Josep Barbey i Prats va néixer a Barcelona l’any 1894 fruit del matrimoni entre Juli Barbey Poinsard i Francisca Prats Vila. El seu pare, profundament implicat en els sectors industrials i financers de la ciutat, fou president del Consell d’Administració de La Azucarera del Jalón, SA durant els anys 1910 i 1911, així com de la Compañía de Industrias Agrícolas, SA; aquestes dues empreses es van fusionar i, en la nova entitat, va desenvolupar el mateix càrrec del 1911 al 1913 i, a més, en va ser membre del Consell d’Administració fins al 1922, any del seu traspàs. L’empresa, fundada per Jaume Carner i Romeu, Antoni Constansó i Constansó i Josep Suñol i Casanovas, que en fou el promotor i principal executiu, estava centrada en la producció de sucre provinent de la remolatxa, la producció de pinsos i la destil·lació d’alcohol, i es va consolidar com una de les principals empreses sucreres d’Espanya. Juli Barbey, també fou director del Banco de Préstamos y Descuentos, banc auxiliar del Banc de Barcelona, i va destacar com a membre de l’Asociación del Mercado Libre de Valores de Barcelona, on va exercir els càrrecs de vicepresident de la Junta Directiva (1915-1917) i conseller del Consell de Govern (1919-1921).
Al llarg de la seva vida, Josep Barbey, va residir entre els barris del Raval i la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Durant la seva infantesa, juntament amb els seus pares i les seves germanes (Maria Àngels, Lluïsa i Pilar), va viure en un pis del número 16 del carrer de Barberà (posteriorment, carrer del Marquès de Barberà); més tard, residí al número 21 de la plaça de Catalunya i, finalment, al número 1 del carrer de la Comtessa de Sobradiel. Cap a l’any 1920, la família es va traslladar definitivament a un pis del número 20 de la ronda de la Universitat, on després Barbey va viure amb la seva esposa Trinitat Soler Julià (1897-1993) i els seus quatre fills, Juli (1919-1973), Raimon (1922-1960), Rosa (1927-1978) i Eugènia (1937-1996).
Pel que fa a la formació, Josep Barbey va estudiar la llicenciatura en dret entre els anys 1911 i 1913, a la Universitat de Deusto (Bilbao) —aleshores anomenada Colegio de Estudios Superiores de Deusto—, i la va finalitzar a la Universidad Literaria de Barcelona. Des del 1916 i fins al 1945, va estar adherit al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, on va exercir com a advocat a títol particular, encara que, com veurem a continuació, el seu compromís polític i social amb el republicanisme català el va portar a ocupar diversos càrrecs institucionals, tant de caràcter públic com privat, i a relacionar-se amb nombroses persones il·lustres del seu context.
Va ser passant del poeta i polític Jaume Bofill i Mates (1878-1933), amb qui va coincidir com a militant de la Lliga Regionalista, partit pel qual Barbey fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions municipals de l’any 1920. En aquest sentit, és interessant esmentar que va presidir la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, que era l’organisme coordinador dels àmbits d’educació i cultura de la ciutat i que s’encarregava des de la construcció d’escoles fins a la gestió de biblioteques, exposicions, arxius i publicacions. Durant aquest període, Barbey va ocupar el càrrec de cap de Secretaria i Informació de l’Institut d’Orientació Professional, organisme d’orientació professional i anàlisi del mercat laboral creat per la Diputació de Barcelona i la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Igualment, va ser nomenat tresorer de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art, presidida per Lluís Nicolau d’Olwer, que també era membre d’Acció Catalana, partit escindit de la Lliga Regionalista. Aleshores, Acció Catalana havia adquirit el diari La Publicidad i l’havia catalanitzat amb el títol de La Publicitat; en aquest diari, Barbey va dirigir la plana d’economia i finances, que va esdevenir de gran interès.
Amb l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera, Barbey va ser desterrat a Barbastre, encara que mantingué alguns vincles amb Barcelona. De fet, entre el 1924 i el 1936, fou membre del Consell d’Administració de la Compañía de Industrias Agrícolas, SA com a continuació de la tasca del seu pare. Durant l’any 1931, en proclamar-se la Segona República, Lluís Nicolau d’Olwer va esdevenir ministre d’Economia del Govern de la República espanyola i va escollir-lo per formar part del seu equip, juntament amb Ferran Cuito i Canals i Manuel Reventós i Bordoy, als quals s’anomenava «los cuatro de infanteria» del Ministeri d’Economia. La seva feina al Ministeri, tasca que dugué a terme durant un any, seria la darrera participació en matèria política de Barbey, que l’any 1933 es donà de baixa a Acció Catalana (aleshores denominat Partit Catalanista Republicà). Entre els anys 1932 i 1934, Josep Barbey va exercir de redactor del Diari Mercantil, publicació periòdica de Barcelona en català, que es dedicava essencialment al comerç i les finances.
Pel que fa a la seva col·laboració amb entitats culturals, el 1914 va ingressar a l’Ateneu Barcelonès en qualitat de soci resident, inscrit a la Secció de Ciències Morals i Polítiques, i en fou un membre actiu fins al 1945. Al costat de Pere Corominas, Josep Maria de Sagarra, Pere Rahola, Rossend Llatas, Josep Matons, Carles Pi i Sunyer, Raimon Noguera, Quim Borralleras, Joan Cortès i Just Cabot, entre d’altres, va formar part de la Penya de l’Ateneu Barcelonès (o Penya Borralleras). A l’Ateneu, Barbey va ocupar diversos càrrecs, com el de vicepresident (1920), el de vocal de la Junta Directiva (1918 i 1934-1935) i el de comptador (1936). En aquest aspecte, cal tenir present que va figurar com a protector d’Edicions La Mirada, de Sabadell, una editorial fundada l’any 1924 per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols, tots ells pertanyents al grup d’intel·lectuals La Colla de Sabadell (o grup de La Mirada). Fruit d’aquesta col·laboració va adquirir nombrosos exemplars de llibres dedicats pels diferents autors que treballaven per a aquesta editorial, com Josep Carner, Carles Riba i Joan Salvat-Papasseit.
A principis del segle xx, la família Barbey va començar a estiuejar a la Garriga. Primer s’allotjaven en una casa anomenada Villa Eulàlia i, cap al 1910, Juli Barbey va adquirir uns terrenys del municipi amb la intenció de fer-hi construir la casa familiar, que, més endavant, va encarregar a l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol. La Casa Barbey, situada al número 5 del Passeig, és un dels quatre edificis aïllats que conformen l’espai denominat Illa Raspall, juntament amb els coneguts com la Bombonera, la Torre Iris i la Casa Barraquer. La finca que ara ens ocupa és considerada l’obra més important del període modernista de l’arquitecte, tant per la seva arquitectura com pels elements decoratius que conté. Bona part de la documentació del projecte arquitectònic es troba a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (hi destaca un gruix considerable de fotografies de l’exterior de l’edifici; SC 50/12: 52 fotografies). D’aquestes, tretze van ser fetes per l’estudi fotogràfic d’Oriol Maspons i Julio Ubiña amb motiu de la publicació que Oriol Bohigas va fer a Cuadernos de Arquitectura l’any 1961. L’article, dedicat a la trajectòria professional de Manuel J. Raspall, fa una breu referència a la Casa Barbey i n’esmenta, a més a més, alguns elements ornamentals destacables, com les pintures del menjador, que són obra de Josep Triadó i Mayol, i el plafó decoratiu de la façana de ponent, que representa sant Jordi i que també va dibuixar Triadó, tot i que el va construir el ceramista Lluís Bru i Salelles. En termes generals, l’interior de la casa compta amb un magnífic vestíbul, diverses xemeneies i plafons ceràmics. A l’exterior, dominat per un magnífic jardí, hi ha elements decoratius com un sortidor, plafons ceràmics i jardineres artístiques. Ara bé, la presència d’artistes del moment no es limita únicament a Triadó i Bru, el discurs decoratiu, que recull diferents símbols que volen recuperar la història de Catalunya, va comptar amb els tallers de vitralls modernistes de Buxeres i Codorniu, així com la firma Rigalt, Granell & Cía. Finalment, convé mencionar que, per a la decoració dels espais, Juli Barbey va adquirir obres en importants galeries d’art del moment, com la Casa Renart, les Galeries Dalmau, el Faianç Català i les Galeries Laietanes. D’aquesta manera, Barbey va seleccionar una rellevant col·lecció de vidres antics; peces dels pintors Enric Galwey, Arcadi Mas i Fondevila i Laureà Barrau; mobiliari de Gaspar Homar, i ceràmica de Josep Aragay i Blanchar, entre d’altres (figura 1).
L’esclat de la Guerra Civil, el mes de juliol de 1936, el va sorprendre a la casa de la Garriga, on estava estiuejant amb la família. Tant en aquesta com en la de Barcelona li van ser practicats nombrosos registres. Durant uns mesos, Josep Barbey es va amagar a casa de diferents amics fins que el març del 1937 es va traslladar a Banyoles, on, pel fet de ser advocat, se li va oferir el càrrec suplent de la Secretaria Municipal de Banyoles. Gràcies a aquesta feina va poder subsistir, ja que havia perdut tots els diners. Després de la guerra va viure sis anys a Banyoles, on continuava exercint d’advocat, malgrat que, ateses les circumstàncies de l’època, en cap moment va desenvolupar-hi la seva faceta de col·leccionista.
Un dels primers contactes de Barbey amb l’àmbit artístic pròpiament dit va ser la seva incorporació al comitè directiu de l’Associació d’Amics de les Arts, al costat de Magí P. Sandiumenge, Francesc Pujols, Josep Maria Albiñana, Ramon Pella, Alexandre Plana, Josep Maria de Sagarra i Estanislau Duran i Reynals, membres provinents de la Penya de l’Ateneu Barcelonès. L’associació es va constituir el març del 1918 amb la seu social a les Galeries Laietanes de Barcelona. Entre els objectius principals de l’entitat hi havia estimular els estaments oficials perquè donessin suport a les belles arts, protegir els artistes i bastir amb adquisicions el fons d’un futur museu nacional d’art modern. Alguns dels artistes membres de Les Arts i els Artistes, l’Agrupació Courbet, l’Associació Artística i Literària i el Cercle Artístic de Sant Lluc van participar en el Primer Saló de Tardor de l’Associació d’Amics de les Arts, inaugurat el 7 de desembre de 1918 a les Galeries Laietanes. El seu comitè d’honor estava presidit per dames de l’alta burgesia catalana i entre els socis honoraris hi havia Hermen Anglada Camarasa, Ricard Canals, Josep Clarà, Josep Llimona, Isabel Llorach, Pau Picasso, Lluís Plandiura, Joaquim Mir, Josep Sala, Josep Maria Sert i Joaquim Sunyer. Convé destacar que Cala Forn (1917), de Joaquim Sunyer, va ser la primera obra adquirida per l’associació amb l’objectiu d’exposar-la al Museu d’Art Modern de Barcelona. El Segon Saló de Tardor es va inaugurar el mes de desembre del 1920 a les Galeries Laietanes amb la intenció de promoure i protegir l’art modern català. S’hi van afegir els artistes que provenien del Saló dels Evolucionistes, l’associació Nou Ambient i els Independents. Durant la celebració del saló, el museu va adquirir l’obra titulada Roses (1920), del pintor Domènec Carles. El Tercer Saló, que va ser el darrer, es va celebrar el mes de gener del 1922 i hi va destacar especialment la presència de l’obra de la pintora russa Olga Sacharoff i del seu espòs, el fotògraf i pintor anglès Otto Lloyd.
Durant el seu mandat com a regidor electe de l’Ajuntament de Barcelona, Barbey va assumir el càrrec de vocal de la Junta de Museus. Amb el temps, la seva influència va augmentar i va ser nomenat president i tresorer de la Comissió d’Art Contemporani de la Junta, càrrecs que va ostentar fins al 1923. Cal destacar el paper fonamental de Barbey en la política d’adquisicions de l’entitat. Sota la seva gestió econòmica, aquesta va aconseguir adquirir la cèlebre obra La vicaria (1870), de Marià Fortuny, mitjançant donatius particulars i subscripció pública; aquesta compra es va produir el maig del 1922. No obstant això, va ser gràcies a la mediació de Josep Barbey i de Ricard Canals, vocals de la Junta de Museus, que la reconeguda obra Arlequí (1917), de Pablo Picasso, que havia participat en l’exposició d’art celebrada a Barcelona el 1919 i que l’artista malagueny havia regalat a la ciutat, va ser oficialment incorporada al Museu de Belles Arts el mes de novembre del 1921.
Al mateix temps, durant els anys 1920 i 1921, va exercir com a regidor i tresorer de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona. Durant aquest període, va contribuir a l’organització de l’exposició d’art català de Lisboa del 1921, juntament amb Josep Pla, Joan Estelrich, Feliu Elias i altres col·laboradors. A més, el 1922 va ser elegit tinent d’alcalde i també va ostentar la presidència de la mostra catalana que va viatjar a Amsterdam i va assumir la màxima responsabilitat econòmica de la Junta d’Exposicions. Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, Josep Barbey va presentar la dimissió de les seves funcions com a tresorer de la Junta de Museus.
Tal com hem vist, el seu pare, Juli Barbey, va estar relacionat amb l’àmbit del col·leccionisme i va ser un client destacat d’importants galeries d’art, com la de Joan Baptista Parés del carrer de Petritxol. D’aquesta manera, Josep Barbey va heretar el gust i la passió col·leccionista del seu pare, així com algunes de les seves obres de pintura vuitcentista.
Durant la dècada dels anys vint, Josep Barbey va ser un assidu client de la botiga d’antiguitats i sala de subhastes El Camarín, situada al número 7 del carrer de la Corríbia, al capdavant de la qual es trobaven el marxant de quadres Generòs Añès i el seu soci, Josep Maria Jordà. Se sap que, el 22 de desembre de 1927, Barbey hi va adquirir un dibuix de Pablo Picasso per 200 pessetes. També va fer adquisicions a les Galeries Dalmau, que eren propietat del marxant Josep Dalmau i Rafel i que inicialment es trobaven al número 18 del carrer de la Portaferrissa i, posteriorment i fins al tancament (1930), al passeig de Gràcia. Així mateix, va ser client de les Galeries Laietanes, ubicades al número 613 de la Gran Via de les Corts Catalanes, i de la sala d’exposicions La Pinacoteca, fundada pel col·leccionista Gaspar Esmatjes, localitzada al número 644 de la Gran Via de les Corts Catalanes (fins al 1928, any en què es traslladà al número 34 del passeig de Gràcia) i dirigida per Higini Garcia, home de confiança d’Esmatjes. Igualment, entre els anys 1925 i 1935, va adquirir una notable quantitat de pintura i escultura catalana moderna a la Sala Parés, que era propietat de Joan Anton Maragall i Noble, de qui va ser el primer client i un dels col·leccionistes més destacats de la galeria.
De fet, durant el mes de desembre del 1928, La Nova Revista, sota la direcció de Josep Maria Junoy, va organitzar una exposició a la Sala Parés, en la qual es van presentar una selecció de dotze obres dels artistes Ricard Canals, Domènec Carles, Enric Casanovas, Joan Colom, Josep Dunyach, Feliu Elias, Marian Espinal, Enric Galwey, Josep Llimona, Joaquim Mir, Iu Pascual i Joaquim Sunyer. Aquesta mostra va comptar amb la col·laboració dels col·leccionistes Fernando Benet i Josep Barbey, que fou l’encarregat de pronunciar el discurs inaugural del I Saló de la Nova Revista; el discurs se centrà en l’orientació artística del col·leccionista i el valor del mercat de l’art. De la mateixa manera, l’Exposició Homenatge a Ricard Canals, patrocinada per Lluís Plandiura, un dels principals col·leccionistes i mecenes del pintor, va tenir lloc a la Sala Parés des del 25 de febrer fins al 10 de març de 1933 i va comptar amb tres obres molt destacades de la col·lecció de Barbey: Cafè concert (c. 1903; figura 2), Cigarreras i Retrat de la Srta. Barbey. A més, l’any 1935, va participar amb obres de la seva col·lecció en la primera exposició individual de pintures de l’artista Alfred Sisquella. Aquesta mostra es va celebrar a la galeria de Joan Anton Maragall i va rebre una gran acollida tant per part del públic com de la crítica.
L’inici de la seva col·lecció artística es remunta a l’any 1918, quan, com a membre de l’Associació d’Amics de les Arts, va establir contacte amb el cercle d’artistes catalans més moderns, com els Evolucionistes, els joves creadors integrants de l’Agrupació Courbet, el grup artístic Nou Ambient, els Independents, així com membres de Les Arts i els Artistes, l’Associació Artística i Literària i el Cercle Artístic de Sant Lluc. D’aquesta manera, a través d’aquesta interacció, la Col·lecció Barbey va reunir al voltant de tres-centes obres entre pintura, gravats, dibuixos i una dotzena d’escultures.
Tanmateix, a la Col·lecció Barbey també hi havia obres de pintors vuitcentistes catalans com Simó Gómez, Benet Mercadé, Lluís Rigalt i Ramon Martí Alsina, amb obres destacades com La migdiada (c. 1884) i La nineta (c. 1865-1867). La pintura de l’anomenada escola d’Olot s’hi trobava molt ben representada, amb obres de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boada i el seu grup d’amics artistes noucentistes, com Iu Pascual, Enric Galwey, Domènec Carles i Marià Llavanera. També cal subratllar que Josep Barbey va ser un important col·leccionista de l’obra d’Isidre Nonell, de qui va aplegar un total de 21 pintures i diversos dibuixos. De les generacions modernista i postmodernista tenia obres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir. No podem oblidar tampoc la presència de Ricard Canals, amb qui tenia una forta amistat. També incorporà peces de Marià Fortuny, Joan Roig i Soler i Darío de Regoyos. A més, els pintors noucentistes estaven molt ben representats en la seva col·lecció, amb obres destacades de Joaquim Sunyer, Xavier Nogués, Feliu Elias i artistes coetanis com Jaume Mercadé i Josep Obiols.
Bona part de la Col·lecció Barbey es va construir amb l’assessorament de la Sala Parés, lloc on comprava obra habitualment. Entre els artistes de la galeria presents a la seva col·lecció cal destacar Josep Mompou —amb quatre pintures—, Joan Serra i Manuel Humbert —amb deu obres cadascun— i Marià Llavanera —amb vuit. Un dels pintors més ben representats —més d’una trentena d’obres— va ser Alfred Sisquella. Entre els artistes més joves destaquen els pintors Francesc Domingo, Emili Grau Sala, Rafael Benet, Josep de Togores, Ramon de Capmany, Pere Créixams i Pere Pruna, així com els escultors Joan Rebull, Enric Casanovas, Pau Gargallo, Manolo Hugué, Josep Dunyach i Martí Llauradó. Pel que fa a l’art contemporani, la col·lecció va atresorar una obra de Salvador Dalí, titulada Figura en una taula (1925), que Barbey va adquirir a les Galeries Dalmau el mes de novembre del 1925 en ocasió de la primera exposició individual de l’artista.
A més a més, convé subratllar que Josep Barbey va aplegar una interessant col·lecció de dibuixos i pintures de Pablo Picasso, els quals van entrar al mercat de l’art internacional després de la seva mort. Aquest és el cas de l’obra El picador (1900; figura 3), que va ser exhibida a la III Biennal Hispanoamericana d’Art, del 1955, que esdevingué el gran aparador de l’obra picassiana d’aquella època. Aquesta peça va ser adquirida pel conegut marxant d’art de Nova York Justin K. Thannhauser, qui la va regalar a la seva esposa, Hilda. Després del seu traspàs, va formar part de la donació de la col·lecció Thannhauser al Museu Solomon R. Guggenheim, de Nova York, el 1991. També cal esmentar el Cafè concert del Paral·lel (c. 1900-1901), que es conserva al Museu Picasso de París, així com la pintura sobre paper Infants al jardí de Luxemburg (1900), exposada a la famosa Exposition de Peintures, Pastels et Dessins par MM. Girieud, Launay, Picasso et Pichot, a la Galerie Berthe Weill de París l’any 1902. Aquesta obra va ser posada a la venda en reconegudes cases de subhastes internacionals, com Sotheby’s i Christie’s, on la va adquirir un col·leccionista privat.
Una de les exposicions més rellevants per donar a conèixer la col·lecció artística de Barbey es va inaugurar el 27 de setembre de 1930 a la Sala Parés, amb el títol Exposició d’Obres de la Col·lecció Barbey. La galeria va seleccionar un total de seixanta pintures i sis escultures dels artistes Martí Alsina, Nonell, Vayreda, Regoyos, Gimeno, Llavanera, Gómez, Benet, Casas, Capmany, Colom, Humbert, Llimona, Mompou, Sunyer, Sisquella, Pruna, Picasso i Pidelaserra. En el camp de l’escultura, van destacar les contribucions de Pau Gargallo, Manolo Hugué, Joan Rebull, Enric Casanovas, Josep Dunyach i Martí Llauradó. La mostra va rebre la visita d’un públic molt nombrós i va tenir un gran ressò a la premsa.
El 1952, set anys després de la mort de Josep Barbey, la seva col·lecció va ser temporalment dipositada, per voluntat expressa de la seva família, al Palau Nacional de Montjuïc de Barcelona. Durant aquest dipòsit, algunes de les obres d’Isidre Nonell es van mostrar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art, del 1952. Al mateix temps, gràcies a l’interès i la col·laboració de la vídua i els fills del col·leccionista, es va organitzar l’Exposición de Cien Pinturas Pertenecientes a la Colección Barbey, que es va celebrar del 25 d’octubre al 14 de novembre de 1952 a les Galerías San Jorge, del número 63 del passeig de Gràcia. Aquesta mostra tenia com a finalitat presentar una selecció de les millors obres de la col·lecció. El 4 de juny de 1962, un cop finalitzat el dipòsit i retirades les obres, la vídua, Trinitat Soler, i la seva família van fer una donació en memòria del seu pare i espòs. Aquesta donació va consistir en una obra de Nonell, titulada Consuelo (1905), que va ser atorgada a la Junta de Museus. Una vegada les obres van ser retornades a la família, aquestes es van repartir entre els fills i la vídua i, posteriorment, es van vendre al mercat artístic a través de galeries i marxants d’art.
Algunes de les obres que havien format part de la Col·lecció Barbey es conserven en les col·leccions públiques i privades de Catalunya, com Figura en una taula (1925), de Salvador Dalí, que és a la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres (figura 4), o La visita, de Marià Espinal, que va ingressar al Museu d’Art de Cerdanyola el 2021. D’altra banda, una part de les obres —com La migdiada (c. 1884), de Ramon Martí Alsina (figura 5); Cafè concert (c. 1903), de Ricard Canals; La paloma (1904), d’Isidre Nonell, i Nena (c. 1928), d’Alfred Sisquella (figura 6)— van ser venudes per Trinitat Soler a Santiago Espona i, a través del seu llegat del 1958, van passar a formar part del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). També cal destacar que l’obra Carrer de poble (1888), de Francesc Gimeno, que formava part de la Col·lecció Barbey, va ser adquirida per Domènec Teixidó i va formar part del seu llegat, que va ingressar al MNAC l’any 1962. D’altres peces són en mans privades, com Dona amb vestit blanc, de Ramon Casas, que va passar a l’antiga col·lecció de Fernando Rivière, i la famosa carta auca il·lustrada de Picasso per a Miquel Utrillo amb les vinyetes «Manolo gelós» i «Odette enutjada», que pertany a la col·lecció de Jaume Gil Aluja.
