estat corredor de borsa, però, segons Marès, en suprimir-se el mercat lliure de la Borsa de Barcelona ​​el 1914, es va centrar en el món de les antiguitats. Marès, alhora, el descriu com «una persona de robusta humanidad. Vestía correctamente pero con gran sencillez; llevaba chalina y ancho chambergo que cuadraba bien su enorme estatura».

Es va casar dues vegades: primer, amb Francesca Renom Jaumandreu i, després d’enviudar el 1930, amb la germana de la seva dona, Josefina, el 1935. Sembla que no va tenir descendència. Vivia al número 24 del passeig de Gràcia, a la coneguda Casa Pere Llibre, d’estil neomudèjar, la qual cosa denota el seu estatus econòmic elevat i l’evident prosperitat de l’antiquari en el negoci. A més, tenia una casa a Centelles, de la qual es conserven fotografies a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on destacava una estança ricament decorada en estil oriental (figura 1).

Coneixem l’aspecte de Valenciano gràcies a un retrat fotogràfic fet cap al 1917. Apareix elegantment vestit en una de les sales del seu negoci d’antiguitats, que originalment estava situat al pis principal del número 2 del desaparegut carrer de la Corríbia. Un altre retrat conegut de Valenciano és el que apareix en la seva necrològica dels Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona ​​del 1946, que és un oli del pintor Víctor Moya.

El 1928, Josep Valenciana va traslladar el negoci al número 10 de la plaça Reial. El diari La Vanguardia es va fer ressò de l’obertura del nou establiment lloant l’encert de la museografia. Aquesta també va ser elogiada en un article que li va dedicar El Diluvio, en què, a més, es ressaltava la figura de l’antiquari i la qualitat i varietat de les peces que exposava. Marès, que en ser client habitual de Valenciano va conèixer el nou espai, també fa referència a aquest fet, assenyalant que sempre hi havia molt bones peces exposades i que li recordava les «buenas tiendas de anticuarios de París». A l’Arxiu Mas es conserven imatges d’algunes de les peces que va atresorar, així com de la botiga, on es fa palesa la cuidada disposició de les obres, i no deixa de sorprendre l’actualitat que presenta des del punt de vista museogràfic, amb les peces distribuïdes de manera ordenada i espaiosa (figura 2). Això denota que Valenciano era un antiquari preocupat per la seva mercaderia, ja que, en certa manera, singularitzava cadascuna de les obres en una curosa disposició. Alberto Velasco va identificar diverses de les peces que apareixen a la fotografia, com la predel·la d’un retaule atribuït a Jaume Ferrer, conservada a la Col·lecció Ibercaja de Saragossa, o diferents taules del retaule de Sant Pere de Cubells, fent palès el seu interès per l’adquisició de peces de territori lleidatà i també de la franja d’Aragó i el Pirineu.

Des del principi va tenir traça per al negoci i de seguida va entrar en contacte amb els col·leccionistes i marxants principals de l’època. Tenim notícies de la seva relació amb Frederic Marès, Pere Fontana, Enric Batlló, Maties Muntadas, Charles Deering i Lluís Plandiura, entre molts d’altres. Per a aquest darrer treballava com a representant i agent, adquirint peces i realitzant ofertes en nom seu. Valenciano era, a més, un habitual de la Penya del Colón, una tertúlia gastronòmica al voltant del col·leccionista que tenia lloc els dissabtes a l’Hotel Colón, del qual Plandiura era un dels propietaris, i a la qual acudien artistes i antiquaris com Oleguer Junyent, Jaume Llongueras, Xavier Nogués, Ricard Canals, Josep Xiró, Miquel Utrillo o Josep Dunyac, entre d’altres. Valenciano també es relacionava amb antiquaris de la resta de l’Estat espanyol, com Anastasio Páramo de Toledo, i amb col·leccionistes estrangers, com ara el celebèrrim William Randolph Hearst, a qui proporcionava obres per a la col·lecció que estava formant per decorar el seu complex espanyol de San Simeon, o el marxant d’antiguitats Arthur Byne, a qui va vendre una important quantitat de peces de ceràmica en reflex metàl·lic de Manises dels segles xiv a xvi (figura 3), peces que es conserven al Museu Metropolità de Nova York.

Va tenir, alhora, una intensa relació amb la Junta de Museus, que li va adquirir obres d’art medieval, com ara un bell retaule de Santa Bàrbara, obra primerenca de Pere Garcia de Benavarri (MNAC 015933-000), i també de pintura moderna, com un interessant paisatge del pintor Francesc Torrescassana (MNAC 010604-000). Altres peces que havien passat per les seves mans van arribar a l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a partir de compres, com la de la Col·lecció Plandiura (1932), o de donacions posteriors, com la realitzada per Pilar Rabal, vídua de Pere Fontana, amb qui Valenciano va tenir una estreta relació. Entre les peces de la Col·lecció Fontana es troben Naixement de la Verge, procedent de l’església parroquial de Nostra Senyora de Baldós de Montanyana (Ribagorça, Osca) i atribuït a Pere Garcia de Benavarri (MNAC 114750-000) o la taula de la Verge amb sant Vicent Ferrer i dos donants (MNAC 114749-000), que havia pertangut a Emili Cabot i també atribuït a Pere Garcia de Benavarri. Aquest retaule es va mostrar a l’exposició de primitius catalans organitzada per Valenciano al seu establiment l’any 1936. Igualment, un nombre important de peces del Museu Marès procedeixen de compres fetes per l’escultor a l’antiquari.

Era habitual veure publicades les obres que atresorava en publicacions artístiques de l’època, com ara Vell i Nou o Gaseta de les Arts, on també es fa referència als seus viatges. De fet, era un dels antiquaris que més es movia a la recerca de peces, amb estades documentades a València, Andalusia i França. D’entre les obres que apareixen a la premsa destaquen el fragment d’un retaule aragonès del segle xv que representa l’abraçada davant la porta daurada, la qualitat del qual és destacada per l’anònim autor de la notícia (Vell i Nou, núm. 41, 15 abril 1917, p. 362), així com l’obra La Sagrada família, procedent, segons sembla, de la capella d’un cementiri d’un poble castellà, que apareix descrita a la revista com una obra curiosa «pel caràcter mixt de castellana i d’italiana i per la diversitat d’estil i de sentiment que revela» (Vell i Nou, núm. 91, 15 maig 1919, p. 189). També són rellevants uns relleus gòtics (figura 4) localitzats en unes excavacions del Pla d’Urgell (Vell i Nou, núm. 6, 1 agost 1915, p. 22).

Es pot afirmar que Valenciano era un antiquari generalista. El col·leccionista que anava al seu negoci, a més de pintura, ferros, escultura i ceràmica, també podia trobar tapissos i mobiliari d’alta època, així com laques japoneses, de les quals va ser un important col·leccionista. Per tant, es poden afegir a les obres d’art medieval ja esmentades que van passar per les seves mans diverses peces, com el retrat de Tomás de Iriarte (c. 1785), del pintor Joaquín Inza i que es conserva al Museu Nacional del Prado (núm. d’inventari P002514), llenç que va ser adquirit directament pel Ministeri d’Instrucció Pública a Valenciano el 1931, o bé un oli amb la representació d’una «bolera» d’Antonio María Esquivel (Vell i Nou, núm. 96, 1 ​​agost 1919, p. 281), aquesta última subhastada a Sotheby’s, a Londres, el 29 de juliol de 2020, com a part del lot 176 (figura 5). Entre les atribucions que es van fer en temps de Valenciano, trobem una pintura de Pantoja de la Cruz que, de les mans de l’antiquari, va passar a la col·lecció d’Ignasi Abadal (Vell i Nou, núm. 7, 24 abril 1915, p. 3), o un retrat de la comtessa de Fuenrubia (figura 6), que el 1919 fou atribuït a Joan Rizzi (Vell i Nou, núm. 88, 1 abril 1919, p. 121), però que des del 2024 és considerat d’autor anònim espanyol i que es conserva a la Hispanic Society of America, de Nova York.

Igual que altres antiquaris, Valenciano també va ser col·leccionista i algunes notícies s’hi refereixen com a tal. Per exemple, al diari La Vanguardia apareix una breu notícia relativa a una exposició en homenatge a Ricard Canals que es va celebrar el 1940 a les desaparegudes Galeries Syra, que eren al número 43 del passeig de Gràcia. Pel que sembla, Valenciano va formar part de l’equip organitzador, com a «coleccionista y técnico», cosa que demostra els seus elevats coneixements sobre art.

Valenciano també cedia obres de la seva col·lecció per a exposicions quan li requerien, com és el cas de la cèlebre exposició d’art gòtic organitzada pel setmanari Mirador a la Sala Parés, comissariada per Josep Gudiol. La mostra comptava amb obres de col·leccions privades que fins a aquell moment no havien estat mostrades al públic. Valenciano va prestar la taula Quo Vadis?, del pintor Pere Serra, procedent del retaule major de l’església de Sant Pere de Cubells, que després va ingressar a la Col·lecció Batlló i, més endavant, a la col·lecció DAMAR (núm. d’inventari 1 E 099). Abans de tenir-la Valenciano, aquesta taula i sis més que formaven part del mateix conjunt havien passat per les mans dels antiquaris Bardolet i Costa, cosa que deixa constància dels tractes entre els diferents antiquaris, que es venien peces els uns als altres en funció dels interessos dels clients.

L’any 1923, Valenciano també va participar com a expositor a la Secció Retrospectiva de l’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors amb un estand en què criden l’atenció els tapissos i destaquen les arques, així com un armari de marqueteria, una talla d’una verge, un canelobre i alguns tamborets (figura 7). Sembla que durant l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) també va instal·lar al Poble Espanyol de Montjuïc una botiga per a la venda temporal d’antiguitats.

Tenim, igualment, notícies del fet que va exposar obres de la seva col·lecció a les Galeries Laietanes en diverses ocasions. Fins i tot, va arribar a organitzar a la seva galeria de la plaça Reial exposicions en què l’objectiu no era vendre les peces. Aquestes, prestades per diferents col·leccionistes, simplement es mostraven al públic interessat, tal com detalla Rafael Benet en la ressenya d’una exposició sobre els primitius catalans l’any 1935. A més, a la seva galeria també celebrava exposicions d’artistes contemporanis, com ara Francesc Labarta (1932), Marià Pidelaserra (1932), Josep Gausachs (1934), Josep Dunyac (1934) o Rafael Martínez Padilla (1936), entre d’altres.

Després de la Guerra Civil (1936-1939), part de la seva col·lecció ceràmica es va mostrar en la important exposició de ceràmica espanyola que es va fer l’any 1942 al Palau de la Virreina. Valenciano va ser, a més, un dels membres de la comissió organitzadora d’aquesta mostra, juntament amb Alexandre Soler i March, Manuel Rocamora i Josep Salvà. Diverses de les peces van passar posteriorment a col·leccions com les de La Fontana o El Conventet (Col·lecció Godia).

El 1933 va ser un dels socis fundadors d’Amics dels Museus de Catalunya, organització en la qual va exercir diferents càrrecs. La seva implicació en el món museístic i cultural de la ciutat de Barcelona va ser important, com demostren, per exemple, les seves donacions per comprar La vicaria, de Marià Fortuny, o per bastir el monument a Rusiñol a Sitges. També va actuar com a pèrit més d’una vegada, com en un cas d’alienació patrimonial vinculada amb l’església d’Albalat de Cinca (Osca) en relació amb uns retaules, cas en què el rector va escollir Valenciano per valorar les peces.

Bibliografia

Aguiló, María Paz. «La fortuna de las colecciones de Artes Decorativas españolas en Europa y América: estudios comparativos». A: Cabañas, Miguel (coord.). El arte español fuera de España. Madrid: Instituto de Historia: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2003, p. 275-290.

«Amics dels Museus de Catalunya». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona] (juliol 1933), p. 221-222.

Beltrán, Clara; Ramon, Artur. «Algunos apuntes para la historia del anticuariado en Barcelona: 1910-1936». A: El reverso de la historia del arte: Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950). Gijón: Trea, p. 108-109.

Benet, Rafael. Cròniques d’art a ‘La Veu de Catalunya’: 1934-1936. Barcelona: Fundació Rafael Benet, 2006.

Berlabé, Carmen. El Museu Diocesà de Lleida: La seva formació i la legitimitat del seu patrimoni artístic [en línia]. Barcelona: Universitat Abat Oliba CEU, 2009. [Consulta: 25 març 2024]. [Tesi doctoral en tres volums]

Bofill, Francisco de Paula. Cerámica española. Barcelona: Selectas, 1942.

Boronat, M. Josep. La política d’adquisicions de la Junta de Museus: 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 901-910.

Cano, Meritxell. Josep Bardolet, un intermediari del mercat de l’art a Catalunya. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013. [Treball de fi de màster]

Colección DAMAR [en línia]. [Consulta: 25 març 2024].

«De arte. Galería Valenciano». El Diluvio [Barcelona] (2 març 1928), p. 13.

Elias, Feliu (Joan Sacs). «Les laques». Vell i Nou [Barcelona], núm. 89 (15 abril 1919), p. 143-148.    

Elias, Feliu (Joan Sacs). «Sobre els primitius catalans». Mirador [Barcelona] (30 gener 1936), p. 7-8

Favà, Cèsar. «Quo Vadis». A: Catalunya 1400. El gòtic internacional. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2012, p. 132.

Fontbona, Francesc; Montmany, Antònia; Navarro, Montserrat; Tort, Marta. Repertori de catàlegs d’exposicions individuals d’art a Catalunya (fins a l’any 1938). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1999.

Gual, Enric. «II Saló Mirador: la pintura gòtica a Catalunya». Mirador [Barcelona] (7 maig 1936), p. 2.

«José Valenciano, caballero en antigüedades». Destino [Barcelona], núm. 427 (22 setembre 1945).

«José Valenciano». Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona [Barcelona], vol. iv, núm. 3-4 (1946), p. 533.

La Vanguardia [Barcelona] (12 febrer 1928), p. 14.

La Vanguardia [Barcelona] (14 febrer 1928), p. 13.

La Vanguardia [Barcelona] (13 agost 1930), p. 22.

La Vanguardia [Barcelona] (24 setembre 1940), p. 14.

La Vanguardia [Barcelona] (16 setembre 1945), p. 7.

La Vanguardia [Barcelona] (31 juliol 1979), p. 20.

Llonch, Sílvia. «Col·leccionistes i antiquari catalans al Museu Frederic Marès». A: La col·lecció somiada: Escultura medieval a les col·leccions catalanes. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona, 2002, p. 111-115.

Marès, Frederic. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Museu Frederic Marès, 2000, p. 223-225. [Publicat per primer cop l’any 1977]

Ruíz, Francesc. «Pere Serra i el seu taller, a l’entorn del retaule major de Sant Pere de Cubells». A: Viatges a la bellesa: Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles, 2015. (Retrotabulum Maior; 1), p. 109-160. [Més informació aquí]

Sánchez, Sebastià. La col·lecció Deering a Maricel de Sitges al Castell de Tamarit (1909-1921): un somni d’art hispànic frustrat. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2021, p. 594-596. [Consulta: 25 març 2024]. [Tesi doctoral]

Torramadé, Antonio. «Exposición Internacional del Mueble y Decoración de Interiores: álbum-resumen». Barcelona: Arte Pro, 1924.

Velasco, Alberto. «Antiquaris, església i les vendes de patrimoni artístic al bisbat de Lleida (1875-1936)». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus: El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle xx. Bellaterra et al.: Unviersitat Autònoma. Servei de Publicacions et al., 2013. (Memoria Artium; 15), p. 265-269.

Velasco, Alberto. «Novetats del mercat d’art en relació amb la pintura gòtica aragonesa: Blasco de Grañén (doc. 1422-1459)». A: Viatges a la bellesa: Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles, 2015. (Retrotabulum Maior; 1), p. 161-171. [Més informació aquí]

Velasco, Alberto. Pintura tardogòtica a l’Aragó i Catalunya: Pere Garcia de Benavarri. Lleida: Universitat de Lleida, 2015. [Consulta: 25 març 2024]. [Tesi doctoral]

Vell i Nou [Barcelona], any iii, núm. 41 (15 abril 1917), p. 355 i 362.

Vell i Nou [Barcelona], any v, núm. 91 (15 maig 1919), p. 189.

Clara Beltrán Catalán

Vicente de la Fuente Bermúdez