Josep Costa Ferrer

4/12/2024

Eivissa  7/6/1876  - Palma (Mallorca) 9/12/1971

Josep Costa Ferrer va ser una de les figures emblemàtiques de la il·lustració satírica catalana del primer terç del segle xx i així ho han demostrat alguns estudis al respecte i el gran volum d’obra conservada, tant en institucions públiques com en col·leccions particulars. Els treballs publicats havien tractat mínimament la seva activitat com a excavador i col·leccionista d’arqueologia; en canvi, la faceta d’antiquari i col·leccionista no havia estat explorada en profunditat fins fa ben poc. Aquest canvi ha estat possible gràcies al fet que s’ha pogut accedir al seu arxiu personal i al de la galeria d’art que va fundar a Palma el 1928, Galerías Costa, que va romandre oberta fins al 1976. Aquest arxiu és, probablement, el més important per conèixer el mercat de l’art a Catalunya i les Balears durant el segle xx, tant per la qualitat com per la quantitat dels materials que l’integren. L’artífex de l’endreça i la preservació de l’arxiu, que es conserva en mans particulars, va ser Josep Maria Costa Gispert (1910-1999), fill de Josep Costa Ferrer. La documentació abasta no només l’activitat de Costa com a antiquari —incloent-hi correspondència, factures, fotografies i materials de tota índole—, sinó que comprèn també la que va generar el negoci de la galeria de Palma, dedicada sobretot a la promoció d’artistes contemporanis, especialment d’aquells que treballaven a les Balears.

La bibliografia existent sobre el personatge ens deslliura de traçar un perfil biogràfic complet i únicament en destacarem que, després d’haver nascut a Eivissa, quan tenia vint anys, la seva família es va traslladar a Barcelona des de Palma. Aleshores, inicià estudis d’arquitectura, que no va acabar, i fou en aquell moment quan entrà en contacte amb els ambients artístics de la ciutat, començà a publicar les primeres il·lustracions i, sobretot, feu coneixences que esdevindrien fonamentals per entendre el seu interès posterior per les antiguitats i el col·leccionisme. Per exemple, a la tertúlia d’Els Quatre Gats feu amistat, entre d’altres, amb Santiago Rusiñol i, també, amb Pablo Picasso, amb qui coincidiria no només a Els Quatre Gats, sinó en un grup tertúlia anomenat Cova Artística (1898). Aquesta coneixença justifica que els hereus de Costa conservin encara una sèrie de retrats (dibuixos) d’alguns membres d’aquesta tertúlia —en concret, del mateix Costa, de Joan Vidal i Ventosa i de Lluís Bagaria (fig. 1)—, a més de dues peces més de l’artista malagueny, de petit format.

No sabem quan va iniciar-se exactament la relació de Costa amb el món del col·leccionisme i les antiguitats, però degué ser ben aviat. Sense dubte, algú que devia ser molt important en aquest vincle amb el món del col·leccionisme i les antiguitats va ser Santiago Rusiñol, amb qui Costa va mantenir una profunda amistat durant tota la vida, com ho demostra el fet que fos una de les persones que van dur el fèretre de Rusiñol a l’esquena el dia del seu enterrament (1931). La historiografia sempre ha destacat les campanyes arqueològiques que van dur a terme conjuntament entre el 1912 i el 1916 en jaciments d’Eivissa, com el del Puig des Molins. Costa va continuar duent a terme aquesta activitat excavadora durant uns quants anys en altres indrets, principalment a l’Aragó, com prova la documentació existent en el seu arxiu personal. Amb els materials que va aconseguir en les seves excavacions mallorquines va organitzar, fins i tot, una exposició al Palau de Belles Arts de Barcelona el 1914 (fig. 2), a més d’una segona mostra de materials precolombins a les Galeries Dalmau l’any següent.

Segurament, va ser aquest interès per l’arqueologia el que va portar-lo a endinsar-se en el món de les antiguitats i les subhastes a Barcelona. Un dels primers testimonis fefaents de la seva activitat col·leccionista és del 15 de juny de 1915, quan ja s’anunciava com a tal a la revista Vell i Nou, amb residència al tercer pis del número 70 del carrer d’Escudellers. Segurament ens trobem davant un subterfugi, atès que és molt probable que ja es dediqués a la compravenda. Va ser el 15 de novembre d’aquell mateix any quan Costa va inaugurar la seva primera botiga d’antiguitats a Barcelona, anomenada La Vicaría, ubicada al número 22 del carrer dels Banys Nous. L’agost del 1920 ja havia tancat el negoci i n’havia obert un de nou, Antigüedades Costa, als números 4-6 del carrer de les Heures, prop de la plaça Reial. Al mateix temps, sembla que tenia una petita delegació a Palma, a l’entresol del número 41 del passeig del Born. Poc després del 1920 va associar-se amb l’antiquari barceloní Lluís Carvajal, amb qui van regentar un negoci anomenat Antigüedades Costa-Carvajal, ubicat al número 28 del carrer del Call, en què se celebraven subhastes, de les més antigues documentades a Barcelona. L’art medieval era una altra de les especialitats d’aquell negoci, com demostra que passessin per les seves mans els compartiments del retaule gòtic d’Espui (Pallars Jussà) —posteriorment, al Detroit Institute of Arts— o el retaule de la Mare de Déu originari de Puertomingalvo (Terol) —conservat al Nelson Atkins-Museum of Art (Kansas, Estats Units)— segons proven algunes fotografies del Fons Francesc Serra de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Eren anys de molta efervescència comercial dels seus negocis i així consta en les vendes efectuades a la Junta de Museus i, també, en la documentació abundosa de l’arxiu personal de Costa. Tampoc no va faltar en la seva trajectòria l’aventura americana: el 1927 es va embrancar en l’obertura d’un negoci d’antiguitats a Chicago (Illinois, Estats Units) en societat amb Agustí Lluís Urgellés (1888-1935), tot i que no va tenir èxit perquè no es va adaptar a la vida frenètica d’aquell país.

L’any següent, emperò, inaugurava a Palma Galerías Costa, al número 30 del carrer del Conquistador, que a la llarga esdevindria el negoci d’antiguitats i la galeria d’art contemporani més rellevant de les Balears (fig. 3). El negoci, tanmateix, no estava plantejat com una simple botiga d’antiguitats. Costa era algú profundament interessat en la dinamització turística de Mallorca i, per aquest motiu, la botiga oferia plànols de l’illa, postals, reproduccions artístiques, fotografies i curiositats diverses sobre les Balears, a més de guies turístiques editades per ell mateix, les famoses Guías Costa. Aprofitant aquesta iniciativa editorial, més endavant Costa va posar en marxa, amb el segell Ediciones Costa, la col·lecció de llibres La pintura mallorquina en el siglo xix, de la qual van aparèixer tres volums dedicats als pintors Antoni Ribas, Agustí Buades i Joan Bauzà. Els autors dels tres llibres van ser ell mateix i Luis Ripoll. Hi apareixen obres de diverses col·leccions privades mallorquines, entre d’altres, la seva. Per exemple, en el cas del llibre sobre el retratista Agustí Buades, de les 39 pintures reproduïdes, set eren de Costa.

Pel que fa a la galeria, es va especialitzar en pintura dels segles xix i xx, però aquest era un àmbit en què va cedir molt protagonisme al seu fill, Josep Maria Costa Gispert, que era qui portava realment el negoci i la relació amb els artistes, ja que Galerías Costa estava pensada com un espai dedicat a la promoció d’artistes a través d’exposicions. Aquella iniciativa comercial va esdevenir, amb tot, un fenomen sociocultural: s’hi celebraven tertúlies en què assíduament participaven Gabriel Alomar, Pere Ferrer Gibert i molts altres intel·lectuals mallorquins. També hi assistien sovint els pintors Hermen Anglada Camarasa, Eliseu Meifrèn i Josep Maria Sert. Gràcies al dinamisme i als contactes de Josep Maria Costa Gispert, la galeria es va convertir en un referent ineludible de l’art i la cultura mallorquines.

Un cop Josep Costa Ferrer es va establir definitivament a Palma, va continuar el negoci de les antiguitats d’alta època, tot i que va obrir altres fronts, com el de la promoció urbanística i immobiliària aprofitant l’auge turístic. En aquest sentit, va ser el promotor de diverses urbanitzacions, entre les quals destaca la de Cala d’Or, a Santanyí (Mallorca). Com a antiquari, Costa era un totterreny que comerciava amb obres i objectes de tota mena, tot i que les produccions medievals eren un dels seus àmbits d’especialització, com també la ceràmica (catalana, aragonesa, de Manises i de tot classe), les miniatures pintades, els vidres o el mobiliari en general. Ho corroboren no solament la documentació i les fotografies de l’arxiu personal, sinó també els oferiments i les vendes efectuats a la Junta de Museus, les fotografies d’obres de la seva propietat conservades a l’Institut Amatller d’Art Hispànic i al Fons Francesc Serra de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, o les mencions que trobem a la premsa de l’època.

A Mallorca, Costa va tenir accés a les col·leccions de les grans famílies mallorquines, a qui va adquirir nombroses obres d’art i exemplars de mobiliari. I pel que fa a la seva clientela, era d’allò més diversa, amb molta abundància de clients internacionals gràcies al turisme. Entre els nacionals, cal destacar per damunt de tots la família March, ja que Costa va esdevenir el seu assessor artístic de capçalera, l’encarregat de la decoració de totes les residències familiars a l’illa —també a Madrid— i el gestor en termes generals de les col·leccions formades pels diferents membres de la nissaga. La documentació de l’Arxiu Costa sobre les vendes i la relació mantinguda amb Joan March Ordinas (1880-1962) i els seus fills, Bartomeu March Servera (1917-1998) i Joan March Servera (1906-1973), és especialment abundant i mereixeria un estudi monogràfic, ja que aporta un volum de dades ingent sobre els continguts d’aquestes col·leccions i la manera com es van formar. Pel que fa a les obres que els va vendre, la suma dels imports que consten en el global de llistes supera els quatre milions de pessetes.

D’altra banda, els llibres de comptabilitat dels successius negocis de Josep Costa Ferrer posen de manifest una nòmina de proveïdors i clients realment impressionant, entre els quals consten els noms d’antiquaris com Josep Bardolet, Salvador Arpa, Lluís Carvajal, Salvador Montllor, Josep Valenciano, Celestí Dupont, Arthur Byne o Apolinar Sánchez, i col·leccionistes com Maties Muntadas, Lluís Plandiura, Damià Mateu, Alexandre Soler i March, Ròmul Bosch i Catarineu o Santiago Espona, entre molts d’altres. Aquesta documentació és també molt interessant perquè fa sortir a la llum la xarxa de comerciants que Costa tenia escampada per diverses regions de Catalunya, l’Aragó, València i les Balears i, a més, proporciona noms de persones que, fins que no s’ha estudiat aquest arxiu, no se sabia que es dedicaven a la compravenda d’antiguitats. Entre aquests noms destaquen: Antonio i Francisco Marió, de Sort (Pallars Sobirà, Lleida); Teodoro Prades, de Vilafranca (Ports, Castelló), o el fotògraf valencià Vicente Gómez Novella, per esmentar-ne alguns.

Quant a la seva col·lecció personal, no podem afirmar que Josep Costa Ferrer fos ben bé un col·leccionista. Tot i això, com la gran majoria d’antiquaris, va aplegar un notable conjunt d’antiguitats a casa seva que no estaven a la venda i que formaven part de la decoració de les seves residències, que eren diverses. Per exemple, els hereus encara posseeixen una de les cases que Costa es va construir a Cala d’Or —la urbanització que va promoure a partir del 1933 a Santanyí—, la qual encara conserva bona part de la decoració original, que inclou mobiliari anglès i castellà, pintures, escultures i, fins i tot, alguna talla medieval (fig. 4). Els hereus posseeixen també la segona residència que l’antiquari es va construir cap als anys vint o trenta del segle xx a Centelles (Osona), la localitat d’origen de la seva dona, Modesta Gispert. La decoració es troba intacta i respon no només a un estil que reflecteix els gustos d’un antiquari amb interessos diversos, sinó que evidencia també el seu periple vital per Catalunya i les Balears. L’interior de la casa, força eclèctic, cal associar-lo als models habituals de segona residència entre els col·leccionistes catalans, amb elements decoratius vinculats a l’art popular, el mobiliari català d’època barroca i altres peces d’estil anglès, mallorquí i castellà, a més de rajoles d’oficis, ceràmica i vidre català, elements de vaixella i porcellanes, pintures del barroc hispà, pintura dels segles xix i xx, una col·lecció de brodats devocionals amb iconografia religiosa i, finalment, una petita biblioteca. La casa inclou un jardí romàntic decorat amb elements de lapidari, entre d’altres, una mena d’estructura amb capitells, molt erosionada, que apunta a una cronologia romànica (fig. 5).

El vessant comercial i la faceta de col·leccionista de Costa es van veure reflectits en els continguts i les imatges que il·lustraven les guies turístiques sobre les Balears que editava des de Galerías Costa, on apareixen reproduïdes algunes obres amb què va comerciar i, també, de la seva col·lecció personal, com un dels dos fragments de retaule (o de frontal d’altar) procedents de l’església de Montanyana (Osca), d’inicis del segle xiv, que Costa va conservar sempre a la seva col·lecció personal. Mostraven la fugida a Egipte i l’Epifania i va adquirir-los a l’antiquari Josep Bardolet. Passa el mateix amb algun dels compartiments del retaule cinccentista de Sant Miquel de Prats (Andorra), també comprat a Bardolet i del qual Costa va conservar una part, mentre que l’altra la va vendre al col·leccionista Joan March Ordinas.

Però si hi ha una iniciativa que sí que respon plenament al perfil d’un col·leccionista és el museu que Josep Costa Ferrer va promoure a la cartoixa de Valldemossa (Mallorca), que es va inaugurar el 1957 i contenia més de dues-centes obres de la seva col·lecció personal. Aquella era, pròpiament, la seva col·lecció (fig. 6). El museu va restar obert fins al 1991, quan la restauració de la cartoixa va provocar que la col·lecció es retirés i fos dispersada pels hereus. Estava formada per mobiliari, ceràmica, pintura antiga i moderna, escultures, exemplars arqueològics procedents de les excavacions de Costa a Eivissa i a altres indrets, peces de vitrina, ivoris i, fins i tot, documents autògrafs de fra Juníper Serra. Entre els pintors representats, de l’escola mallorquina hi havia Joan Pizá, Pere Barceló, Joan Bauzà, Antoni Ribas, Agustí Buades, Ricard Anckermann, Tito Cittadini o Bartomeu Sureda. I entre la resta, hi havia obres de Salvador Mayol, Hermen Anglada Camarasa, Santiago Rusiñol, Joan Borrell i Nicolau, Joaquim Mir, Casimir Martínez Tarrassó, Sebastià Junyer, Oleguer Junyent o José Gutiérrez Solana. També hi tenia exemplars de pintura antiga de mestres com Martí Torner (Sant Pere amb donant) i altres amb atribucions exagerades a Gerard David, Bartolomé Bermejo, Corrado Giaquinto o Francisco de Goya. A més, hi conservava obres medievals, com els esmentats fragments originaris de l’església de Montanyana (posteriorment, conservats en una col·lecció particular); un fragment d’enteixinat del Corredor dels Ciris de la catedral de Palma (més endavant, també en mans privades) i un lateral d’un dels bancs dels Jurats de la Universitat de Palma, igualment originari de la catedral de Palma (posteriorment, custodiat a la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí, Baix Empordà).

Bibliografia

Codina Ferrer, Adrià. «Josep Costa Ferrer (Picarol)». A: Fontbona i de Vallescar, Francesc; Vallès Pallarès, Eduard; Bassegoda i Hugas, Bonaventura (dir.). Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, en premsa.

Costa Gispert, Elena; Gonzálbez Ferrer, Esther. «Picarol y sus Galerías Costa». A: XVII Jornades d’Estudis Històrics Locals. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 1999, p. 173-178.

Fernández Gómez, Jordi H. [et al.]. Vidrios del Puig des Molins (Eivissa). La colección de D. José Costa «Picarol». Eivissa: Govern Balear, 1997.

Merino de Cáceres, José Miguel; Martínez Ruiz, María José. «Arthur Byne, Mildred Stapley, José Costa y el patio de la Casa Ayamans (Palma de Mallorca): detalles de un despojo artístico en el contexto de la promoción turística balear». Espacio, Tiempo y Forma, núm. 10 (2022), p. 121-150.

Perelló Paradelo, Rafel. José Costa Ferrer «Picarol» (1876-1971). Palma: Gráficas Miramar, 1980.

Sbert Barceló, Cristòfol-Miquel. Don Pep Costa i Cala d’Or: els famosos i els anys daurats de la colònia. Santanyí: Ajuntament de Santanyí. Regidoria de Cultura, 2017. 

Torres Planells, Sonya. La figura de Josep Costa Ferrer «Picarol» i la il·lustració gràfica política a Catalunya de 1900 a 1936. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1996.

Torres Planells, Sonya. Josep Costa Ferrer «Picarol» (1876-1971). Un dibuixant eivissenc i el seu temps. Eivissa: Res Publica, 2001.

Torres Planells, Sonya [et al.]. Josep Costa Picarol. Palma: Fundació «Sa Nostra», Caixa de Balears, 2004.

Velasco Gonzàlez, Alberto. «Josep Costa Ferrer (1876-1971), antiquari i agent del mercat de l’art entre Barcelona i Palma». A: Bassegoda Hugas, Bonaventura; Domènech Vives, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus 2023. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2024, p. 167-250.

Alberto Velasco Gonzàlez